Gadafi versus Teresa de Calcuta

En la seva columna del 03/03/11 a La Vanguardia la Sra. Pilar Rahola qualifica el dictador Gadafi així (sic): “Esta especie de santa Teresa de Calcuta con jaima...”. Llegeixo sempre amb interès les opinions de la Sra. Rahola. A voltes hi estic d’acord i a voltes no, però crec que si més no és valenta i incita a la reflexió. Així, comparteixo plenament la defensa que fa del poble israelià. Però en llegir la frase a la qual faig referència, no puc evitar de pensar que és una falta de respecte cap a la Mare Teresa de Calcuta. Em sembla que comparar-la, ni que sigui metafòricament, amb el sapastre del Gadafi no fa cap bé a ningú i posa una dona formidable a l’alçada d’un dictador megalòman, sanguinari i indigne. Com que crec que les paraules tenen un valor important, demanaria als qui tenen l’ofici d’escriure de tenir cura del llenguatge: no s’hi val a banalitzar ni el bé ni el mal en benefici d’una frase pretesament brillant.

enllaç: Ja, ja, ja, ja, ja, ja... , de Pilar Rahola

Raimon Obiols, el futur del PSC

El passat dia 28 de febrer vaig escoltar l'entrevista que el Xavier Graset feia a Raimon Obiols en el seu programa L'Oracle, a Catalunya Radio.
El vell dirigent socialista malda ara per renovar un PSC que, dit sense ironia, ha perdut el timó. El timó, la brúixola, la vela i l'oremus en el mar revoltat del Baix Llobregat. L'autor de la frase "progressista i d'esquerres" continua a la trinxera política des d'on dispara, cap cot, a tort i a dret.
Llegint el seu manifest diu coses molt assenyades, com ara aquesta: “concentrar les decisions en grups reduïts que decideixen l’orientació política, les prioritats, la confecció de les candidatures, és un arcaisme en clara obsolescència: tendeix a buidar les organitzacions, a afeblir la seva intel·ligència col·lectiva”. La intel·ligència col·lectiva és un concepte que defenso i comparteixo per la seva importància en qualsevol organització que tingui voluntat de pervivència, de transcendència.
En l'entrevista que esmento al començament però (la podeu escoltar a l'enllaç: l’oracle), podreu sentir el dirigent socialista queixar-se amargament de mitjans i contrincants, amb molt poca autocrítica i fins i tot amb una certa bel·ligerància. Mentre que en el seu document, més adreçat a una audiència interna, toca moltes de les febleses socialistes, quan és hora de verbalitzar-ho públicament oblida la seva objectivitat incisiva, que el fa creïble, per un discurs victimista i banal.
En definitiva, i salvant les distàncies del personatge, em va recordar Mourinho, instal·lat en la queixa i l’agressió al contrincant per distreure l’audiència dels seus fracassos.

Jugar o competir

Ja tinc 57 anys i amb aquesta perspectiva, meva i de la meva generació, és que em miro les anàlisis que els inefables periodistes esportius fan de l’actual Barça. Tots, sense excepció, parlen de l’ambició i de l’afany competitiu de jugadors i entrenador, de què no tenen sostre (curiosa expressió, que deu posar a cent als qui viuen a la intempèrie). Ja dic, des de l’edat i l’experiència acumulada en l’anàlisi d’estructures d’organització, voldria dir que no n’hi ha prou. Fa un temps, vaig tenir una conversa amb un antic company de carrera, exitós empresari informàtic, i vam caure a parlar del futur. Clar i net, em va dir que estava ple d’incerteses i tensions, però que mentre es divertís treballant no pensava deixar-ho. La diferència entre el Barça i altres equips està en què no competeixen, sinó que juguen, que es diverteixen i per això, com el meu amic, triomfen. El dia que no s’ho passin bé, perdran. De passada, des de la modèstia, que n’aprenguin empresaris que només miren el capdavall del compte de resultats.

Prou!

Després de què el tècnic del Girona, Raül Agné, engegués a pastar fang els simpàtics periodistes d'Osca a causa de voler contestar en català una pregunta feta en aquesta llengua, el club S.D. Huesca es va disculpar... Però no pas amb la digníssima postura del Raül, sinó amb els "medios locales"! La pobríssima actitud del club recolzant quatre arreplegats que es diuen periodistes, és absolutament condemnable, injusta i impròpia d'un país on el català també és llengua oficial. I pels tòtils d'Osca que no ho sàpiguen, el Raül és fill de Mequinensa, província de Saragossa, Aragó, Espanya.
Les demostracions de bel·ligerància a tot el què soni a català són, des de fa temps, inacceptables i cal que els nostres polítics prenguin la batuta en la defensa dels nostres drets polítics i que ens condueixin, sense embuts ni subterfugis cap a la independència definitiva del ròssec espanyol. Un dia rere l'altre només rebem que bufetades i encara els hem de pagar el beure.
Dons que es fotin! Que es quedin amb els toros i el castellano, amb la transición i la constitución; amb la una, la grande i la libre; que es fiquin on els càpiguen en Fraga, en Felipe, en Guerra i, sobretot, el pepa de l'Aznar, que des de que no du bigoti encara és més lleig.

Ja n'estic tip! Senyors polítics: demaneu al poble català els sacrificis que calguin per la independència; podeu estar segurs que els acceptarem i demostrarem als curts de gambals, a l'estultícia general espanyola, que en sabem molt més que ells i que no els necessitem per una merda; que som més treballadors i que ho sabem fer bé i que l'amor per la nostra terra ens fa invencibles.

Perdoneu, però m'he quedat descansat!

Visca Catalunya independent!

De garses i senglars

Ja fa uns mesos vaig visitar un pagès de Sucs, propietari d’una finca de fruiters. Passejàvem pel mig dels arbres mentre m’explicava les característiques de cada varietat, quan vaig veure una garsa dins d’una gàbia. Al costat, una altra gàbia buida. Encuriosit, vaig preguntar a l’home el perquè de la presència d’aquell animal i dels artefactes. Amb un mig somriure em va explicar que aquestes aus es mengen la fruita amb una aplicació digna d’una dieta sana; que s’havien queixat a l’autoritat competent i que la decisió havia estat: capturar les garses i lliurar-les als agents forestals. Aquests les recullen i se les enduen a 250 km i les alliberen de nou. Però el nombre d’ocells no disminuïa i el pagès va anellar algun dels animals capturats i va descobrir, horror!, que retornaven en poc temps al seu lloc d’origen. Evidentment, el mètode ha resultat inútil, les queixes s’ha repetit però... ni cas: les garses continuen amb el seu règim de fruita fresca.

Des de fa uns dies, ràdios, televisions i diaris es fan ressò del problema que signifiquen els senglars que s’han multiplicat per Collserola. Tota vegada que afecta a la capital del país, polítics, naturalistes i ecologistes s’han afanyat a buscar-hi solucions, com més imaginatives millor. És clar, a Sucs són quatre gats i a Barcelona hi ha molts vots per acontentar. Per això algun espavilat ha proposat de caçar-los... amb arcs i fletxes i de nits! Gloriosa solució.

De les garses de Sucs ningú no en parla, en canvi els senglars de can fanga s’han convertit en “el” problema nacional. Atenció a la solució final: segur que serà imaginativa, verda i ecosostinoble... la papanateria habitual.

Formidable Monzó

L’article que escriu el Quim Monzó a La Vanguardia del dia 28 de gener, no té pèrdua. La crítica sibil·lina a la cuina metafòrica de Ferran Adrià és una mostra paradigmàtica de la ironia literària. Malgrat la finor del text, la crítica a la tonteria culinària que domina una part de la societat, és ferotge.

Abundant en l’esperit monzonià diria que quan elevem a la categoria de deïtats intocables uns certs personatges, no es fa altra cosa que posar-los al nivell de patums del papanatisme per obra i desgràcia dels poc més de mil cretins que escriuen i pontifiquen, sense solta ni volta, per diaris, ràdios i revistetes.

Si això continua així –copio impúdicament el mestre- it will be la rehostia, really.

Enllaç: un, dos, tres, al escondite inglés.

Arri, Joan, que les vaques tenen fam!

