dimecres, 13 de novembre de 2013

Humilitat, potser

Aquest dies de comissions parlamentàries destinades a aclarir les barrabassades dels banquers, algú, no recordo qui, recomanava als investigats l’exercici d’una virtut: la humilitat. La imatge de Rodrigo Rato entrant al Parlament en companyia de Dolors Montserrat i una més que somrient i desafiadora Sánchez-Camacho, no en són precisament un exemple. Lluny de l’autocrítica i el capteniment aquets senyors es presenten davant dels representants del poble mirant per damunt de tots els caps, amb l’expressió d’abusananos a la cara, i prenent una de dues opcions: o bé es defensen a desdir, o bé es neguen a parlar. Voldria recordar que tots aquest pocavergonyes, a qui hem pagat el seu desastre i a qui continuem pagant un sou, van malbaratar els diners que els ciutadans havien guanyat treballant, treballant! Hi ha res més mesquí que apoderar-se del treball del poble? Acudir davant dels representants de la ciutadania amb actitud superba no es pot tolerar. Deixant a part les formes, un excel·lent per David Fernàndez i, com bé diu ell, sap greu que el debat es centri en una sandàlia. No deixa de ser la tàctica de “pilotes fora” que fan personatges de les elits com Duran, que per una banda parlen d’atendre el patiment social i de l’altra defensen Rato.