dijous, 25 d’octubre del 2012

L’economista Maurici


No ha trigat pas gaire el número dos socialista a fer les seves primeres declaracions oficials. No em va sorprendre el nomenament d’un home de perfil tècnic: treu ideologia i l’accent es posa en el caràcter professional. A més, en les circumstàncies actuals, es lleva importància al debat sobre la independència i es posa el pes sobre l’economia. És una estratègia. De tota manera, de ser el Maurici Lucena, m’asseguraria una bona indemnització en cas de bandejament, perquè aquesta mena de “segons” a vegades els duren poc als polítics: només cal recordar el cas del jutge Garzón i Felipe González.
Em crida l’atenció, en canvi, aquesta afirmació del senyor Lucena: “Em sorprèn la falta de previsió i de rigor en pagaments que ja es coneixien per endavant que calia afrontar, el dèficit de programació en pagaments que no estan subjectes a hipòtesi sinó que se sap que caldrà realitzar-los”. Posaria la mà al foc que la Generalitat coneix, exactament i al cèntim, els pagaments que cal fer efectius i la data del seu venciment i que estan perfectament programats. Quan un hom fa un pressupost sap que hi ha dos grans grups: els ingressos i els pagaments. A menys de que surtin imprevistos, no és gens difícil preveure l’import dels segons perquè els coneixem bé i una gran part, si més no els més importants, formen part de la partida de fixes: hi són passi el que passi. Ara bé, els primers ja són més problemàtics perquè depenen de dos factors: que es produeixin en la quantitat i el temps que hem pressupostat. No n’hi ha prou amb que l’import sigui el que suposem, sinó que a més s’han de produir en el moment oportú. A més, les “vendes” tenen un component aleatori i de mercat que les fa molt volàtils. És curiós deia, perquè en les declaracions el senyor Lucena ni en fa esment dels ingressos. Jo li proposo un joc senzill (dic un joc perquè tan ell com jo tenim poques possibilitats d’arribar a conseller d’economia): que ell pressuposti els ingressos i jo ja faré les despeses. A veure qui s’hi acosta més. Estic tan segur de guanyar que fins i tot estaria disposat a donar-li peixet.