A casa em van dir que l’entrevista a Joan Herrera, que li va fer Sílvia Coppulo al programa “El secret” de Catalunya Ràdio era digna de ser escoltada. Com que els mitjans moderns permeten deixar acta indemne del que es diu, em connecto al web de l’emissora i m’empasso sencera la xerrada. Realment espatarrant.

A voltes un té la sensació de què hi ha personatges que viuen en una galàxia inconeguda, allà lluny als confins de l’univers, des d’on pontifiquen com si des del seu setial poguessin veure amb detall i claredat divina aquest petit i magnífic planeta que es diu Terra. El problema que tenen és la velocitat de la llum: com que són tan i tan lluny, el què ara realment veuen és el que va passar fa dos-cents anys, o més. El Sr. Herrera és un d’aquests personatges que encara viuen del vell concepte de la lluita de classes; encara no li ha arribat la realitat de què tots, mal ens pesi, anem al mateix vaixell. És així que s’oposa amb ganes a què es desgravin les aportacions que es fan a mútues de salut suposant que els qui ho fem som rics del cagar –perdoneu l’expressió–. Doncs no. Mentre que el Sr. Herrera va amb blackberry nosaltres anem amb un mòbil que amb prou feines envia missatges i, amb la diferència, ens paguem la mútua. No Joan, cadascú es gasta els diners en el que li sembla millor, que per això se’ls guanya treballant, i em sembla pervers que es tingui als qui ho fem en salut acusar-nos de rics fastigosos, i que si se’ns permet desgravar aquestes quantitats de la renda esdevinguem els culpables del dèficit de l’estat. Qui es pensa que es paga una mútua, Sr. Joan? Doncs l’ase dels cops que és la classe mitjana i és qui acaba pagant tots els plats trencats. Els qui tenen diners no necessiten mútua, ho hauria de saber, amic Joan. Em sembla bé que el Joan pensi que no s’han de desgravar les quotes mutuals, però em sembla d’una estultícia i una perversió supines acusar-nos de lladres del sistema públic. No parlem ja del col·lapse que per la sanitat pública significaria que desapareguessin les mútues, ni de les hores, dies i mesos que es perdrien si les llistes d’espera s’incrementessin amb tractaments, diagnòstics i operacions que ara es fan privadament. És així que tindríem més diners a les arques del govern?

Després ens diu que com que Barcelona està molt contaminada s’ha d’anar a 80 km/h, però que a Vic podem anar a 120 i així, seguint el seu estrany concepte d’igualtat, estarem tots bruts i ens morirem sosteniblement. No, si la idea és bona: tots a llepar! No dic que no calguin mesures a curt termini per tal de gaudir d’un aire més net, però si no van acompanyades d’altres projectes a llarg termini acabarem com el rosari de l’aurora. Perquè no es planteja el Sr. Herrera de traslladar la Generalitat a Lleida? Així descongestionaríem Barcelona i podríem anar tots a 120. Ah! Però això és impossible, perquè la gran metròpoli no es toca. D’on trauria els vots aleshores? I, més greu, on posaria el seu setial? Perquè, no ens enganyem, aquella galàxia no és tan llunyana: l’amic Joan Herrera no abandona mai l’eixample. No fos cas que li toqués l’aire del Collsacabra, per exemple, i se li refredés el clatell. Perquè a Cantonigròs, amic, no hi ha metro, i anar amb bici de l’Esquirol a Rupit és francament cansat.

enllàç: Catalunya Ràdio. El Secret. Entrevista a Joan Herrera.

Sense comentaris

Bon Nadal!

Al·leluia!

La coral Chorus Niagara d'Ontàrio, Canadà, cantant l'Al·leluia de Händel. Aquesta obra del compositor alemany del barroc, és una de les més celebrades. Les notes escrites pel genial Georg Friedrich Händel ressonen per aquestes dates arreu del món. Moltes corals es reuneixen i les canten, amb la complicitat i participació de l'auditori. Al vídeo hi veureu una interpretació original. En la relativa quietud d'un restaurant canadenc, de sobte la veu d'una soprano s'eleva per sobre dels murmuris i inicia un crescendo formidable de veus esplèndides. Sorpresa entre la gent que no s'ho espera. Poc a poc altres veus es van afegint al discurs musical fins a formar un exemple potent de la força que tenim els humans quan ens unim, fins i tot en una expressió tant feble com el cant. L'escenificació hi ajuda. De mica en mica, els cantaires es van aixecant, alguns s'enfilen a cadires i taules, mentre els oients, ara ja conscients del fenòmen, somriuen i es van sentit transportats per la força de les veus. Tot acaba amb l'al·leluia final aixecant les mans que semblen ajudar la música a elevar-se amunt, amunt...

Els espectadors involuntaris treuen mòbils i càmeres fotogràfiques per captar el moment. Il·lusos, no saben  encara que aquest cant és efímer i que la imatge, en aquest cas, no explicarà res. Precisament és en aquesta fugacitat que rau la bellesa del moment, d'altra banda irrepetible. Vivim-lo!
Poc a poc, els cantaires tornen a seure i tot sembla tornar a la normalitat. Però no. A la vida de tots els que han participat, activament o pasiva, hi romandrà per sempre aquell record tan difícil de narrar.

Us recomano l'enllaç: Händel en directe. La qualitat és molt millor.

L’home? Quin home?

"Es un problema cultural por la idea de que los hijos son de las mujeres y las mujeres se tienen que ocupar de ellos. Desgraciadamente, el hombre tiene esta idea". Aquesta frase és de la diputada europea Licia Ronzulli i la reprodueix Susana Quadrado al seu article a La Vanguardia d’ahir 09.XII.10.

Quan va néixer el nostre fill, sempre vaig pensar que era fill “nostre” (ni d’ella ni meu, si aquest estòlid sentit possessiu que tenim és defensable) i m’he ocupat d’ell fins al punt de renunciar a treballs, viatges, sopars, i altres coses menudes, per tal d’estar al seu costat. Tot i així, a voltes se m’han escapat moments importants i el dolor per aquestes pèrdues no és fàcil, per a mi, oblidar-lo. Mai, però, n’he fet culpables als altres: si un dia vam prendre la resolució de tenir un fill, aquesta era la nostra decisió i n’havíem d’assumir totes les conseqüències i renúncies que això comporta. He de dir que no m’he penedit mai de les renúncies; ben al contrari, m’han reportat alegries de les quals em quedo solament amb una: tenir al costat el meu fill, una persona madura, lliure i equilibrada que es forma amb il·lusió pel seu futur.

“La mujer debería poder tenerlo todo: profesión y maternidad…”. Sembla que l’home no compti per res, i que el dret a la paternitat sigui marginal. El rol que s’ha assignat a l’home, no ha implicat la pèrdua del dret a exercir de pare? Siguin homes o dones (jo no faig distinció de sexes, al contrari de moltes feministes de cul de cafè), no puc sentir cap mena d’admiració pels personatges que, com la Sra. Ronzulli, utilitzen els seus fills per a manifestar les seves frustracions i mancances. Ni tampoc aquells que, des de qualsevol tribuna, com la Sra. Quadrado, en fan bandera convertint reivindicacions justes i lloables en anècdotes personals. Com a home, en particular, lamento especialment la frase “Desgraciadamente, el hombre tiene esta idea". En aquest “hombre” s’inclouen tots els homes de món mundial. Fins i tot jo, pobre mortal, que he fet el què la Sra. Ronzulli no ha sabut fer: renunciar per amor. La pròpia condició humana condemna a qui tot ho vol, a perdre el que és important. I una reflexió: mentre hi hagi dones que s’entestin en separar-se cada vegada més dels homes, en lloc de lluitar l’un al costat de l’altre, no avançarem. La meitat de la humanitat són dones, però l’altra homes. És lamentable comprovar que els mecanismes de poder no tenen sexe.

