divendres, 17 de maig de 2019

La rabieta de l’Iceta


Talment una criatura de parvulari, o de guarderia, ha reaccionat el diputat socialista Miquel Iceta a la negativa del Parlament de Catalunya a fer-lo senador (o sanador: castrador, castradora; segons el diccionari de l’IEC). Com una fada engalipadora i llefiscosa, el bo de l’Iceta es presenta a la cambra que ha menystingut i exigeix -sí, sí, exigeix– que el facin senador per la cara. No ha presentat, que jo sàpiga cap mena de programa o proposta que pugui induir la oposició a votar positivament. El seu argument és aquella rucada que exhibim quan no tenim arguments: sempre s’ha fet així. I apel·la a la cordialitat, al fair-play, com si ells, els socialistes, en fossin els dipositaris.
De veres que em remou tots els instints més baixos l’actitud d’aquest personatge vidriós que s’exhibeix com una vedet de cabaret barat, movent la cansalada pels escenaris de la política. Fot, veritat, que et diguin que no? Que et neguin el pa i la sal de la teva carrera personal, oi? Doncs trágala tu aquesta vegada, que fer-te senador por tu cara bonita, sense ni tan sols saber quines són les teves intencions, no ho pots demanar ni al teu home. I un es pregunta que com és que tants partidaris catalans de l’Espanya indivisible bavegen davant d’un càrrec a Madrid? Potser s’estimen poc la seva terra i veuen “el poder” allà, enlloc de lluitar per tenir-lo aquí i propi?
A mi, Iceta em sembla el paradigma del botifler galtut i pagat d’ell mateix, el polític professional que quan ha d’enfrontar-se a la realitat profunda de les motivacions es queixa com una bleda assolellada i plora, pica de peus a terra i, com a bon antipolític, es queixa de la democràcia volent guanyar als jutjats el que ha perdut en una votació.
Be, benvolgut Miquelet, no seràs senador per votació democràtica. Potser et nomenarà el sacrosant Constitucional, però aleshores ja no seràs el tal senador, sinó sanador, que una sola lletra canvia moltes coses.