dilluns, 18 de novembre de 2013

Negociar la frustració

Ara sentia el Pere Navarro “no contestar” les preguntes de la sempre incisiva Mònica Terribas a CatRàdio. El cap del socialistes a Catalunya ha esquivat, maldestre, qualsevol qüestió que signifiqués marcar postura davant del dret inalienable de decidir. Però hi ha dues grans fal·làcies que Navarro repeteix insistentment. Que els representants catalans no han negociat amb el Gobierno i que el procés serà un fracàs frustrant.
Home, sobre les negociacions i pactes que hem fet amb Madrid n’hem pagat, i en paguem, les conseqüències; el peix al cove de Pujol ens ha dut a tenir un país de joguina en el qual no decidim absolutament res de res. D’una banda els incompliments reiterats dels diferents governs de signe divers i els ribots sobre qualsevol llei que s’ha impulsat des de Catalunya de cara a l’autogovern, fan pensar que hi ha poc a parlar. Si Navarro pensa que dur el dret a decidir a les Cortes serà un fracàs, què el porta a pensar que una nova negociació tindrà èxit? D’altra banda, ara la quarta dimensió, el temps, juga el seu paper: els catalans estan tips d’esperar. Pretendre una reforma constitucional increïble vol dir allargar aquest procés uns quants lustres: treta anys més?
Com que Navarro pressuposa que el procés serà un fracàs, infereix que això frustrarà la societat catalana. Bé, de primer, la seva proposta té l’èxit assegurat? De veres creu que arribarem, d’aquí 30 o 40 anys, a una Espanya federal, evidentment “ribotitzada”? No serà això molt més frustrant? I perquè el bo del Pere té tant d’interès a protegir-nos de la frustració? Ho troba una mica massa paternalista, francament, com si els ciutadans no fóssim adults capaços de refer-nos d’un intent fallit. Jo no vull líders que el que pretenen es “guardar-me de qualsevol mal”. Conten les cròniques que, l’endemà de la desfeta del 1714, les tropes borbòniques es sorprenien en veure artesans i menestrals treballar als seus tallers, com si el setge no hagués existit. Ignoraven dues coses: primer que la Coronela que defensava la ciutat eren aquells mateixos que ara picaven pedra un altre cop; i segon, que aquells homes i dones posaven les arrels de l’empenta que avui ens impulsa cap a la independència. De frustrats, amic Navarro, res de res.