...la tramuntana, que tot ho mou, que tot ho arrana

Ahir, a TV3, van estrenar programa. Roger de Gràcia presenta “No me la puc treure del cap”, que vol analitzar perquè una cançó esdevé himne i resideix permanent en la nostra memòria. En diferents moments, diferents personatges opinen sobre la cançó “L’Empordà” dels “Sopa de Cabra”. Un d‘aquests personatges és Llucia Ramis. Com aquell qui res, deixa anar aquestes paraules (sic): “A mi em fa molta gràcia, perquè totes les cançons aquestes del rock català, sembla que els homes siguin uns perduts i uns borratxos, i sempre estan tristos, i sempre se volen suïcidar i sempre volen fer coses bàrbares, i no fan mai res! I això és una cosa que me molesta molt, no? Perquè podrien actuar una mica”. Profunda reflexió.
Agatha Christie (és una novel·lista anglesa), a qui he llegit profusament, en un dels seus llibres, propícia una discussió entre dos dels seus personatges: el detectiu Hercule Poirot i el seu amic, el capità Hastings. Hastings és l’home d’acció, mentre que Poirot és l’home de la meditació. Per això el primer li recrimina al segon que no es mogui de la seva butaca mentre fa treballar les seves “petites cèl·lules grises”. Aleshores Poirot li contesta que, a voltes, actuar no és sempre el més convenient i el convida a reflexionar amb calma. El cert és que, en la ficció de Christie, Poirot sempre té molt més èxit que Hastings.

Deixant a part l’oportunitat del comentari de Llucia Ramis en el context en què es fa, em serveix per a posar de relleu aquelles persones que necessiten reivindicar-se sempre, sigui on sigui i com sigui. A mi no “me molesta molt”això, més aviat em desconcerta i m’impulsa a pensar que la reafirmació gratuïta de les idees, a voltes esdevé ridícula; sobretot quan s’utilitzen tòpics.
Mentre la senyora Ramis actua, suïcidant-se amb determinació, jo prefereixo dir que a la matinada em mataré i contradir-me, formidablement, anant ben torrat al migdia. I somriure sorneguerament i dir que bé, que no tinc pressa i que visca l’Empordà! Que la Llucia m’esperi, si vol allà dalt, mentre jo dormo la mona a la vora del Ter i ho deixo (allò del suïcidi...) per demà.



l'empordà
(lletra de la cançó)

Nascut entre Blanes i Cadaquès
molt tocat per la tramuntana
d'una sola cosa pots estar segur
quan més vell més tocat de l'ala.

Sempre deia que a la matinada es mataria
però cap el migdia anava ben torrat
somriu i diu que no té pressa
ningú m'espera allà dalt
i anar a l'infern no m'interessa
és molt més bonic l'Empordà.

Varen passar ampolles i anys
i en Siset encara aguantava,
dormint la mona a la vora del Ter
però ell mai no si tirava.

Sempre deia que a la matinada es mataria
però cap el migdia anava ben torrat
somriu i diu que no té pressa
ningú m'espera allà dalt
i anar a l'infern no m'interessa
és molt més bonic l'Empordà.

I quan veig la llum de l'alba
se'm treuen les ganes de marxar
potser que avui no em suïcidi
potser ho deixi fins demà.

Vargas Llosa

Com la Flora, la noia que fa la neteja a casa de l’escriptor, he de confessar que no he llegit ni una de les obres del Sr. Vargas, malgrat d’haver estat temptat de fer-ho en diverses ocasions al llarg dels meus 56 anys. I el motiu és simple: cada vegada que en veia un llibre i la tenia a les mans em venia a la memòria la persona, l’arrogància del seu gest. I així és com, un any rere l’altre, ho he anat deixant.
Per tant, no opinaré aquí d’una cosa que desconec, i accepto que els suecs que concedeixen aquest premi han fet bé la seva feina i que el Sr. Vargas se’l mereix. Felicitats. Segur que escriu meravelles com diuen tots els seus crítics al diari d’avui, 8 d’octubre. El personatge, però, bé mereix consideració i sempre he sentit aquest escriptor pontificar, més que opinar, posseïdor intemporal de la veritat.
Podria ara reproduir i analitzar algunes de les seves frases cèlebres, però em conformaré amb la que reprodueix l’entrevista que li fa Xavi Ayén (sic): “Nunca dejo de trabajar, ni siquiera en vacaciones. Discrepo con el cristianismo: el trabajo no es una maldición”. Des d’un pis 46 a Manhattan és fàcil dir paraules com aquestes. Primer expressar-li la meva pena per no poder reposar mai: el dolce far niente sempre és recomanable, que també és vida. Després li suggeriria al Sr. Vargas que escoltés l’opinió del Pepe Rubianes sobre el treball que, en un dels seus impagables monòlegs, descrivia amb molt més realisme la cara de la gent a les 6 del matí al metro. Més humana, més real, i, sobretot, gens grandiloqüent.

Calavera atònita...?

(Prèvia: Manllevo la formidable expressió del recordat Jesús Moncada). La “calavera atònita” de la diputada Montserrat Tura és el paradigma del polític evadit de la realitat a qui toca, ara, baixar del núvol. Es sorprèn la senyora Tura de què l’obra de govern socialista no estigui prou valorada, i troba injust que no se li doni el valor que té.
Quan s’és pare cal pensar que el mínim que hem de donar als fills és la cobertura de les necessitats materials: menjar, vestir, sanitat... Però això no deixen de ser mínims, obligacions legals, deures elementals, generalment fàcils de complir. Ja no són tan fàcils d’assumir, i més difícils de regalar les necessitats immaterials: afecte, temps, dedicació, valors, autoestima, etc. Ras i curt: molts pares pensen que havent canviat el bolquer, endollat el biberó i vestit el camacurt amb Cati-Mini ja està tot fet. I no.
Doncs el socialisme català, potser en record del vell materialisme històric, encara pensa que havent fet carreteres, línies de metro i convertit Barcelona en un monstre, els catalans ja hauríem d’estar contents i agraïts. Des de temps pretèrits fa que dura aquesta postura, de quan el benaurat Obiols ja pretenia destronar l’incombustible Pujol amb atacs inútils a l’obra del seu oponent. Creure que l’ànima del país no mereix atenció, que un president que s’entrebanca quan diu més de tres paraules en català, quan algú esmenta com si res una “crosta catalanista”, quan personatges com Celestino Corbacho són el número tres, quan professionals de la política com Miquel Iceta, amb una cara que no s’aguanta, ens escup que “volem un debat en castellà perquè volem que arribi a tothom”... tot fa pensar que les dones i homes d’aquest govern no han entès res.
Ometen fàcilment que una obra monumental, com és el TGV, s’oblida ràpidament quan es rebaixen els sous dels mestres, per exemple. Perquè? Doncs perquè el TGV no beneficia ni al 30% de la ciutadania, i la rebaixa és permanent a la butxaca. Quan ens venen una pel·lícula d’esquerres, i apliquen penalitzacions als menys afavorits. Gestos com l’augment dels trams de l’IRPF no deixen de castigar rendes del treball, mentre les de capital continuen sense contribuir al repartiment efectiu de la riquesa generada. Quan ens diuen que mai havíem tingut tant autogovern com ara, es pregunten si aquest és tot l’autogovern que volem els catalans? Perdoneu, algú ho havia de dir: “el més”, “més que mai”, “mai com ara”, és com no dir res.
A tot això cal afegir l’estranya actitud de la Diputada: quan ens diu que és injust que no se la valori, ho fa amb una impostació de retret, com renyant-nos per la nostra pobra visió. Aquesta forma de tractar-nos, com si fóssim criatures que no entenem allò que es fa “pel nostre bé”, és una actitud paternalista ridícula i macarrònica que no escau a socialistes que es diuen ser una opció de progrés. Aquesta actitud mostra descarnadament la manca total d’autocrítica que llueix el socialisme català (no fos cas que caiguéssim en un revisionisme antirevolucionari!). El mateix president engega tots els coets de l’orgull per l’obra feta, mentre nega l’evident guirigall del tripartit.
Amiga Montserrat: autocrítica, país, independència (ni que sigui federal), orgull català, autoestima dels ciutadans, grup parlamentari propi, menys corbachos i chacons i icetes. Més atenció a l’ànima del poble, a les arrels del territori. I, sobretot, replantegeu els gastats principis del socialisme utòpic.

