La padrina del meu pare, la meva besàvia, va descobrir la
nit de noces que l’havien enredada: al llit, en lloc d’un matalàs, hi havia una
màrfega. Una màrfega era una funda plena de palla de blat-de-moro que substituïa
el matalàs de llana a casa dels pobres. No només es va casar amb un hereu
mentider, sinó que a més el marit es va morir jove i ella va haver de tirar
endavant la família. I en va aprendre, tant que deia que el que diferencia els
pobres dels miserables és una pastilla de sabó: es pot ser pobre, però mai un
miserable, sentenciava.
Un pot anar enredant, mentint, fatxendejant, però al final
es mor i s’ha acabat. Fer-ho jove o vell ja depèn de la cura que es té amb la
salut i de la sort. La senyora Sánchez-Camacho sembla que ho vulgui fer jove,
perquè aquesta és la dissort que espera els miserables: aquells que no són
capaços ni de comprar-se una pastilla de sabó per anar nets pel món, ni que siguin
pobres.
Em sembla essencialment miserable, mesquí, anar a una
residència d’avis i ventar-los a la cara que es quedaran sense pensió si el
dimoni independentista guanya. Si un meu familiar hagués estat a aquella
residència l’hauria denunciada per crueltat mental i assetjament impúdic.
Compri’s un sabó i renti’s la boca Alícia.
