Aquest
mes d’agost hem passat uns dies a Claret, un petit lloc de la Segarra on els
grills et canten cada nit, mentre la magnífica església de santa Maria ulla
aquells paratges des del segle XII. Viatjant pel territori vam anar a parar a
Ratera, un poble de Plans de Sió que no arriba a 10 habitants. Va ser, com
molts altres nuclis segarrencs, una vila closa que tancava les portes del
recinte de nit per evitar ensurts.
Va ser aquí que vaig saber de l’existència d’en Pere
Sorribes. Fill de pagesos del tros, no se’n sap del cert la seva data de
naixement, però sí que va ser sebollit a Senan el 12 de maig del 1872. En Pere
era carlí i va participar a la primera carlinada, però va ser a la segona, coneguda
com la revolta dels Matiners, que aquell raterenc es va fer famós. L’any
de 1846 va ser dolent, els preus, sobretot el del pa, es van apujar fent
difícil la supervivència de les classes humils; això, unit a les lleves
abusives decretades per les autoritats, van ser les causes de l’aixecament a
Catalunya. Molts dels cabdills carlins eren d’extracció humil, com en Sorribes,
de ben segur motivats per aquestes circumstàncies.
El nostre home va començar la guerra a les ordres de Benet
Tristany, capellà fill d’Ardèvol. Tristany va ser traït i afusellat el 17 de
maig del 1847 al firal de Solsona, d'esquena, amb els seus companys de revolta:
mossèn Josep Rossell d'Àger i Valeri Roca de l'Aranyó. Fou aleshores que
Sorribes va reunir i comandar una partida de 120 homes amb el grau de
brigadier. Conten que, a recer del campanar d’una església, observant l’enemic
per una espitllera, li van disparar amb tant mala fortuna que li van malmetre
un ull. El glòbul li va quedar mig penjant i ell mateix, d’una estrebada se’l
va acabar d’arrancar. Així es va guanyar el sobrenom del guerxo de Ratera,
amb què se’l va conèixer de per vida.
El Guerxo era una home peculiar, autoritari, fet a la
seva que no tolerava cap indisciplina i menava els seus homes amb mà de ferro.
Era molt respectat, perquè fou un gran estratega i, sobretot, perquè era molt
valent i en els combats anava a primera fila: res de quedar-se a la rereguarda.
Conten que anava armat només amb una espardenya en una mà i una garrot a
l’altra. Amb la sola del calçat aturava els cops que li dirigien mentre que amb
l’estaca, amb l’extrem guarnit de puntes de ferrar mules, en ventava a tort i a
dret malmetent caps enemics a desdir.
Malgrat la derrota, el Guerxo de Ratera va recuperar
garrot i espardenya i es va unir a la tercera carlinada del 1872 “en defensa
dels ideals carlins i dels furs de Catalunya”. Temut pels lliberals, el Gobierno
li oferí l’indult i el càrrec de general (aleshores remunerat amb 6 pessetes)
si abandonava la lluita, però ell no en va voler ni sentir a parlar i va
continuar guerrejant.
Un home com ell havia d’acabar violentament, com així va ser.
L’únic que sabem del cert és que el van enterrar a Senan, com ja hem dit, però
de la seva mort se’n conten dues versions. Una que diu que va ser abatut,
juntament amb els seus camarades en Ramon Morera, de l’Espluga Calba, i en
Francisco Rossell, de l’Espluga de Francolí, en un enfrontament amb el Regiment
liberal de Burgos. L’altra, que va ser traït i mort pels seus propis homes,
cansats del seu autoritarisme i farts de guerra. Sigui com sigui, el Guerxo
de Ratera va morir fidel als seus ideals, rebel a l’autoritat establerta,
insubornable i defensant la seva terra; un home del poble.
Si en lloc de fer el Camacu tenim els ulls i les
oïdes obertes, viatjar esdevé, sense cap esforç especial, una font de
coneixement directe i la constatació de les arrels profundes que els homes i
les dones d’aquesta nació catalana han enfonsat a la terra. Ideologies a part,
el valor i la fermesa del Guerxo de Ratera haurien de ser-nos exemple.