Pouuuuuuuuu!

Ahir vaig sentir per la ràdio una entrevista a l'actor Josep Mª Pou. No és un actor que em faci un goig especial, doncs crec, en la meva pobra opinió, que sobreaactua en les seves interpretacions. Els seus darrers triomfs l'han dut a dirigir dos teatres: un a Madrid i l'altre a Barcelona. En un exercici de política teatral, ens alliçona afirmant que cal aprofitar “aquesta” coincidència per estrènyer llaços amb la capital del regne. Amaneix això amb ampul·loses frases, que deixen traslluir un ego difícil de dominar. Ras i curt: el Sr. Pou s'ho creu.
Aprofito aquesta intervenció per escriure sobre els actors que actuen sempre, quan són al teatre i quan no. Perquè, senzillament, no són naturals; perquè semblen els seus personatges. I no un personatge, sinó que fan una mescla difícilment assumible, intel·ligible, que va des de Hamlet al Manelic. En moltes manifestacions cíviques es convida un actor a llegir el missatge final que el recita com si es tractés del darrer acte d'una tragèdia grega. Em sap greu, però no puc evitar pensar que és patètic.
Ho personifico en el Josep Mª Pou perquè avui per avui és el paradigma, crec, d'aquesta actitud petulant que ens deixa a la resta dels mortals en un pla secundari, incapaços de tocar i entendre el glamour que destil·len les senyores i senyors de la faràndula. Que s'ho mengin amb patates.

Els ulls del president

De la imatge del President Montilla recitant el seu missatge institucional, amb motiu de l'11 de setembre d'enguany, me’n queden els ulls més que la lletra. La mirada fixa al teleprompter, lleugerament estràbica, però, sobretot, perduda. Una mirada sense nord, diria jo. De l'home que ha perdut l'esperança d'arribar enlloc. Certament em va sorprendre, deixant-me un regust de pessimisme intens. Els ulls flotants enmig d'un marasme escrit, sembla que llegeix d'esma sense entendre, o sense creure, ben bé el què diu. Era la imatge vivent de la cançó del Pau Riba:”És l'home estàtic, la tristesa el té corprès, / les orenetes faran nius als seus cabells”.

Encara que potser podríem cantar la darrera tornada: "És l'home estàtic, la tristesa l'ha matat, / les orenetes d'ell, mort, fred, han emigrat".

En sabríem ara de caminar pels erms

Paisatge d'Andorra. Teruel.

En sabríem ara de caminar pels erms
amb els peus nus?

El restoll se'ns clava a la pell sense misericòrdia
i la sang mulla una terra eixorca, dura, grisa,
que dóna fruits eixorcs, durs i grisos que no alimenten
els ventres afamats dels homes.

Ara, pels erms no s'hi pot caminar,
ni amb els peus nus
ni calçats amb sabates cares.
Ara són plens d'edificis eixorcs, durs i grisos,
bastits pels homes de ventre afamat.

Estiu 2010

Aquest gotim de picapoll ja és granat. No és madur per collir, però ja apunta que la verema és a punt. Entre els pàmpols, esperarà que una mà el posi a la portadora en un viatge cap al vi. La vinya és al peu d'una carretera que no és ni als mapes i que corre per la vall del riu Tastavins. Estreta i mal asfaltada, permet un viatge plàcid per paisatges poc freqüentats. Que continuï així.

El basto

En la pàgina de l'editorial, on també s'hi publiquen les cartes dels lectors, del diari La Comarca (Periódico independiente del Bajo Aragón Histórico) del dia 30 de juliol, s'hi poden llegir, destacats sobre fons obscur, “el oro, el basto y la frase”. És un espai on, utilitzant les cartes de la baralla, l'oro correspon a la valoració positiva i al basto a la negativa de notícies o fets ocorreguts. El “basto” de la data esmentada diu (sic): “A las autoridades catalanas, que con la prohibición de las corridas de toros han pisoteado la constitución española y la libertad de miles de aficionados taurinos que viven en Cataluña y que sufrirán aún más la continua pelea nacionalista”.
No discutiré ara la constitucionalitat de la mesura perquè em declaro poc preparat per emetre un judici legal sobre aquesta afirmació, però per la resta tinc la motxilla plena de raons i d'arguments que em permeten opinar-ne. Primerament trobo poc encertat i menys documentat aquest basto, doncs amb la lectura un hom s'adona del desconeixement elemental de la realitat catalana, de la manca d'informació i de la poca maduresa periodística que demostra qui ho ha escrit. Dir que són les autoritats catalanes qui ha prohibit els braus no és, com a mínim, exacte: voldria recordar que aquesta llei ha estat el fruit d'una ILP (iniciativa legislativa popular) per a la qual s'han hagut de recollir desenes de milers de signatures; la prohibició és per tant, el fruit d'un desig majoritari a Catalunya, no de la ment nacionalista de les seves autoritats.
Usar la paraula llibertat en aquest context em sembla d'una lleugeresa perillosa. També està prohibit robar, i no ens ho prenem pas com una limitació de la llibertat. Entenc que qui ha escrit el basto és jove i no ha viscut el què significa viure amb una manca absoluta de llibertat. Un servidor, que ja té una edat, pot aportar al periodista una reflexió: jo sé què és lluitar per ser i esdevenir lliure, i m'estimo tant la llibertat que em guardaria prou d'usar-ne el nom per una qüestió trivial com aquesta. Defensar els braus en nom de la llibertat em sembla una ofensa a ella mateixa i a tots els qui han mort i viscut per ella, que no som pocs. Demanaria una mica de respecte.
Si hi ha a Catalunya milers d'aficionats als braus, sembla que els qui hi estan en contra són molts més milers. I això és la democràcia, senyors comarquinals, respectar la decisió de la majoria; o no? Com ja he comentat, es requereixen molts milers de signatures per a dur una ILP al Parlament; els antitaurins les van aconseguir. Us podeu preguntar, si us plau amics de La Comarca, com és que els seguidors dels braus no han fet el mateix per a presentar una ILP per la conservació de la “fiesta”? No cal fer un estudi sociològic per a saber-ho (sempre que es conegui la realitat): no obtindrien ni un 10% dels recolzaments necessaris, i ells ho saben; no es poden ni mobilitzar perquè la minoria seria evident. Voldria recordar que, excepte en comptades ocasions, una plaça de braus com la de Barcelona, omple una quarta part del seu aforament cada vegada que es fa una ”corrida”. I això que a Barcelona, i a la seva àrea metropolitana, hi resideix més de la meitat de la població catalana (molta, immigrant).
Quan a la “pelea nacionalista”. Estultícia en estat pur o ignorància supina? Només cal veure les imatges que ofereix qualsevol TV durant aquest dies per comprovar que els qui exhibeixen símbols catalans no són pas els antitaurins, sinó els que assisteixen a la ”corrida”! També per la TV un hom pot comprovar com els qui conformen aquest moviment no són precisament catalanoparlants, ni es serveixen de banderes independentistes. El portaveu i impulsor d'aquest moviment és un xicot d'origen argentí!
En resum, no em sorprèn pas gaire aquesta mena de reaccions que barregen la identitat amb la defensa d'un costum qüestionable, com són els braus. El “fot-li al mono que és de goma” és un esport nacional espanyol que es practica amb fruïció i desmesura contra els catalans que “pisotean la constitución”, segons els seu limitat punt de vista. A nosaltres ja no ens fa ni fred ni calor: tan se'ns en fot.

