No és or tot lo que lluu

Bellmunt de Mesquí. Un carrer.

Monforte de Moyuela és un poblet petit que solament té una setantena d’habitants. Està situat a la comarca aragonesa del Jiloca, a més de mil metres d’alçada. La seva alcaldessa, Paula Delmás, va fer una conferència ahir 23 de gener a un altre poble, també petit, aquest de la comarca del Baix Aragó. Es diu Belmonte de San José (Bellmunt Mesquí en català) i ara, una empresa “verda” que es diu Forestalia, vol instal·lar-los una quinzena de molins de 200 m d’alçada per a produir energia “verda”. No conec Monforte, només hi he estat de passada, però sí que sé coses de Bellmunt, un llogarret que conserva molt bé el traçat medieval que els seus veïns s’han afanyat a conservar. Això sí: entre ametllers i oliveres els seus carrers s’han anat buidant de gent i d’activitat.

Paula Demás va anar a Bellmunt a explicar-los què significa dir que sí a projectes de centrals eòliques com el que ara pertorba el poble del Mesquí, perquè ella, a base de mitges paraules i promeses incertes ha après amargament el pa que s’hi dóna. A Forestalia li van assegurar que, si la gent del territori està en contra de les instal·lacions, desisteixen. Diu Delmás: “Els vaig explicar que no, que vam fer una reunió veïnal i va sortir la negativa per majoria, però ells van continuar i ara estem al·legant. Diuen que on la gent estigui en contra no es posen i com veieu, és fals”. Quan l’empresa els presenta el projecte, ja fa mesos que l’han elaborat, els terminis d’al·legacions fan via, i quan els veïns volen recórrer ja no hi ha temps.

Però el més important és quan Paula Delmás els parla dels diners, sumes enlluernadores que els prometen i, per descomptat, paguen. En aquest sentit, el discurs de l’alcaldessa és alliçonador, clar i colpeja ambicions incertes: “Una vegada a dins [del consistori] sóc conscient que un ajuntament no necessita aquests diners perquè el que necessita el poble és tenir col·legi, unes carreteres ben arreglades i metges que vulguin venir. La realitat és que el col·legi el tancaran perquè no hi ha més nens i que les metgesses deixaran de venir perquè no hi ha gent. Pel que fa a carreteres, tenim de les pitjors de la província, però, això sí, tenim diners al compte”. No tothom té la clarividència d’aquesta dona ni el valor de reconèixer els errors i Forestalia, i d’altres, s’aprofiten d’aquests petits ajuntaments enlluernant-los amb uns diners que no necessiten i que seran el seu final. En realitat, aquesta energia “verda” matarà el poble i acabarà amb els pocs recursos que tenen, com a Monforte on ara als camps “ja no hi ha guatlles des que hi ha els aerogeneradors, i des de dalt del castell només es veuen molins per tot arreu. Els diners no ho són tot, si marxem les persones, què en queda? Només ferralla al voltant”. Aquesta és la trista i miserable realitat de les energies verdes, renovables, que potser sí que ho renoven tot; tot excepte la vida humana que es veu expulsada, denigrada i empobrida en benefici de les grans corporacions. Tot sota la benedicció dels nostres governants que, agenollats davant l’altar de l’ecologisme, abaixen la testa davant la potada dels quartos. S’omplen la boca de grans paraules mentre paguem els mateixos de sempre i omplen les butxaques dels de sempre. Que déu els agafi confessats.

Joan Timoneda, escriptor i editor valencià que visqué al s. XVI, escrivia això:

Preniu, dama, mon consell,
encara que us semble cru:
Que tot lo novell és bell
i no és or tot lo que llu.

Als nostres governants, i als ecologistes recalcitrants i catastrofistes, els agrada el que és nou, modern, ecològic i sostenible, que compra vots i voluntats capgirades per gretes quinzeneres. Però s’haurien de gravar tots plegats a ferro damunt la testa que no és or tot lo que llu, que els nostres vells ja ho sabien i sembla que ells ho han ben oblidat.