Al meu entendre, la major part
del residu no el generem les persones, sinó la indústria que ens fa arribar els
productes que adquirim. És aquesta indústria qui per motius diversos –màrqueting,
publicitat, prestigi, conservació...– embolcalla molts articles amb plàstics,
cartrons i llaunes que només arribar a casa llencem a les deixalles. És cert
que alguns són necessaris perquè protegeixen la mercaderia per tal de que ens
arribi en òptimes condicions, però d’altres són totalment inútils. Us heu fixat
en tota la “porqueria” amb que ens “obsequien” quan comprem unes sabates? Una
capsa, cartrons de forma a l’interior, paper per separar les dues peces,
etiquetes i encara una bossa per a traginar-les. Tot plegat excessiu, car i
inútil.
Per a les empreses aquests
residus no tenen cap cost; ben al contrari, en estar inclosa la despesa als
seus escandalls, ens ho cobren i encara hi fan benefici. Una vegada venut el
producte ens arriben a nosaltres, que hem d’emmagatzemar-los, n’hem de fer la
tria i llençar-los on correspongui. Però aquest gest de triar no és banal, perquè
hem de dedicar-los temps i un espai on ecabir-los, un temps i un espai que hem
de restar del nostre lleure i del nostre habitatge.
Tampoc és menyspreable l’evidència
de que amb la tria fem la feina a les empreses que tracten les deixalles, no
fos cas que haguessin d’aplanar lo llom . No solament això, sinó que faran
negoci amb el que els triem nosaltres. I, per acabar, després de tot aquest
procés no tenim pas cap prova de que els residus siguin tractats com cal i que
no siguin enterrats en espera de temps millors.
Ara ens xiparan, a nosaltres
i als contenidors, perquè ens puguin identificar quan llencem la brossa,
renyar-nos si ho fem malament i fins i tot multar-nos. Ens limitaran els dies
en que puguem llençar les bosses, obligant-nos a destinar un espai per emmagatzemar-les,
un espai que molts no tenim. I si put, ens aguantem i santespasqües. És així
com el control de l’administració sobre l’administrat es va estrenyent,
munyint-lo fins esgotar-li els bemolls i la paciència. És així com l’administració
és l’ull vigilant que ens grata la butxaca i ens redueix a éssers sospitosos
permanents.
La responsable original, la
indústria, va fent la seva mentre l’administració mira cap a nosaltres, que sempre
som més fàcils d’obligar i dominar. I, no cal dir-ho, no convé incomodar els
empresaris, que ja tenen prou feina. Si bé es cert que es fan alguns esforços
per a millorar els embolcalls i envasos per fer-los més ecològics, això en no
limita el volum a tractar que és el problema estructural real. Però ja se sap:
al ric no se l’incomoda.
Finalment no cal dir que xipar
no és gratis, com tampoc ho és el control de les dades que s’obtinguin del
sistema, controlar els infractors i, esclar multar-los. Ja se sap: quan es dicta
una obligació cal posar el guardià que la faci complir; i el guardià cobra. La
implantació d’aquests sistemes no és gens barata. Desconec el cost de la
inversió. Sembla que a Torelló la modernor de l’escombriaire intel·ligent
(?) ens costarà 1,6 M€ cada any. No sé si hi ha algun retorn per a el calaix
municipal, però de no ser així a cada torellonenc (no pas cada llar) el
festival li pot costar més de 100 € cada any. Afegits a l’actual cànon de
recollida, ens clavaran cada any 300 € de l’ala. Maria Calaf Forn, ambientòloga
actualment a ENT medi ambient i gestió, diu:
“Darrerament, s’està apostant
més fortament per aquests models de tancament de contenidors. És més còmode
políticament no haver de justificar el canvi de model cap a porta a porta;
poder seguir amb el mateix servei de recollida (o molt similar). No obstant, no
s’han de perdre de vista varis aspectes: es tracta d’un model encara força nou,
amb poques experiències al nostre voltant amb suficient rodatge, amb uns costos
d’inversió elevats (entre 350 i 1.400 € per contenidor) i també de manteniment,
unes despeses en personal de gestió de les dades i de gestió del manteniment
més elevades, unes dificultats en trobar la tecnologia que encaixi bé amb el
model de contenidors del municipi, entre d’altres.”
Ja es pot veure que no és cap
bicoca. La mateixa ambientòloga afirma que aquest sistema “aconsegueix
nivells de recollida selectiva de 10 a 20 punts per sobre dels nivells inicials”.
La inversió no sembla, amb aquests números, gaire justificable.
Ja sabem que quan es collen els
cargols a l’administrat, aquest mira de fer la pirula tant com pot a l’administració.
Així és com, amb uns contenidors controladors, el veí espavilat deixarà la
bossa a terra, o la llençarà per la finestreta del cotxe, o... a la porta de l’alcalde.
Ja vindrà el moment de retorçar el control i posar una càmera al costat dels
contenidors. Més cost, més guardians.
Llegint sobre el tema, trobo que
la majoria d’articles parlen de la generació de residus, i que tots apunten com
a generador al ciutadà. Aquest és l’error: l’únic residu generat directament
per un humà és la merda que caga (disculpeu), la resta són residus que la
indústria ens deixa a casa passant-nos la responsabilitat de la seva gestió i
tractament.
És així que els ajuntaments,
empesos per una preocupació constant pels seus veïns, s’empesca sistemes que
ens dificulten la vida a desdir, sota uns principis hippie-happy-flowers
que els permetin passar a posteritat com a defensors incansables per un món “sostenible”.
I tot sigui pel nostre bé. Amèn.
