Al capdavall ha resultat que el Sandro Rosell és innocent de
tots els càrrecs que la senyora jutgessa (mida de gènere) Lamela havia
instruït. Un cras error pel que s’ha
vist, un evident fracàs d’un personatge a qui se li ha premiat la pífia.
A Sandro Rosell això li haurà costat dos anys de la seva
vida tancat entre quatre parets fredes, mentre ella sopava càlidament
acompanyada de la seva família. Jo no entenc massa, per no dir gens, com un
ésser humà pot robar-li a un altre el temps i quedar-se tan panxa. A mi els
remordiments no em deixarien ser feliç mai més, perquè es necessita ser molt
miserable per perpetrar una cagarada tan podent i enorme.
Però ara ve la segona part. Rosell pot demandar na Lamela
per prevaricació i reclamar una quantitat de diners important per la pèrdua
econòmica que li han representat aquests dos anys no podent administrar el seu
patrimoni. Cal valorar el dany causat a la família, que durant aquest temps ha
hagut de viure sota el pont. Respecte a l’abús de la que se la pot acusar, ja s’encarregaran
els seus companys de judicatura de desestimar-ne la demanda –poques professions
són tan enormement corporativistes com aquesta– o de jutjar-la amb tanta benvolença
que resulti innòcua. Quan a la relació de perjudicis materials, suposant que la
querella arribi a bon port, qui es farà càrrec de la pastarrufa que costarà tot plegat? La senyora jutgessa? No amics,
pagarà l’Estado, o sigui nosaltres.
Així arribem a la conclusió de que la senyora Lamela ha fet
una instrucció de merda que fa plorar els ànecs –un animal que camina sense
cap–; que ho ha fet, possiblement, sabent que actuava malament; que per fer
aquesta feineta li paguem un sou considerable cada mes; i que quan l’espifia
encara li hem de pagar la festa per anar-se’n de nou a sopar amb la família. I
tot deixant a part que potser, amb aquella partida fosca a parir de fondos reservados no li hagin donat,
encara, una propina por Servicios prestados.
I així anar fent, o anar-hi (ori)nant.
