divendres, 19 d’octubre del 2012

La (segona) invasió subtil


Des de fa uns anys, potser dos o tres, he observat que la quantitat de teranyines creix ostensiblement al meu entorn. Ho he pogut comprovar a la casa vella que, en ser lluny, solament visitem de tant en tant. Quan arribem, la quantitat d’aranyes que corren amunt i avall en encendre els llums apagats durant mesos, és espectacular. Envaeixen tots els racons de cada habitació i, en entrar-hi, és inevitable sentir a la cara els llefiscosos fils que es van trencant. Quan al cap d’unes hores et sembla que ja has fet net de tota la seda acumulada, et dones compte que només n’has eliminat una part i que has de tornar a la inspecció i eliminació. I, al capdavall, quan ja marxes, una aranyota de potes llargues es despenja del sostre suspesa del seu fil davant dels teus ulls atònits. Emprenyat, l’aixafes d’una plantofada.
A mi les aranyes no em fan por, si de cas angúnia i sensació de brutícia. En definitiva, hi puc conviure. Però hi ha persones que no les suporten i no gosen ni mirar-les, com és el cas de la meva amiga Ramona que no treu ni les de casa; fa anys que el seu marit se n’ocupa. Sigui com sigui, entre l’angúnia i el terror, l’aranya no ha tingut mai bona premsa i el seu instint depredador l’ha convertida en un animalot cruel i repugnant. No veig doncs que sigui gaire apreciada, excepte per aquells col·leccionistes rarets, biòlegs apassionats o naturistes recalcitrants. A què és deguda doncs la seva expansió? O és que ja veig invasors per tot arreu?