Les armes i les dones

Fotografia apareguda a l'edició digital del diari La Comarca amb un peu que diu:
 "Laura Biurrun lleva nueve años como Policía Local de Alcañiz / L.B.".

Aquesta noia somrient que apareix a la fotografia és instructora de tir. Ella, amb un altre company, té el projecte de “crear un departament d'armes dins de la Policia. S'encarregaria del control i manteniment dels mitjans, des de les armes a la munició, les armilles de protecció balística, els grillons,...”. Apunta coses com aquesta: “El més important és la seguretat, es treballa molt a l'igual que els primers auxilis”. Com que les situacions en que cal fer ús d’una arma de foc són “d’estrès extrem”, ella apunta que “cal ser conscient que un policia és una persona de carn i ossos i té respostes emocionals i innates igual que qualsevol altre”. En l’article, es destaca que és una dona, que a Aragó només el 10% de policies ho són i que ella ha trencat un sostre de vidre.

Que la noia aparegui amb una arma i la seva munició en una fotografia ben explícita ja és prou xocant, però si observem el conjunt de la imatge ja resulta preocupant: per molt que somrigui, el que té al davant i que està disposada a utilitzar quan li sembli necessari, és una pistola capaç de treure la vida a una persona amb un lleuger moviment de l’índex. D’altra banda, pretendre igualar la seguretat en l’ús d’armes mortals amb la que s’imposen els serveis sanitaris em sembla, si més no, fora de lloc: mentre que el propòsit dels actes dels uns és salvar la salut i la integritat de les persones, les actuacions, amb armes, dels altres és deixar-les literalment fora de combat, amb un resultat de mort més que probable. Només cal recordar els fets que van ocórrer a Andorra (Terol) ben a prop d’Alcanyís: una dotació de la guardiacivil va disparar contra un malalt mental “en defensa pròpia” amb resultat de mort. Moment abans, un company de l’homicida havia ventat una cossa al cap de la víctima “de manera accidental”.

Que un policia no és pas millor que un ciutadà del carrer en situacions d’estrès ja ha quedat demostrat en innombrables ocasions. Jo diria que fins i tot és pitjor, quan abusa de l’ús de la força que li atorga la llei i atonyina persones sense mesura. Justificar accions violentes amb un “és de carn i ossos” no és el que s’espera d’algú format que du a sobre un instrument mortal.

No deixen de sorprendre’m les al·lusions als “sostres de vidre” que eviten que les dones arribin a certes professions. No entenc com es pot considerar una victòria que una femella arribi a ser especialista en disparar armes letals i en formar a d’altres per a aquesta tasca. No vull dir que una dona no pugui fer aquesta funció, però, sisplau, que periodistes, feministes i femellistes deixin de considerar un fet com aquest un pas endavant per a les dones i la societat. Que la meitat de la humanitat no tingués la missió de la violència segurament ens salvava d’alguna cosa; ara, amb el 100% no crec que haguem guanyat res que no sigui un traspàs de poder. Una dona pot desenvolupar qualsevol tasca que es proposi i vulgui sense entorpiments legals o socials, només faltaria; però això no converteix aquella tasca en una cosa necessàriament positiva ni millor per a la humanitat. Les dones cuiden, però també maten.