Manuel Pizarro

L'editorial de La Comarca (Periódico independiente del Bajo Aragón Histórico) del dia 30 de juliol es titula així: “Una lucha por el carbón”. Es queixa, l'editorialista, del tancament imminent de la central tèrmica d'Andorra, que deixarà sense feina a un miler de famílies.
Sembla que ara estan enfadats amb el món per aquest fet: amb Europa, el Gobierno i la DGA (Diputación General de Aragón). Jo em pensava que només érem els catalans qui sempre ens queixàvem, però ara sembla que els aragonesos, els de La Comarca, també s'apunten al carro. Què se n'ha fet dels diners del pla MINER? De tot menys crear un teixit industrial capaç d'absorbir, poc a poc, la mà d'obra que es preveia que seria l'excedent del tancament de sectors, el miner i la tecnologia tèrmica, abocats al tancament per la seva baixa rendibilitat i l'alt grau de contaminació que produeixen. Recordem la pluja àcida que mata els pins del Maestrat.
Però ara voldria fer memòria als senyors periodistes da La Comarca d'un Senyor que es diu Manuel Pizarro, aragonès, i que, constitució en mà, va dir que ell “no seria nunca un empleado de la Caixa”. Voldria recordar-los com la caverna mediàtica es va acarnissar contra la compra d'ENDESA per part de Catalana de Gas, o Gas Natural, pel sol fet de ser un grup català. L'inefable Pizarro (amb el nom paga) va rosegar fins a decantar-se per una opció estrangera, sempre que no fos de Catalunya, i va deixar en mans italianes la tèrmica que ara tanca. Recordeu, amics de La Comarca, com s'exaltava la lluita d'aquest home des de tots els mitjans? Aquest tros d'aragonès, que fins va merèixer un personatge al Polònia, va arribar a presentar-se a les llistes del PP a les passades eleccions, amb l'aurèola de gestor entre els millors. Va sortir elegit, però va deixar el seu escó perquè se li va acabar la pólvora i ja no estava en primera plana. Aneu a reclamar al Sr. Pizarro ara! És ell qui us va deixar en mans estranyes, a qui no afecten mil famílies sense feina a Terol. Potser a Gas Natural s'ho haguessin pensat més? Potser el Sr. Pizarro, si hagués conservat el seu escó, podria ara defensar els seus paisans? Al final en tindrem la culpa els catalans!

Raúl Vallés

El Sr. Raúl Vallés és un veritable paradigma de l'anticatalanisme més rònec que corre per les espanyes. El Sr. Vallés és un mariner varat a qui el terral se li ha posat malament. Estic segur que quan corria pels mars dels Sud, per exemple, el seu enteniment era molt més flexible i obert que no pas ara. Des de fa anys, aquest escriptor mediocre, es dedica a anar en contra del català, i dels catalans, des d'associacions de caràcter eminentment polític com la FACAO o la “Plataforma No Hablamos Catalán”. En el diari La Comarca (Periódico independiente del Bajo Aragón Histórico) del dia 30 de juliol d'enguany, hi publica una carta que no té preu.
La “Plataforma No Hablamos Catalán” és un grupuscle que es dedica a rebentar qualsevol iniciativa que discuteixi la seva veritat que no és altra que aquesta (sic): “...rogaría a usted que se remontase a los siglos XI y XII. Entonces se produjo la fractura del latín y surgieron el romance catalán y el romance aragonés, orígenes respectivos del catalán y del aragonés oriental (chapurreau)”. Jo no sóc historiador ni lingüista, però molts especialistes podrien aportar prou elements en contra d'aquesta explicació simplista. Ves que, durant aquells segles i posteriors, les repoblacions, els moviments constants de fronteres i la proximitat entre una i altra banda no hi tinguessin alguna cosa a veure. Bé, ell en sabrà més.
No deixa de ser curiós que, presumint de parlar chapurreau, es diguin “Plataforma No Hablamos Catalán”, així, en castellà. I ho justifica amb una lògica que podria deixar estès al millor filòsof (sic): “(que es digui així...) es una consecuencia lógica de una Federación que manifiesta que sus miembros no hablan catalán. Ergo, es consecuente con sus fines”. I perquè no l'anomenen en txec, llengua sonora i expressiva, on n'hi hagi? dic jo. Si parlen chapurreau, perquè no en la seva bella ortografia? La veritable raó però, és aquesta (sic): “Para que dicha denominación fuese en catalán, tendríamos que hacer traducir el nombre a alguna entidad catalana, lo cual, convendrá conmigo en que sería un contrasentido”. Com podeu comprovar, d'una erudició que espanta. La traducció li faig (gratis) jo mateix: Nosaltres Parlem Chapurreau.
Més endavant, en un salt hiperbòlic de segles ens engega (sic): “El romance catalán, por influencia de la proximidad geográfica con el Rosellón, se afrancesó, tomando términos franceses como “malgrat” y otros”. Voldria recordar al Sr. Vallés que el Rosselló, com el Vallespir, el Capcir, el Conflent i part de la Cerdanya, van ser catalans fins que “los que sí hablan castellano” ho van regalar als francesos en el vergonyós Tractat dels Pirineus (el seu autor, Felipe IV, el va signar el 1659 d'amagat de les Corts Catalanes i va ser efectiu el 1720), molt després del segle XII. Això és, aquests territoris eren de parla catalana fins fa quatre dies; encara avui, fins a Salses, es pot trobar molta gent que xerra en la nostra llengua.
Ja per rematar (no ens l'acabaríem aquesta carta), la perla (sic): “Finalmente recuerde que el catalán no se denominó como tal hasta 1906 y no lo fue por obra y gracia no de un linguista sino de un químico: el señor Pompeu i Fabra” (“lingüista” hauria d'anar així, amb dièresi). Deixant a part que la negació de la negació seria una afirmació, que el Sr. Pompeu Fabra fos químic, no és rellevant: prova n'és el mateix Sr. Vallés, que és un mariner que escriu contra el català cada vegada que en té ocasió. Dir-li també que del 1906 fins avui molts lingüistes han modificat el primer diccionari català i gent com Coromines, per exemple, han escrit tractats formidables. Però el Sr. Vallés es veu que encara navega pel s. XII. Vingui al s. XXI, home, que l'edat mitjana queda lluny i ja ha plogut molt. De passada, apuntar que cert és que en català existeix el costum posar una “i” entre els dos cognoms. Però, fent una contribució ben humil a la seva erudició, dir-li que Pompeu no és un cognom, sinó el nom de pila del Sr. Fabra. Per tan, la “i” hi sobra de totes, totes.
Finalment, constatar que el Sr. Vallés és un autèntic obsés que no deixa passar punt per presa a l'hora de burxar tot el que faci tuf de català. Està al cas de qualsevol carta, crítica, opinió, que li vagi en contra i les contesta totes. Sort que ho fa amb la seva lògica impagable.
Per acabar voldria dir-li una darrera cosa: enraoni, Sr. Vallés, enraoni, que li vindrà bé. Li ho dic en català, per què em consta que l'entén; fins recordo que, en una ocasió, va escriure a la mateixa La Comarca en català correctíssim en defensa del chapurreau; el què no sé és quina entitat catalana li va traduir, perquè ell “no habla (ni escribe, supongo) catalán”.


Enllaços per tastar:
FACAO
Plataforma No Hablamos Catalán

Vaig enviar una nota a La Comarca i me la van publicar:
La Comarca

Salvem el planeta?

Aquest senyor que veieu a la fotografia es diu Yann Arthus-Bertrand i és fotògraf. Es dedica a fer uns reportatges fantàstics a cavall d'un helicòpter que després s'emeten per la televisió. I ens renya des de la seva aristocràtica posició. Els seus arguments són invariablement apocalíptics i ens presenta un futur negre i pollós si no fem els deures que ens dicta.
Per fer aquest imponents reportatges utilitza, com he dit, un helicòpter; un giny que consumeix cap a 200 kg de querosè cada hora. No vull parlar dels costos econòmics (ell se'ls deu pagar), sinó dels midiambientals que ell mateix ocasiona. Quant de monòxid genera per a poder esbroncar-nos? No podria fer-ho a peu, o a cavall d'un bon ruc català?
Podria semblar demagògic això que dic, però pensem: quants centenars de milers (potser milions) de salvadors del planeta volen, naveguen, condueixen els seus 4x4, per poder fer les seves aportacions a l'ecologisme?
A casa també en tenim d'aquests: al programa de TV3 "Espai Terra", el bonot del Tomàs Molina també envia l'angelical i ponentina Cori Calero a veure la nostra terra a cavall d'una d'aquestes baluernes voladores.

jaume molsosa

Israel

Aquests captaires cecs,
demanaven caritat a la medina
d'Oujda mentre recitaven
sures de l'Alcorà.





