El senyor Enrique Alcalà era un
home baixet i rodó, de cara afable i riallera, amb unes ulleres de pasta, més
que posades penjades damunt del nas. Duia (encara el veig) pantalons negres,
una camisa blanca amb ratlles grises, i al damunt una jaqueta oberta d’aquelles
de cambrer d’antes. Uns elàstics li subjectaven els pantalons més amunt
de la cintura. Amb caminar pausat ens va dur la carta i ens va preguntar:
–
Que d’on són vostès?
–
De Torelló, prop de Vic, a Barcelona...
–
Ah!
I ens va deixar que ens
rumiéssim el menú. El local, ben buit quan hi vam entrar, s’havia anat omplint
de gent sorollosa i xerrameca, camioners i passants que es coneixien la fonda.
Vam decidir i l’Enrique no va trigar a tornar.
–
Que què voldran vostès?
–
Doncs això, i allò i el de més enllà...
Quan li va arribar el torn a la
Carme va demanar si li podia fer un plat de mongetes amb botifarra negra i
blanca. El senyor Alcalà se la va mirar amb un mig somriure als llavis i amb cara
de commiseració li va dir:
– Botifarra
en monchetes vol? No dona, no, que ja es veu que vostè és de Barcelona.
Si me dixa a mi li portaré un minchar que no oblidarà en la vida.
Vostè hui mincharà monchetes en arengada!
I sense fer cas de les
protestes, tímides, de la meva dona va marxar amb el seu pas d’ànec cap a la
cuina.
Vam dinar enmig del brogit del
local, amb aquella escalfor que només donen els espais humanitzats, amb les
orelles parades per no perdre res dels accents que es barrejaven entre aquelles
parets i els vidres entelats. Al defora la pluja persistia i augmentava. En
acabar, l’Enrique, sense demanar-nos permís, ens va deixar damunt la taula un
generós plat d’ameles torraes amb closca i dues copes de vi
ranci. Després del cafè, quan el local ja s’anava buidant de gent frisosa per
tornar a engegar, el Sr. Alcalà se’ns va asseure a la taula.
–
Que com ha anat açò?
–
Fantàstic, escolti! Tot excel·lent, i les
mongetes amb arengada és un plat que no coneixíem i que té tots els gustos.
–
Dons repetiran -va contestar ell-. Perquè això de
l’arengada amb monchetes és com la cocaïna: quan les has tastat ja no
pots parar!
I vam encetar una conversa que
va durar una bona estona en que ens va explicar la seva vida. Va marxar a
Barcelona molt jove i va trobar feina en una perruqueria... de gossos: “sí,
jo pelae gossos!”. Allà es va aficionar a la fotografia. En aquells anys de
postguerra ja podeu pensar qui duia el gos a fer-se les metxes: les senyorasses
de la burgesia i de la classes benestants, les que compraven a l’estraperlo i
menjaven arreglat. “Chent en duros”, vaja. L’Enrique, observador, es va
oferir de fer-los una fotografia amb l’animaló i elles, cofoies, es deixaven
retratar “per un bon pessic de perres”.
I va heretar la fonda dels
pares, Gregorio i Carmen, just després de casar-se amb l’Adoración. Els primers
temps van ser desoladors: “tenia 10 taules i me’n sobraen 9”. En canvi,
el restaurant de la gasolinera feia el ple. Va veure que s’hi aturaven molts
transportistes i un bon dia, a l’hora de dinar, sense pensar-s’hi gaire, se’n
va anar a l’esplanada on s’aturaven els camions. Quan el camioner baixava de la
cabina li deia:
– Què,
cap a dinar? Aquí, al restaurant? Pués mire, que potser no ho sap, allà
davant n’hi ha una fonda on heu fan de rechupete. Que tenen una
cuinera, escolte, que val tot lo món!
I així, avui un demà dos, va
anar pispant clientela a la competència. Arribat a aquest punt ens va dir: “Perquè,
saben vostès, la sort de la meva vida va ser casar-me en la meua dona. Sense
ella ja haguera tancat”. I així vam passar a parlar de fotografia –jo també
pateixo d’aquest vici–, dels anys, de les monchetes de l’aument i de la
vida...
Des d’aquell dia dels anys 90
hem tornat i retornat a ca l’Alcalà, a menjar i a charrar de la vida i
de monchetes i de tot el que calia. Van passar els anys i, primer
l’Enrique i després l’Adoración, se’n van anar a cuinar per altres llocs més
amables. A ella l’havíem vista a la fonda, dinant amb el mossèn, ja lluny dels
fogons que manechae el seu fill Enrique. A la sala, sense elàstics, amb
cinturó i sempre atrafegat, en Miguel ha continuat, per sort de tots, la
tercera generació de fondistes. Amb ell vam anar heretant l’amistat que havíem mantingut
amb el seu pare, i des de fa anys és al nostre univers de les persones amigues
a qui ens estimem i apreciem.
Ara fa
temps que no podem anar per Calaceit: la vida et treu unes responsabilitats i
te’n carrega de noves que no ens permeten de moure’ns gaire. I trobem a faltar
la Fonda Alcalà i el Miguel i la seva cuina, que enyorem. Però hi tornarem,
perquè hi ha llocs en la vida de cadascú que sempre tornen, perquè hi ha
amistats que són permanents malgrat la distància, el temps i la circumstància.
