divendres, 26 d’octubre del 2012

La fi del cagaelàstics


Cada dia llegim notícies de desnonaments, els veiem per la TV, quan la justícia (?) va a casa del desnonat, rebenta el pany i treu, a voltes a plantofades, el pobre ex-propietari de la casa o del pis. És una de les imatges més salvatges i inhumanes que he vist: treure una família de casa seva perquè no pot pagar un usurer.
Cal saber que a Espanya la usura no és un delicte des de l’any 1995, encara que contractes considerats viciats poden ser qualificats d’usuraris i declarats il·legals. Es fa molt difícil de què un jutge dicti que un préstec és usurari perquè no hi ha paràmetres que permetin fixar a partir de quin percentatge d’interès es produeix aquest vici. Ni la llei, ni l’Estat, ni els controladors financers s’ha molestat a establir-ne un. Per això, els bancs són impunes davant d’aquesta consideració.
La usura ha estat històricament considerada una lacra. Les religions l’han condemnada, encara que han acabat dulcificant-se a base de donatius i prebendes. Fins i tot va servir d’excusa, una de tantes, perquè els reis “catòlics” expulsessin els jueus a finals del s. XV. Els usurers, si els enxampaven, eren jutjats, escarnits públicament i cremats a la foguera. L’usurer era una persona abjecta.
Malgrat que penalment la llei, avui, ha oblidat aquesta figura, encara continua vigent la Ley Azcárate de 1908 que, en el seu article primer, diu textualment (sic): “habiendo motivos para estimar que ha sido aceptado por el prestatario a causa de su situación angustiosa, de su inexperiencia o de lo limitado de sus facultades mentales”. Parla doncs d’inexperiència. Quantes de les persones desnonades tenien experiència en un contracte hipotecari, desvinculat de l’habitatge, que contempla un munt de circumstàncies que varien l’interès, que penalitzen; quants sabien que, en el cas d’impagament, els prendrien la casa i haurien de continuar pagant, em pregunto jo, innocent? De totes aquestes persones, unes tenien una cultura limitada, però un gran percentatge segur que eren gent prou ensenyada, ignorant però dels envitricollats revolts bancaris. Si ho afinéssim veuríem com el 90% dels qui signem un document bancari, el que sigui, som incapaços de capir-ne ben bé l’abast de les seves clàusules.
La usura, la opacitat dels textos, la valoració dels bens hipotecats, les clàusules abusives, tot plegat forma part del gran engany de la banca. I quan em refereixo a la banca, no vull pas quedar-me en els mandamassos, sinó que també incloc tots aquells directors i directorets d’agències petites o grans que, enlluernats per comissions i gratificacions indecents, van repartir desgràcies a tort i a dret: ells també han col·laborat a la gran falòrnia. L’ètica personal hauria de prevaldre sobre la corporativa, que al capdavall només els fa fer còmplices de la seva maldat.
No és cap bestiesa desitjar als indesitjables banquers, usurers de la pitjor espècie, que facin la fi del cagaelàstics. Sempre serà millor que cremar com teies ben encebades en alguna plaça. Sempre serà més benèvol que fer la fi del poll, plomat i rostit, donant voltes a l’ast, penjat al rostidor de la mala llet de la gent enganyada. La maldat té el seu càstig i si l’infern existeix, que es bullin a l’olla de l’oli més calent fins el proper big-ban; com a mínim, colla de delinqüents, coi!