A casa ajudem a gent d'origen marroquí a instal·lar-se i a aconseguir aquí la vida millor que mai aconseguirien allà. Són bona gent, però he de dir que, encara que entenc alguns dels seus costums, no els puc compartir tots de cap manera. Algunes de les seves actituds menystenen de soca-rel els meus principis més elementals. Tot i així considero les persones a qui he conegut bons amics meus, cosa que no em priva de criticar obertament el què considero que no està bé. Dic això perquè s'entengui el què ara explicaré.

Aquestes amistats m'han permès de visitar el Marroc en dues ocasions d'una manera peculiar. Ens van convidar a anar a casa seva i vam acceptar. Els familiars dels nostres amics són gent humil, que viuen en cases humils, que tenen amistats humils; si no són pobres és perquè els qui viuen aquí, literalment, els mantenen. En poques paraules, hem tingut la oportunitat de conviure amb gent de religió i sentiment islàmics a casa seva. Aquest no és el lloc per narrar exotismes ni anècdotes que aquestes experiències proporcionen en quantitats ingents, sinó que voldria explicar perquè els occidentals tenim una visió esbiaixada de la realitat marroquí. Començant per la percepció que tenim, per exemple, de les dones i del tracte i la consideració que se'ls dóna: hi hauria molt per escriure i desmuntar.

La nostra vida a Oujda –una ciutat a la frontera algeriana, prop de Nador– consistia en seguir els nostres amics on ens portaven. Moltes d'aquestes excursions eren a casa d'amics i familiars, on ens convidaven a te i pastes indefectiblement. Allà, en un francès precari, miràvem d'entendre'ns el millor que podíem. Fins i tot vaig ser objecte d'un intent de convertir-me a l'islam! Aquestes visites eren molt instructives. Entre moltes altres coses, vaig poder constatar les cadenes de TV que miren al Marroc. Una de les més populars és Al-Jazeera, evidentment, però també Hamas-TV, l'emissora d'aquesta organització integrista que governa la franja de Gaza. Les imatges i programes que emeten són, gairebé tot el dia, d'accions armades, amb imatges que fan posar els pels de punta. La propaganda política i religiosa és constant i agressiva, i els jueus hi són vexats sense miraments. El potent adoctrinament anti–jueu fa por i abasta, al capdavall als infidels, això és nosaltres mateixos. Des de Gaza, els grups extremistes, amb Hamas-TV, arriben a tot el Magrib i inculquen i aviven en tothom un odi profund i mortal que els meus amics expressaven sense pietat: en aquell ambient eren uns desconeguts per a mi, persones desdibuixades, amorals. La cruesa dels seus raonaments perdien tota racionalitat quan parlaven dels jueus i m'esborronaven. Vaig comprendre aleshores que la pau entre jueus i palestins era molt i molt lluny.

Ara tothom critica el govern israelià pels fets de l'anomenada “flotilla de la llibertat”, uns fets que a mi també em semblen excessius, des d'aquí. Us asseguro però que, tota aquesta gent carregada de bona fe pels palestins, no opinarien el mateix i dulcificarien molt i molt les seves paraules si haguessin vist Hamas-TV i els haguessin traduït les consignes que llencen contínuament, vint-i-quatre hores al dia. Si jo fos jueu viuria amb el cor en un puny.

Demano comprensió a tothom per Israel, com jo he mirat de comprendre els meus amics magribins. Visiteu el Marroc; però no acomboiats per una bona agència de viatges, d'hotel en hotel, guiats a rutes segures per les medines i alcassabes de Fes o Meknès. Així no es coneix un país, una cultura; la plaça de Djemà-el-Fna no és el Marroc: és un aparador per a turistes; éstà bé anar-hi, però no és significatiu. Cal menjar el què ells mengen, beure els què ells beuen, parlar del què ells parlen, veure el què ells veuen, informar-se amb el què ells s'informen. A voltes no és fàcil, us ho puc ben assegurar, però cura i et treu de sobre la papanateria que els occidentals ens deixem posar al damunt per visions incompletes i interessades.

Quan hagueu visitat un país àrab, opineu sobre els jueus. A mi em queda visitar Israel.

Venècia, del dret o a l'inrevés?

A La Vanguardia del dia 24/05/10, a la pàgina 49, apareix aquest anunci (fotografia de dalt) d'una agència de viatges. És evident que està al revés: només cal mirar el rètol penjat al balcó del que crec que és el Palazzo Cavalli-Franchetti, al Canalazzo. Separat per un petit canal, al seu costat hi ha el Palazzo Barbaro. La fotografia està presa mirant cap a Santa Maria della Salute (a la dreta de la fotografia inferior) i la Punta della Dogana (es pot endevinar la Pala d'Oro sobre la bola daurada). Continuant endavant, acabaríem davant de la Piazza San Marco.
Anunciem la capital de la Serenissima, però del dret! Sinó el visitant se'ns marejarà, o patirà desorientació.
O el publicista no ha estat a Venècia o no ha tingut gaire cura a l'hora de composar l'anunci. Si rectifiqueu, penseu ara en girar la mà!

jaume molsosa

Perfum sí, però...

A La Vanguardia del dia 18/05/10, el senyor Luis Rivera Carreiras escriu comparant l'èxit del Barça amb l'argument de la pel·lícula El Perfum. Pels qui no l'hagin vista cal explicar que, efectivament, el seu protagonista busca amb persistència el perfum perfecte. Amb un nas privilegiat, el jove recorre el món fins trobar l'essència sublim, capaç de despertar tots els sentits a tothom. Cal saber que el resultat del líquid final és el fruit de la destil·lació dels cossos de noies a qui el protagonista va assassinat per treure'n la fragància. Al final de la història, el protagonista mor víctima del seu invent, literalment devorat al mateix lloc on comença la història.
Em sembla que els mitjans dels dirigents del Barça per arribar a l'excel·lència no són tan bèsties com els que usa el noi del nas perfecte, i espero que el final de l'entitat no sigui el que proposa Patrick Süskind, l'autor del relat.

jaume molsosa

Publicat a La Vanguardia

Els detalls compten

Poble sense nom,
no adscrit al melic de
Catalunya, ni cap altre.


Ni que sigui al capdavall, els detalls compten. L'article de Lluís Foix a La Vanguardia d'ahir, 18/05/10, està escrit sota el títol “El desprecio de los detalles” i té molta raó. Els detalls són les minories en l'univers de la política i gairebé mai tenen cabuda en la ment estreta i miop dels dirigents. Així diuen “la TDT arriba al 98% del territori” i es queden tan panxos. O bé “la gran majoria dels ciutadans opinen que...”. I obliden olímpicament el 2% que no veu la televisió i la petita minoria que opinen diferent. Aquesta és una de les misèries
polítiques del nostre temps, i ho és perquè les decisions dels nostres mandataris es regeixen per criteris de mercat: quina repercussió té aquesta minoria sobre el meu espectre de votants? Doncs no val la pena, si volen que cridin tant com vulguin; no els sentirà ningú.
Així, territorialment, passa el mateix, i fora de l'àrea metropolitana de Barcelona, les opinions pràcticament no compten i, per contra, tot el que hi passa atropella la resta del país. Ens hem menjat amb patates, tan si vols com si no, el pesat i malpensat referèndum de la Diagonal. Si us he de dir la veritat, a mi m'importa tant com tres caques penjades dalt d'un pal, però m'ho he d'empassar tan si vull com si no. Perquè?; doncs perquè jo no visc ni al Barcelonès, ni al Baix Llobregat, ni al Vallès ni... sinó a Osona. L'oposició no hi fa escudella; l'amic Mas ens surt ara en què haurem de renunciar a “...tenir hospitals cada 30 quilòmetres”, quan al melic del país n'hi ha un cada 3 quilòmetres. Maco. En realitat, tant li fa el meu emprenyament: el meu vot val poc. Em cito, poeta humil, (amb perdó): “...i des del meu cos ínfim orgullós m'aixeco / i, gra pudent, el cul t'enceto!” .
Fa temps que predico, inútilment: traslladem la Generalitat a Lleida. Els detalls tindrien aleshores un altre contrast. Reflexionem-hi.

jaume molsosa

Publicat a La Vanguardia

El senyor Xavier Sardà i el seu EEEEGGGGOOO

Hi ha persones que, malgrat la seva saviesa, procuren passar per la vida amb humilitat: aquesta és la seva grandesa. En canvi n'hi ha d'altres que es creuen els àrbitres del món i procuren passejar la seva estultícia plantificada en una bandera com la de la Plaza de Colón de Madrid. Això és el que els converteix en miralls inerts, víctimes de la imatge que mai seran.

