Al seu escrit d’ahir ens explica
que la seva dona els recomana, a ell i al seu fill, que mirin un documental
titulat Tóda las mulleres que coñezo. Va sobre “el terror quotidià que
viuen les dones pel simple fet de ser-ho”, en paraules del mateix Gavaldà. En
acabar de veure la peli, el pare li pregunta al fill que què li ha semblat i el
vailet contesta: “Que em fa molta vergonya ser home, papa”.
He pogut comprovar així que fins
i tot en Gavaldà no ha reeixit en alguna cosa en l’art de ser pare, cosa que m’ha
reconfortat enormement. Que algú s’avergonyeixi de la seva condició humana es
la prova de que alguna cosa no hem fet bé. Potser no li ha ensenyat a
distingir la part del tot? L’anècdota de la categoria?
Ningú hauria d’avergonyir-se de ser home, o dona, perquè una colla de desgraciats no tinguin consciència del mal. I he de dir que és un sentiment, el de la vergonya de ser home, que des de molts àmbits –el feminista i fins i tot l’institucional– es va introduint entre els joves. Si per empoderar la dona denigrem l’home, no hi hem guanyat gaire. I si un jove treu aquesta conclusió després de la visió d’un reportatge, és que el missatge que volia transmetre la seva autora era aquest.
A totes aquestes només puc dir: gràcies Lluís Gavaldà per la teva humanitat.