dimarts, 12 de novembre de 2013

Tocar el piano o tocar el pebrots

El cas de la pianista de Puigcerdà corre per tots els titulars dels diaris del país aquest matí, boirós a Torelló. En llegir-los observo que el fet que l’acusada sigui una pianista (dona i artista) dóna joc al periodista espavilat. Si en lloc d’una música haguera estat un home que serrava metall a casa per guanyar-se la vida, el titular hauria estat al revés: el cas de l’home que eixordava el veí amb la seva serra. És a dir, depenent de l’ofici productor del soroll, el "culpable" és l’un o l’altre. És injust.
Fa uns quatre anys, els nets dels bons veïns de tota la vida de casa nostra, van formar un grup musical. Aquell estiu, les tardes al jardí es van convertir en l’audició forçosa, repetitiva, ininterrompuda, de sorolls de bateria, guitarra i veu. Tot i estar a uns 20 metres, des del menjador de casa, amb les finestres tancades, podíem sentir clarament les notes vacil·lants dels joves músics. Això, dia sí dia també, va durar més de dos anys. Un dissabte de primavera, en un dinar de família, a les dues de la tarda, el grup va engegar el seu assaig diari. El temperi era tal que no podíem parlar perquè sentir-nos era impossible. Vaig pensar que s’havia acabat. Em vaig aixecar i em vaig dirigir a casa els veïns i els vaig fer saber el meu malestar i la meva disposició a parlar amb els nois. La família em va dir que no em preocupés, que podia tornar a casa tranquil. Quan hi vaig arribar, l’assaig ja s’havia acabat. El diumenge va ser tranquil i el dilluns, els nois es van endur els seus instruments tranquil·lament i mai més hem tornat a sentir el seu irritant concert.
Aquest és el resultat del que jo anomenaria reacció lògica, exemplar, coherent i solidària. Un hom pot fer a casa seva el que li vingui de gust mentre no molesti els veïns. I la molèstia, i el seu grau, és una cosa absolutament subjectiva, però indiscutible. Si el veí se sent alterat per una activitat meva, cal que l’aturi immediatament, perquè de la meva actitud en depèn el seu benestar. La pianista no té dret, per molt que li vagi la carrera, de tocar el piano, sigui a l’hora que sigui, si amb el seu gest altera la vida d’altri. En el cas que ens ocupa, és la música la que ha envaït la intimitat de la seva veïna i la qui té la obligació de solucionar-ho immediatament. En aquest judici, no es jutja la suposada tendència a la histèria de la veïna, sinó la intromissió de la pianista. Però, i tornant als titulars, presentar la pianista com a víctima ven molt més. Repeteixo, no és just.


Llegit pel Quim Monzóa RACC1: http://rac1.org/elmon/blog/ombudsman-12-11-13/