dimecres, 6 de novembre de 2013

El joc de Joan Majó

La figura de Joan Majó és allargada. Avui, a la tertúlia de CatRàdio, ha donat un altre exemple de la seva vocació de polític irredempt en comentar el darrer sacrapandi dels mossos que va acabar amb la mort del detingut i l’acusació injusta d’un home innocent. Un altre contertulià, Carlos Losada, criticava amb lògica com s’ha esdevingut la imputació de vuit agents, que ha estat possible gràcies a la participació ciutadana. Interrompent l’argumentació, Majó ha deixat anar “sí, gràcies a la transparència que hi ha avui...”. Però Losada ha insistit: “la formulació de les acusacions s’ha produït gràcies als vídeos”. Mentre l’un, a qui li surt la cua de polític, acudeix a una explicació etèria, tant com la transparència, l’altre, molt més pragmàtic, diu que no, que són unes imatges filmades pels veïns les que han evitat la impunitat. Sembla una apreciació mínima, però és l’abisme que separa la cosa pública del poble. Si el conseller Espadaler hagués actuat amb rapidesa i ètica pública, si no hagués dedicat els seus esforços a defensar “els seus”, sinó a aclarir amb prestesa els fets, ara no ens trobaríem amb un problema enorme de desconfiança. Perquè no hi ha res que faci més pudor de corporativisme i d’obscuritat, que hàgim hagut de dependre de les imatges dels veïns per arribar a conclusions vertaderes. La sensació que moltes coses senzillament es tapen, és el que provoca la percepció d’indefensió en la ciutadania. És un simple vídeo, senyor Majó, no pas preteses transparències filosòfiques. Mentre tinguem mestres de l’eufemisme, hàbils manipuladors de les paraules, tindrem dirigents tanoques (sigui escrit en el sentit estricte del diccionari).