dijous, 11 d’octubre del 2012

Encara l’islamisme recalcitrant i el silenci còmplice


Malala Yousafzai és, encara, una noia de 14 anys pakistanesa que escriu un blog per a la BBC denunciant la violència talibana al seu país. Abans d’ahir, li van engegar un tret que li va travessar el crani. Anava de tornada a casa en l’autobús escolar. Greument ferida, es parla de dur-la fora del seu país per evitar-ne la mort i nous atemptats. La crueltat i la violència religiosa islamistes no tenen límits i s’acarnissen covardament en nenes que escriuen. Salvatges immorals que no tenen altra cosa al cap que imposar la visió trastocada i delirant de l’islam a tot el món: és la veritat única i absoluta. La pertinaç supèrbia de l’islam gosa dir-nos a tots què és el què està bé i què és el què està malament, quin és el bé ei el mal, qui són els bons i els dolents.
Tornaré però a preguntar: totes aquelles veus, les feministes també, ara callen davant aquest horror, aquelles veus que xisclaven a favor de Tahrir, que s’asseien amb els salafistes “amics” a parlar dels drets de les dones? De veritat que m’agradaria de sentir-les, veure-les com es desemboliquen el mocador palestí en protesta pel què ha passat. Tampoc veig aquells homenots pontificant contra el barça i El Jueves condemnar aquesta esfereïdora lacra. De veres és pitjor una caricatura que atemptar contra la vida d’un ésser humà? És aquesta la seva visió de la veritat.  No es poden donar xecs en blanc a la violència, no es poden recolzar causes en el fons de les quals hi ha l’engany i la supèrbia de qui es creu superior, per damunt de tots. Ihsanullah Ihsan , portaveu en cap dels talibans pakistanesos, es va atribuir la responsabilitat de l'atac, sentenciant que Yousafzai “és el símbol dels infidels i la obscenitat”. Doncs això.