A La Vanguardia d’ahir, Miquel Roca encapçala el seu article
amb el títol “Amb la pensió no s’hi juga”.
I té tota la raó: ni amb la pensió ni amb la salut. L’argumentació que utilitza
és irrefutable: “La pensió és un dret
individual del seu titular; l’import que percep són els seus diners. Són els
diners que ha pagat en forma de cotització perquè li siguin “retornats” quan
arribi a l’edat de jubilació. Són els seus diners i qui no li tornés cometria
una acció il·legal en quedar-se el que no és seu”. O sigui, robar. Em treu
de polleguera quan polítics i “experts” pretenen que pensionistes i malalts són
un cost per les arques públiques. No hem pagat individualment, i per endavant,
uns diners per a preveure aquestes contingències vitals? Amb quin dret
qualsevol Govern, unilateralment, modifica els termes d'aquest contracte?
Mantenir la població sempre amb l’ai al cor sobre si cobrarà o no el què s’ha
guanyat amb el seu esforç personal, és una immoralitat èticament aberrant. Els
projectes vitals de les persones no poden ser objecte de mercadeig dia sí dia
també. I això inclou la salut, perquè sense ella, aquell projecte vital
difícilment tindrà ressò a causa d’una qualitat de vida deficient. Un home
jove, de 60 anys, no pot esperar dos anys per operar-se un genoll que no li
permet ni conduir: li estan malbaratant la vida.
No es
pot parlar per tant de costos o d’indemnitzacions, sinó del compliment d’un
dret adquirit pel qui paga religiosament cada mes la seva aportació. Les
aportacions a la seguretat social no són un impost amb el qual l’Estat pugui
fer el què li dona la gana, són diners que pertanyen a les persones.
