dimarts, 7 de novembre de 2017

La xerrameca autoritarista

El llenguatge no és mai innocu. Hem assistit aquests darrers mesos a una normalització de mots terribles com rebel·lió, tumult, cop d’estat, sedició, 155 i altres eufemismes d’un sol concepte: la venjança jurídica d’un estat enganxat per les part toves. De mica en mica, els ministres i adlàters del PP, C’s i PSOEPSC ens han anat acostumant un dia darrera l’altre a escoltar aquests mots amb “naturalitat”. Periodistes i mitjans d’un color i de l’altre ens les endinyen amb una facilitat que fa por, sense donar importància aparent al que signifiquen, no tan sols jurídicament sinó moralment. Hem sentit policies titllant de catalufos homes i dones nobles quan els duien a la presó. Hem vist un portaveu d’aquest cos manifestar-se a Madrid amb l’extrema dreta més violenta. Hem assistit a agressions feixistes contra ciutadans després de cada manifestació unionista. I un pòtol de barraca tractant un càrrec electe, President del meu país, de cocomocho i etzibar-li que “no es un cobarde, es un mierda”. I a Espanya ningú no s’immuta.
Aquesta setmana he llegit dues frases que expliquen el concepte que els espanyols tenen del país. La primera és de l’inefable fiscal Maza: “Bastante paciencia ha tenido el Estado de derecho”, ha deixat anar. Les implicacions que té l’expressió faria posar vermell qualsevol demòcrata que l’hagués pronunciat, que dimitiria tot seguit al·legant alienació mental transitòria. L’Estado ni té ni deixa de tenir paciència, com no en té una pedra o un bocoi de vi de Porto. A qui se li ha acabat la poca paciència democràtica que tenia és al Gobierno del PP-C’s-PSOEPSC, li ha sortit la vena dictatorial i ha aplicat la repressió pura i dura, tot esbotzant el mateix Estat de dret que pretén defensar. Però l’expressió també té la seva lectura subliminal i deixa en pilotes la democràcia espanyola: “el estado de derecho es mío!” Recordem ara la frase de la mòmia corcada del PP, Manuel Fraga Iribarne: “la calle es mía!”. I recordem-ne les circumstàncies. L’home era aleshores ministre d'Interior; eren els mesos immediats a la mort de Franco. L'exabrupte el va vomitar per unes manifestacions obreres a Vitòria, amb tres morts, tots manifestants. I aquí estem.
La segona frase és un titular de La Vanguardia que diu així: “El ministro de Exteriores belga llama al orden al de Interior por hablar de Puigdemont”. La “notícia” ve signada per Europa Press, per tant l’autoria de la titulació és del diari. Segons l’Oxford líving Dictionaries espanyol, defineix aquesta expressió com “Pedir una persona con autoridad a otra que cambie una actitud o un comportamiento que la primera desaprueba”. A veure, un ministre no pot cridar a l’ordre a un altre perquè no té autoritat per fer-ho. Com que el ministre d’Interior no té bona opinió de l’Estat espanyol i en canvi el d’Exteriors sí, el diari atorga rang major al qui va a favor de la línia editorial. En realitat el primer podria haver engegat tranquil·lament a fer punyetes el segon sense que el cel els caigués al damunt.

Són dues frases, dues expressions, que defineixen descarnadament l’estat de descomposició cadavèrica en què es troba la democràcia dels espanyols, són la mostra evident i diàfana de l’esperit franquista que impera en totes les institucions de l’Estado i a tots els seus nivells. Són la justificació del “a por ellos” que ha estat avalada pel Borbó, pobret, pel seu estado de derecho i per una enorme part de la ciutadania espanyola. I així estem.