Ahir, Gabriel Jaraba, al seu compte de Facebook comentava la
privatització galopant que el Gobierno del PP està imposant arreu. N’hi ha una,
de privatització, que ara em preocupa especialment: la de l’aigua. Arran de les
declaracions fetes per Mas-Colell sobre la venda de les depuradores, se m’ha encès
una reflexió sobre aquest procés. Perquè un home pot estar molts dies sense
menjar, però molt pocs sense beure. La gestió de l’aigua s’està convertint en
una opció de poder i control que pot arribar a l’arrel de la vida, a un
xantatge als poders públics i als ciutadans. La captació, el tractament, la
distribució i ara la depuració –tot el procés– d’aquest element indispensable
estarà en mans de companyies privades que podran controlar el subministrament a
pler. Em sembla una perversió formidable del sistema, perquè ara ni tant sols l’origen
de la vida estarà en mans del poble, sinó a l’albir del mercat. És ben bé que
els polítics se’ns estan venent al millor postor. Ara, qualsevol ciutadà, podrà
ser privat en un plis-plas de beure i
rentar-se. Perquè, no ho oblidem, on no arriba la mà privada ho fa la pública:
recordem el cas de Badalona o l’alcalde Garcia Albiol ha fet instal·lar fonts
impossibles per evitar-ne l’ús.
Mentrestant, el rebut de l’aigua va pujant. Ens diuen que
ningú es quedarà sense aigua perquè no sé quina mena de tarifa de caritat
posaran en marxa. Però no és això: és èticament defensable exercir la política
del benefici sobre un bé essencial per a la vida? Què passarà quan hi hagi
molta gent que no es pugui rentar amb eficàcia? Quan no puguin netejar la roba
i els plats? Tornarem a velles malalties? Empenyerem a la gent al “robatori” de
l’aigua? És una reflexió extensa, però a la que val la pena dedicar-hi temps
perquè ens hi va la vida, tant que a qui tingui la barra de tallar l’aigua a un
ciutadà se li hauria de tallar el cap, èticament parlant.
