Imaginem que
fan l’entrevista a una altra candidata amb vuit cognoms catalans, que el restaurant
és a Can Culleretes i que el motiu és que a “White-celona som així”, que els
plats són “catalaníssims” i que les racions no són per a negres”; afegiríem “aquí
hi menja peix” perquè són de confiança, son d'aquí.
La manca d’empatia
amb la ciutat i la seva gent que mostra la senyora Changue són notables. El que
és interessant, però, és que una persona nascuda a casa nostra, que es presenta
com a representant de més d’un milió i mig de barcelonins mostri tan poca consideració
i arrelament amb la terra que vol governar. Tot plegat em fa pensar que el
sentiment de culpa que ens volen inocular per ser poc acollidors, no és només
responsabilitat nostra: també ho és dels qui venen.
Sabeu que
els musulmans del meu poble gairebé no compren al petit comerç d’aquí? Que
llegeixen totes les etiquetes per assegurar-se de que el que compren és halal?
No visiten els nostres restaurants, ni que sigui per menjar-se una bona llagosta,
tampoc compren la roba a botigues del país: ho fan majorment a mercats, a paisanos
i al Decathlon. No van als sopars d’empresa, no assisteixen als actes
culturals, o de qualsevol altra mena que es fan al poble. I és que en un poble
es veuen molt millor certes coses: les dones es relacionen només entre les de
la seva comunitat; rares vegades les veus parlar amb gent d’aquí. Van vestides
amb llargues sotanes i grans mocadors per diferenciar-se clarament. I quan
sento a dir a una nena de 10 anys que “nosaltres això no ho fem” em ve
una tristesa immensa. Aquest “nosaltres” implica un “vosaltres” que
ens foragita del seu món.
També sóc
observador de primera fila com els pares, a mesura que les seves filles es fan
grans, les van adoctrinant: nenes de 6, 7, 10 anys no van mai amb pantalons
curts pel carrer “perquè al papa no li agrada”. Van amb una mena de leguins
que els arriben més enllà dels genolls i duen samarretes que els tapin el cul.
Com a infants que són, ho assimilen ràpidament i ho fan seu incloent-ho en
aquell “nosaltres”. I així tot...
D’això no se
n’ocupa ningú, i fins i tot el feminisme fa els ulls grossos en bé d’una
suposada llibertat cultural de les dones, sobretot. Tampoc ningú s’ocupa dels
homes perquè deuen formar part del patriarcat demoníac i no mereixen cap mena d’atenció:
són el mal. No us enganyeu: sense homes, les dones musulmanes no guanyarien
gran cosa, perquè elles són guardianes del “nosaltres” amb tant o més
fervor que els seus companys masculins.
Fa uns anys
pensava que tot això ho arreglarien els adolescents, sempre rebels, però a cada
any que passa la fe se’m fa més petita.
