Bellmunt de Mesquí. Un carrer. |
Paula Demás va anar a Bellmunt
a explicar-los què significa dir que sí a projectes de centrals eòliques com el
que ara pertorba el poble del Mesquí, perquè ella, a base de mitges paraules i
promeses incertes ha après amargament el pa que s’hi dóna. A Forestalia li van
assegurar que, si la gent del territori està en contra de les instal·lacions,
desisteixen. Diu Delmás: “Els vaig explicar que no, que vam fer una reunió
veïnal i va sortir la negativa per majoria, però ells van continuar i ara estem
al·legant. Diuen que on la gent estigui en contra no es posen i com veieu, és
fals”. Quan l’empresa els presenta el projecte, ja fa mesos que l’han
elaborat, els terminis d’al·legacions fan via, i quan els veïns volen recórrer ja
no hi ha temps.
Però el més important és quan Paula
Delmás els parla dels diners, sumes enlluernadores que els prometen i, per
descomptat, paguen. En aquest sentit, el discurs de l’alcaldessa és
alliçonador, clar i colpeja ambicions incertes: “Una vegada a dins [del
consistori] sóc conscient que un ajuntament no necessita aquests diners
perquè el que necessita el poble és tenir col·legi, unes carreteres ben
arreglades i metges que vulguin venir. La realitat és que el col·legi el
tancaran perquè no hi ha més nens i que les metgesses deixaran de venir perquè
no hi ha gent. Pel que fa a carreteres, tenim de les pitjors de la província,
però, això sí, tenim diners al compte”. No tothom té la clarividència d’aquesta
dona ni el valor de reconèixer els errors i Forestalia, i d’altres, s’aprofiten
d’aquests petits ajuntaments enlluernant-los amb uns diners que no necessiten i
que seran el seu final. En realitat, aquesta energia “verda” matarà el poble i
acabarà amb els pocs recursos que tenen, com a Monforte on ara als camps “ja
no hi ha guatlles des que hi ha els aerogeneradors, i des de dalt del castell només
es veuen molins per tot arreu. Els diners no ho són tot, si marxem les
persones, què en queda? Només ferralla al voltant”. Aquesta és la trista i
miserable realitat de les energies verdes, renovables, que potser sí que ho
renoven tot; tot excepte la vida humana que es veu expulsada, denigrada i
empobrida en benefici de les grans corporacions. Tot sota la benedicció dels
nostres governants que, agenollats davant l’altar de l’ecologisme, abaixen la
testa davant la potada dels quartos. S’omplen la boca de grans paraules mentre
paguem els mateixos de sempre i omplen les butxaques dels de sempre. Que déu
els agafi confessats.
Joan Timoneda, escriptor i
editor valencià que visqué al s. XVI, escrivia això:
encara que us semble cru:
Que tot lo novell és bell
i no és or tot lo que llu.
Als nostres governants, i als
ecologistes recalcitrants i catastrofistes, els agrada el que és nou, modern,
ecològic i sostenible, que compra vots i voluntats capgirades per gretes
quinzeneres. Però s’haurien de gravar tots plegats a ferro damunt la testa que no
és or tot lo que llu, que els nostres vells ja ho sabien i sembla que ells
ho han ben oblidat.