El
llenguatge no és mai innocu. Hem assistit aquests darrers mesos a una
normalització de mots terribles com rebel·lió, tumult, cop d’estat, sedició,
155 i altres eufemismes d’un sol concepte: la venjança jurídica d’un estat
enganxat per les part toves. De mica en mica, els ministres i adlàters del PP,
C’s i PSOEPSC ens han anat acostumant un dia darrera l’altre a escoltar aquests
mots amb “naturalitat”. Periodistes i mitjans d’un color i de l’altre ens les
endinyen amb una facilitat que fa por, sense donar importància aparent al que
signifiquen, no tan sols jurídicament sinó moralment. Hem sentit policies titllant
de catalufos homes i dones nobles
quan els duien a la presó. Hem vist un portaveu d’aquest cos manifestar-se a
Madrid amb l’extrema dreta més violenta. Hem assistit a agressions feixistes
contra ciutadans després de cada manifestació unionista. I un pòtol de barraca
tractant un càrrec electe, President del meu país, de cocomocho i etzibar-li que “no
es un cobarde, es un mierda”. I a Espanya ningú no s’immuta.
Aquesta setmana he llegit dues frases que expliquen el
concepte que els espanyols tenen del país. La primera és de l’inefable fiscal
Maza: “Bastante paciencia ha tenido el
Estado de derecho”, ha deixat anar. Les implicacions que té l’expressió
faria posar vermell qualsevol demòcrata que l’hagués pronunciat, que dimitiria
tot seguit al·legant alienació mental transitòria. L’Estado ni té ni deixa de
tenir paciència, com no en té una pedra o un bocoi de vi de Porto. A qui se li
ha acabat la poca paciència democràtica que tenia és al Gobierno del PP-C’s-PSOEPSC,
li ha sortit la vena dictatorial i ha aplicat la repressió pura i dura, tot
esbotzant el mateix Estat de dret que pretén defensar. Però l’expressió també
té la seva lectura subliminal i deixa en pilotes la democràcia espanyola: “el estado de derecho es mío!” Recordem
ara la frase de la mòmia corcada del PP, Manuel Fraga Iribarne: “la calle es mía!”. I recordem-ne les
circumstàncies. L’home era aleshores ministre d'Interior; eren els mesos immediats
a la mort de Franco. L'exabrupte el va vomitar per unes manifestacions obreres
a Vitòria, amb tres morts, tots manifestants. I aquí estem.
La segona frase és un titular de La Vanguardia que diu així:
“El ministro de Exteriores belga llama al
orden al de Interior por hablar de Puigdemont”. La “notícia” ve signada per
Europa Press, per tant l’autoria de la titulació és del diari. Segons l’Oxford líving Dictionaries espanyol, defineix
aquesta expressió com “Pedir una persona
con autoridad a otra que cambie una actitud o un comportamiento que la primera
desaprueba”. A veure, un ministre no pot cridar a l’ordre a un altre perquè
no té autoritat per fer-ho. Com que el ministre d’Interior no té bona opinió de
l’Estat espanyol i en canvi el d’Exteriors sí, el diari atorga rang major al qui
va a favor de la línia editorial. En realitat el primer podria haver engegat
tranquil·lament a fer punyetes el segon sense que el cel els caigués al damunt.
Són dues frases, dues expressions, que defineixen
descarnadament l’estat de descomposició cadavèrica en què es troba la
democràcia dels espanyols, són la mostra evident i diàfana de l’esperit
franquista que impera en totes les institucions de l’Estado i a tots els seus
nivells. Són la justificació del “a por
ellos” que ha estat avalada pel Borbó, pobret, pel seu estado de derecho i per una enorme part de la ciutadania espanyola.
I així estem.
