El senyor José Ignacio Wert diu que l’escola té la culpa de
l’independentisme creixent a Catalunya. Bé, sempre és una forma de tirar
pilotes fora i centrifugar les responsabilitats. L’escola té la culpa de tot i
no fa res bé. Però no va per aquí la meva història. Vaig passar 13 anys de la
meva vida amb els Hermanos de las Escuelas
Cristianas, La Salle, aquells del pitet blanc i emmidonat damunt la sotana
negra. Aquella tropa d’energúmens que ens tractava a plantofades, provenia dels
racons més allunyats de l’Espanya franquista; pocs eren catalans. D’entre ells,
ens en va tocar un de català que va exercir de director durant uns anys. Era un
home sec, alt, cap pelat i emmurriat que no reia ni per fum de sabatots. Cada
matí, a les nou, tocava la campana, abans d’entrar a classe ens feia formar al
pati. Ell, encimbellat a la tribuna que presidia el camp de futbol, ens feia
cantar el Cara al sol o el Imno Nacional, segons li venia de gust
aquell matí, i acabava amb un “Viva
España, arriba Franco”, tot alçant el braç feixista. Quan a classe havia d’avisar
algú, solia llençar-li un tros de guix al cap tot recordant que “Yo he sido artillero de Franco”.
A classe teníem un professor de FEN (Formación del Espíritu
Nacional). Aquest era un homenet baixet, cabells engominats, bigoti del règim,
veu rogallosa, i un cigarret, que sempre semblava el mateix, que li penjava de
la boca: era un antic soldat de la División Azul i el cap de l’estació de la
RENFE. Aquell pobre era la riota de la classe i maldava per explicar-nos els principios del movimiento, mentre
nosaltres aprofitàvem la vagància gratuïta per fer-ne de tots colors. Recordo
que duia un petit escut a la solapa amb una esvàstica negra damunt la bandera
espanyola. Entre el del pitet i el de la insígnia vaig arribar a odiar tot el
què tenia a veure amb un país que m’era estrany, llunyà i desconegut, malgrat tot.
El
senyor Wert s’equivoca molt. Pretendre que les persones som fruit d’adoctrinaments
escolars és suposar que l’individu no és capaç d’evolucionar i dotar-se d’opinions
i posicions pròpies, és considerar-lo un estúpid manipulat. I de fet els
resultats són evidents: si jo, i tots els qui vam viure aquella educació,
haguéssim estat fruit de l’adoctrinament que ens recitaven, avui seríem uns
espanyolistes radicals, i en canvi resulta que som independentistes irredempts!
Curiós resultat.