dissabte, 16 de gener de 2021

Un vi vell

Estem d’obres, i això ens obliga a remoure i fer neteja. Entre d’altres racons, ens vam ficar al petit celler que tenim a sota a casa i, després de fer net de tot allò inútil, vaig dedicar temps a posar una mica d’ordre a les ampolles. En un extrem d’un dels prestatges hi vaig trobar una dotzena d’ampolles que, anys ha, vaig omplir i tapar amb vins portats en garrafa de llocs diversos. Mira, experiments que feia quan pentinava el gat. Entre aquesta dotzena, n’hi havia dues que em van cridar l’atenció. Recordo que un vell amic em va dur vi del que feia el seu pare. Aquell home tenia vinyes a Villarroya de la Sierra, un poble a 22 km de Calataiud i a 95 km de Saragossa. Situat a 700 m d’altitud, als seus habitants els diuen morcilleros; ves a saber perquè. El meu amic es reservava uns dies de les vacances de l’estiu per ajudar el seu pare en la verema, i va ser en un d’aquests viatges que em va dur uns litres del seu vi. Era allò que nosaltres en diem rosat, i que a l’Aragó anomenen clarete, d’una tonalitat pàl·lida i delicada. És així que, endut per una dèria vinatera, vaig omplir-ne 3 ampolles, les vaig ben tapar i les vaig segellar amb cera de lacrar. D’aquelles tres ampolles, dues van quedar oblidades i, un rere l’altre, han passat 40 anys. 40 anys! A
l’etiqueta, que jo mateix vaig escriure amb ploma, hi vaig anotar que la collita era del 1979 i que el vaig embotellar el 1980. Vaig comprovar que el tap estava intacte i que no s’havia perdut vi pel brocal, per tant, vaig pensar, el líquid es podia haver conservat bé. Aleshores vaig decidir guardar-ne una i beure’m l’altra.

Una mica emocionat, vaig rentar l’ampolla i vaig veure que gairebé no hi havia mal pòsit: solament un polsim fi al fons de l’ampolla. Vaig treure el lacre i de seguida vaig comprovar que el tap de suro era ben esmicolat i no me’n va quedar d’altra que ensorrar-lo. En un decantador vaig trascolar el vi amb compte i el vaig deixar reposar unes hores. També vaig poder comprovar que no feia tuf de suro ni d’agre.

En arribar l’hora de dinar el vaig dur a taula, en vaig avocar a la copa i el vaig tastar. No us faré ara una descripció d’enòleg d’aquelles enrevessades que descriuen gustos exòtics i aromes estranys (no en sé), només diré que el vi tenia una olor i un paladar com no n’havia tastat mai, amb una nota darrera de ranci. Sobretot em va emocionar que aquell líquid s’hagués conservat tan bé durant tot aquell temps. Del dinar en va sobrar i el vaig guardar. L’endemà, aquell vi ja gairebé no s’assemblava al del dia anterior: malgrat conservar el rerefons de ranci, s’havia picat un xic i el color rosat s’havia daurat visiblement. Aquell substància encara era viva i evolucionava. 40 anys de vida en una ampolla de vi de Villarroya de la Sierra.

I aquesta és la breu història d’una ampolla que vaig oblidar durant 40 anys, i d’una altra que explicaré d’aquí uns anys, de la que he guardat, per quan vingui el diluvi universal.