Aquest és el cas del Senyor Xavier Sardà que avui, dia 17 de maig de 2010, al Matí de Catalunya Radio, ens ha demostrat com es fa per ser la vedet malgrat tots, tot i tothom. Amb l'aquiescència l'amic Fuentes rient-li les gràcies (fins i tot s'ha deixat intervenir en l'entrevista al Senyor Trias, esmenant-li la plana!).

Primer s'ha dedicat a amargar la victòria als culés discutint, quan no toca, un model que s'ha demostrat durant 7 anys eficient. Jo mateix no combrego amb certes actituds del President Laporta, però no li nego el pa i la sal en la gestió acurada i eficaç dels actius del club. Avui no tocava, Senyor Sardà: l'oportunitat també és una virtut. Que el Senyor Sardà tingui un ego com una catedral, no el fa posseïdor de la veritat única.

Després ha defensat a capa i espasa l'Alcalde Hereu, deixant anar la perla de què no ha de dimitir perquè, al cap i a la fi, ha guanyat una de les opcions que s'havia donat en opció. Això ja és mala fe. No tenint-ne prou, nega la participació al poble i menysté l'opinió que el mateix Hereu va demanar. Que el Senyor Sardà tingui un ego com una catedral, no el fa posseïdor de la veritat única.

Finalment, ens presenta un document sonor del franquisme per demostrar-nos que els feixistes també van desenterrar republicans amb honors. Una befa a les víctimes, una interpretació malintencionada de la realitat històrica. Com que tot s'ha de limitar a desenterrar uns quants ossos? Com que no s'han de jutjar als culpables? És que el franquisme no va jutjar els “dolents”?

Sortir per la tele a dir el que li roti durant anys en programes de qualitat dubtosa (malgrat les audiències), no dóna butlla per dir el què li passi per la barretina fotent-se del mort i del qui el vetlla. Aquesta mena de personatges, a qui “la nostra ràdio” cedeix amablement els seus micròfons, duen a polèmiques estèrils, com estèril és el seu pensament. Senyor Sardà, faci-s'ho mirar, que ja té una edat i poc temps perquè li repassin els baixos. I retiri's, cregui'm; segur que encara li queda, al cervell, alguna neurona que, degudament tractada, li guarda una gota de dignitat.

P.D. Que el Senyor Sardà tingui un ego com una catedral, no el fa posseïdor de la veritat única.

jaume molsosa

Trista esquerra

Us sorprendrà potser que la imatge que acompanya aquest títol sigui la de l'enyorat, i malaguanyat, Jesús Moncada. Aquest home de Mequinensa, un poble que ha renascut com el Fènix de les seves cendres (digueu aigües, si us sembla més oportú), retratava com ningú ho ha fet la ironia de la vida quotidiana i ens deixava la prova fefaent de que la realitat supera sempre, sempre, la ficció.
Esmaperdut m'ha deixat l'amic (dels catalans) Joseluís Rodríguez Zapatero amb les seves mesures contra la crisi. No pas per les que ha pres, que són discutibles, sinó per les que no ha pres. No tinc encara una perspectiva prou assossegada com per deixar anar la mala baba que ara mateix em balda. Esperaré. De tota manera, com deia Pere Quart al seu “Bestiari”, no us en refieu perquè “...jo sóc la vaca de la mala llet”. La descripció del meu estat avui el deixaré en mans del Jesús Moncada. La introducció del seu llibre “Calaveres atònites” la fa escriure al protagonista, i ex-secretari del jutge Crònides, Mallol Fontcalda. Al final diu així:

[...] La tancaré amb l'epitafi del jutge Crònides. Lector assidu de l'Odissea, un gust que va encomanar-me, va voler a la seva tomba les desolades paraules, “No em vulguis consolar de la mort”, que Aquil·leu diu a Ulisses durant la visita d'aquest al regne dels difunts. Per fortuna, a l'altra banda de la làpida de marbre no hi ha sinó despulles inertes. Altrament, el traspàs hauria estat el més cruel dels turments per a qui, com ell, estimava amb tanta passió la vida. No oblidaré mai que, l'endemà de la meva arribada triomfal a Mequinensa, mentre m'escarrassava endreçant una mica l'oficina i posant al dia la feina, el jutge, recolzat a la finestra, va etzibar- me: “No treballi tant, senyor secretari, deixi la paperassa i vingui a finestrejar. Guaiti, fixi's en aqueixa noia tan bonica que travessa la plaça. No badi, cregui'm, això dura poc. En un tres i no res, passem d'embrions incerts a calaveres atònites”.

Ja fa 56 anys (i nou mesos) que vaig deixar de ser un "embrió incert"; avui sóc una trista "calavera atònita".

jaume molsosa

La tronada

Ja ha començat. La tronada, vull dir. Veig com el meu President, José Montilla, el qui viu (i treballa?) a Catalunya, fa tremolar la bandera de la PPoooor. Exigeix a l'ínclit Artur Mas que digui que no pactarà amb aquest partit, que té una Alícia de les meravelles per representant al nostre país.
No ens enganyem: com poden tenir la barra de demanar una cosa així els qui ja ho han fet al país Basc? O és que algú que el PSC (falange Baix Llobregat) no és el PSOE? Quantes vegades han votat per Catalunya els parlamentaris al Congreso de Madrid? Com deia el gran Perich “es podrien comptar amb els dits d'una orella”.
I cop d'efecte: es convoca Rajoy a Palau, s'escenifica bé la discrepància i la foto està feta. Que ho veieu, ja us ho deia: amb els "peperus no es pot parlar". Quina inutilitat de gestos, si al capdavall mai ningú no es belluga de la seva posició.

Mentrestant, tronem, que mentre trona el poble s'espanta i invoca santa Bàrbara.

jaume molsosa

Un estatut de fum (per no dir de merda)

L'Estatut de Catalunya avui és un problema perquè la sentència del TC serà una nova derrota. Una derrota perquè el nyap que en sortirà ens deixarà sense possibilitats d'avenç en l'autogovern pels propers vint-i-cinc anys. No sóc especialment pujolista, malgrat que admiro el sentit d'estat de l'ex-president, però recordo ara que al final del seu mandat, quan se li proposava insistentment des de les files socialistes, la redacció d'un nou text contestava amb el seu irritant i definitiu “ara no toca”. Doncs bé, avui sé que tenia raó: llençar-se a la tasca pensant que l'Espanya socialista de l'”aprobaré el estatuto que salga del Parlament” ens entendria va ser un greu error de càlcul fruit de l'esquizofrènia federalista dels socialistes catalans. De nou, ens han aixecat la camisa.

Tot aquest enrenou, que ens perjudicarà greument, es deu a la megalomania d'un home incert i voluble que, no tenint-ne prou amb unes olimpíades propiciades per un falangista, va voler pujar a l'olimp donant al país una nova llei de lleis per a major glòria seva. Aquest home infantil, immadur, va arribar al poder sense guanyar mai unes eleccions i va forçar la seva coronació pactant a tres bandes una investidura que ens ha dut al desori d'avui. No discutiré l'obra de govern, que pot haver estat bona, però sí la deriva política que aquell home, Pasqual Maragall, va inocular en la màxima institució del país. Visionari com pocs, aquest home va passar per damunt de tot per, en acabat, deixar que fos l'oposició qui pactés una llei que ell havia impulsat a empentes i rodolons. Ja havia advertit des del seu càrrec d'alcalde barceloní, un lloc des del qual va exercir de contrapoder i des d'on va deixar deixebles fidels: Clos que es va estavellar amb un Fòrum (universal?) de les cultures i Hereu, un taumaturg espatarrant on n'hi hagi, que vol passar a la història com els seus predecessors a base de neu inexistent i diagonals agòniques. M'agradarà veure les clavegueres municipals del cap i casal el dia que arribi el relleu després de trenta anys (gairebé tants con en Franco).

