En aquesta campanya electoral, per alguna raó que no arribo
a capir, m’he fixat amb especial atenció en el PSC. Vam començar malament amb
la candidatura torellonenca: una llista encapçalada per un personatge
desconegut, sense equip i amb la propaganda en bilingüe, seguint el vell costum
socialista de pensar que els votants castellanoparlants són uns ignorants i no
entenen un borrall de català. Vam seguir amb Jaume Collboni i Cuadrado, que
porta el camí d’Alberto Fernández Díaz per convertir-se en l’etern i inútil
aspirant a l’alcaldia de Barcelona. Un home sense ànima, o aquesta és la imatge
que dona, buit de contingut i sense cap idea pròpia, que espera que guanyi
Colau per mendicar les engrunes.
No podem deixar a part les actuacions teatrals, i una mica
ridícules, del secretari general Miquel Iceta i Llorens. Aquest home que ha
mogut la seva, abundant, cansalada per tots els mítings i arrossades socialistes:
no se n’ha perdut cap on deixar anar els seus brams histèrics i desaforats. No
content amb això, ens va obsequiar amb una rabieta quan el Parlament no el va
voler fer senador, arribant al ridícul d’exigir el nomenament “per cortesia
parlamentària” com si ell i el seu partit en fossin els dipositaris. Quan es va
reunir amb els independentistes per “pactar” la proposta i li van demanar contrapartides,
ell, sense immutar-se, els va contestar que no havia anat allà a “mercadejar”.
Aquest verb enterra el principi de la política, que és el de la negociació i
segueix així la vella tradició hispànica de “al enemiga ni agua”. Bé per Iceta.
I hem acabat, de moment, amb na Meritxell Batet i Lamaña.
Aquesta senyora, a qui jo tenia per intel·ligent i equànime, ens ha obsequiat
en la primera decisió com a presidenta de la cambra espanyola, amb la suspensió
dels presos polítics elegits democràticament i legal pel poble de Catalunya.
Miserable i penosa aquesta ocurrència que fa del PSC còmplice de la dretona ibèrica. Aquesta serà l’aportació
del tarannà dialogant que faci el partit català (?): negar el pa i la sal als
seus compatriotes. Un hurra per la senyora Batet i que li faci profit la seva
estança a la capital mundial de la ignomínia política. I que no pateixi, que
quan se li acabi la corda ja li trobaran qualsevol càrrec en qualsevol empresa
llepaculs i no pas amb qualsevol sou.
Amb tota aquesta fetor de cossos venuts al capital dur
i pur, encara n’hi ha que renoven la seva fe en un PSC cagarrínic, decepcionant
i esperen la vinguda d’un messies inexistent. En els meus anys joves vaig posar
fe en el socialisme per la seva defensa dels valors ciutadans i de principis
com el de l’autodeterminació (que després s’han passat pel forro dels coll...).
Però ja amb la mort de Pallach el 1977 (ja han cremat teies), vaig anar de
decepció en decepció fins abandonar totalment qualsevol esperança: em sentia
traït, enganyat i, si m’ho permeteu, sodomitzat.
