Ana Maria Moix és una de les signants del manifest “Per la justícia social i la raó democràtica,
crida a la Catalunya federalista i d’esquerres” (es veu que si hi ha
federalistes de dretes, no els volen). Aquesta declaració ha estat signada per
100 personatges del món universitari, empresarial i artístic. A part de la
senyora Moix, hi podem trobar gent com Carlos Jiménez Villarejo, José Luis
López Bulla, Najal El Hachmi o Isabel Coixet. Tots ells són gent vinculats d’una
manera o altra al PSC, secció PSOE. Aquests personatges són aquella mena de
gent que solament surten a fer el paripé
quan alguna sabata els estreny massa l’ull de poll. No se’ls sent amb
normalitat i només els treuen a passeig quan als dirigents se’ls en va de rosca
l’apreciació de la realitat. Aleshores, des del partit, els diuen que facin una
espantada i apa, a tornar a la cova, al pis ben moblat de l’eixample i a viure
dels drets d’autor, ben asseguts al balancí. La senyora Moix n’és el paradigma,
ben aposentada rere l’ombra del “gran germà”, l’inefable Terenci, pontifica i
interpreta la seva pobra realitat. La nena
Moix, com l’anomenaven els de la Gauche
Divine, tem per “el trencament de
l’Estat”, titlla de “populistes i agressives
(frases) com “Espanya ens roba””
i ens avisa de que “l’alternativa de la
secessió és enormement inquietant i perillosa per a la cohesió social”.
Aquests arguments estan àmpliament utilitzats pel PP i no són pas cap
originalitat intel·lectual. Ja em perdonaran, però l’argumentació d’aquest
document és de lo més pobre que he llegit darrerament.
Ara,
aquesta genteta ens predica el federalisme com la mare de tots els beneficis,
com la gran solució perquè tot canviï i es quedi com està; no fos cas que a
ells se’ls bellugués l’statu quo i
tota la seva videta de balancí se n’anés a fer punyetes.