I aquí ho tenim. Al president Maragall, ben retiradet de tot i de tothom (ja no és socialista), se'l convida als actes oficials com una relíquia i encara té ànims per pontificar. Per si de cas, ens ha deixat com a record la presència del seu germanàs Ernest, qui, seguint la tradició familiar, en fot més de de fredes que de calentes i es desdiu per conservar el setial. Ara el bunyol és per tots els catalans, que tenim una gran tifa al mig del menjador que ningú es veu capaç de netejar per fer l'aire respirable. Ningú no se'n vol fer càrrec: els uns diuen que la caca no és seva, els altres que si fa pudor.

Costa haver-ho de dir, però el president Pujol tenia raó: no era l'hora. Espanya, tota Espanya, no estava per donar als catalans res de res i tothom ha fet l'impossible per aconseguir el que està a punt de succeir: que ens deixin amb un estatutet que farà riure, que farà riure a tota aquella Espanya. Tota sencera. El president Montilla no aportarà cap solució perquè no se sent ni català, ni catalanista ni molt menys soberanista. El seu lema, que explicita que continua creient en l'estatut - tururut, no és res més que el brindis al sol que fan els perdedors, avui per les circumstàncies i d'aquí poc per les urnes. El seu somriure permanent, però d'esfinx, immòbil i fossilitzat, no és res més que el reflex de l'ànima del buròcrata que el defineix sense necessitat de gaires paraules. No en podem esperar res del senyor Montilla perquè no creu en Catalunya; el seu “visc a Catalunya” del Polònia és formidablement definitori i definitiu.

Mentrestant, els catalans, desvestits de tota dignitat, abandonats als interessos obscurs dels nostres polítics, l'endemà de la sentència del TC farem com l'11 de setembre de 1714: tornarem a treballar per a seguir alimentant els estómacs dels espanyols. I així passaran tres-centes hores més, tres-cents mesos o tres-cents anys tot esperant que Espanya ens entengui. Tot plegat fútil, fum.

jaume molsosa

En Joan de Berga

Jo tenia un germà, en Toni, que va morir de leucèmia als vint anys. En la seva estança a l'Hospital del Mar, va conèixer en Joan, un pagès i miner de Berga. Aquest home, amb una diabetis de cavall, era incapaç de controlar la seva dieta i de tant en tant l'havien d'ingressar per a estabilitzar-lo. Com que de fet no tenia res que li impedís moure's, va demanar permís als metges per a sortir de l'hospital unes hores cada dia. Ell aprofitava per entrar en algun restaurant de la Barceloneta i afartar-se de gambes o peus de porc. Quan tornava, li explicava al meu germà el què havia vist: les noies de la platja, l'anar i venir dels turistes, el brogit de la vida marinera, tot abonat amb una fina ironia, gairebé innocent. També li explicava les fartaneres que havia fet i que feia cada dia. En Toni el renyava, però lleument, doncs intuïa que aquell home no temia la mort prematura, sinó la vida grisa. En Toni gaudia de debò amb les llargues converses que li proporcionava en Joan, doncs ell, molt dèbil, gairebé no es podia moure del llit. També mantenien una dura pugna damunt d'un tronat tauler d'escacs que en Joan duia sempre al damunt.
En Toni va ser traslladat al Clínic i al cap de poc temps vam saber que en Joan havia mort... d'una fartanera de caragols.
Tots vam experimentar un gran buit. El pas per la nostra vida d'en Joan va ser breu, però va deixar en nosaltres una petjada de senzillesa i d'humanitat formidables. Encara avui, gairebé 30 anys després, encara el recordem amb un somriure als llavis: va viure i morir com volia.

darrerament es parla molt dels costos

de la "no salut" i la gent s'afegeix

a la teoria de la "vida sana";

quan acusem els "no sans" des d'un

punt de vista economicista,

retallem la llibertat de viure i morir

com un ha escollit;

com deia el gran Perich... "els que

ni veuen ni fumen es moren molt

més sans que els qui no ho fan"

enceta el camí

Enceta el camí,
caminant de la vida,
i quan l’horitzó te’n mostri la fi
recomença la ruta:
el pas ferm, la mirada clara,
el cap ben alt,
amatent als sons i als signes.

I no temis els foscos presagis
ni el pes feixuc dels muscles:
serem al teu costat
- nosaltres i ell -
i et vetllarem el son a les teves nits,
tan si s’escauen fosques
com si són estelades.

I si la mar brama,
escolta’n el so profund, arcà,
i aprèn els rials secrets de l’aigua:
oblida la por i l’angoixa del moment,
que no et cal ser molt valent ni ardit,
que el valor rau en la saviesa.

Enceta el camí,
caminat dels dies.
Surt amb el llustre, quan l’aire
et renta el rostre i la ment:
que la vida t’espera,
que la vida és nova i és bella
i tot està per fer...!

al nostre fill Ignasi,

quer ara ja té 20 anys

El líder

Ahir (12 de maig de 2010) vaig poder seguir l'entrevista que la Sra. Terribas va fer al Sr. Mas, cap de l'oposició d'aquest malvestat país. Conscient del poder de l'entrevistadora, apresa la lliçó per les pífies del President Montilla, el candidat es va posar com a objectiu allargar al màxim les respostes, per a poder reduir les preguntes i escurçar el temps. Però la seva xerrameca el va trair i va esbatanar el seu veritable objectiu. Preguntat per la seva posició davant l'independentisme i la posició de Catalunya respecte a Espanya, el dirigent de Convergència es va mantenir en una posició que els mals líders en diuen “centrada”. El sí, però no, el ni carn ni peix sinó tot el contrari, etc. I així va el país...
Què coi és un líder? Doncs una persona que té una idea clara, definida, neta, entenedora i directa. Que d'aquesta idea en fa bandera i la defensa davant dels qui hi estan d'acord i dels qui no hi estan d'acord. Pels primers serà una reafirmació i el missatge pels segons serà l'intent sincer de convèncer-els per a la seva causa. Al líder de veritat no li interessa el què opina la majoria, no navega entre dues aigües, no enreda els oponents amb falses concessions, sinó que amb honestedat mira d'apropar-los a la seva causa.
El Sr. Mas ahir ens va demostrar que l'únic que té interès pels polítics és guanyar les eleccions, i per això fa cas al Sr. Madí, gran product-manager de Convergència. I ens diu, sense cap mena de vergonya, que tant li fot què vol que sigui Catalunya: cal mirar “què ens uneix i què ens separa”, i que si la meitat de l'electorat no està per la labor de la independència, doncs mira, no els irritem, no fos cas que no em votessin. És cert que hi pot haver diferents idees i fórmulacions del catalanisme i els seus objectius finals, però Sr. Mas: quina és la seva d'idea? Per expressar-la cal ser valent i ahir només va marejar la perdiu. La qualitat del gran home és tenir clar on vol portar el país i convèncer nyerros i cadells de que és bo per a tothom: que els catalans volem la dignitat dels homes lliures. La voluntat ferma del líder, quan és honest, arrossega tothom.
Acabant. El Sr. Mas ens va mostrar la ploma, no la seva sinó la de tots els polítics d'aquest país: aconseguir la cadira i mantenir-s'hi tant com sigui possible, per dedicar-se després, després de l'inevitable derrota, a fer la vida impossible al seu successor. La manca de líders honestos, és la causa de la desafecció i de l'abstenció; no calen gaires estudis per comprovar-ho. I així, no anirem enlloc.

jaume molsosa

A Florentino Pérez i el seu talonari

Poques vegades segueixo els subtítols que, en alguns programes, van passant per la part de baix de la pantalla amb opinions que els espectadors van enviant per SMS. Però ahir, després de la victòria del barça sobre el Madrid, en vaig llegir un que resumeix molt bé què són aquest equip i el seu president en aquest moment. Breu i concisa:


Florentino, insert coin!


Lamento no recordar el nom del seu autor. Dir-li solament... senzillament perfecta.

jaume molsosa