Al seu escrit d’ahir ens explica
que la seva dona els recomana, a ell i al seu fill, que mirin un documental
titulat Tóda las mulleres que coñezo. Va sobre “el terror quotidià que
viuen les dones pel simple fet de ser-ho”, en paraules del mateix Gavaldà. En
acabar de veure la pel·li, el pare li pregunta al fill que què li ha semblat i el
vailet contesta: “Que em fa molta vergonya ser home, papa”.
He pogut comprovar així que fins
i tot en Gavaldà no ha reeixit en alguna cosa en l’art de ser pare, i això m’ha
reconfortat enormement. Que algú s’avergonyeixi de la seva condició humana és
la prova que alguna cosa no hem fet bé. Potser no li ha ensenyat a
distingir la part del tot? L’anècdota de la categoria?
Ningú hauria d’avergonyir-se de ser home, o dona, perquè una colla de desgraciats no tinguin consciència del mal. I he de dir que és un sentiment, el de la vergonya de ser home, que des de molts àmbits –el feminista i fins i tot l’institucional– es va introduint entre els joves. Si per empoderar la dona denigrem l’home, no hi hem guanyat gaire. I si un jove treu aquesta conclusió després de la visió d’un reportatge, és que el missatge que volia transmetre l'autora era aquest.
A totes aquestes només puc dir: gràcies, Lluís Gavaldà per la teva humanitat.