Pel que fa a en Jordi no hi ha
cap mena de dubte: era un home amb tots els atributs, perquè la llegenda ho diu
així i prou. Era un home, llegendari, però un home com Ulisses o Agamèmnon o
fins Aquil·les. Ningú no ha posat mai en dubte que cap d’aquests herois fos un mascle
ni se’ls han cercat un corresponent femení: no s’ha gosat mai inventar-se una
Ulissa ni una Agamèmnona i tampoc una Aquíl·lea. Però d’uns anys ençà al pobre
Jordi l’aparellen, si vols si no, amb una Jordina que, aquesta no, no ha
existit mai ni tan sols en la imaginació dels paleocristians més procaços.
Però, ah! Ha arribat a casa el
feminisme hippie-happy-guai i s’ha tret del barret, op-là, aquesta
Jordina –que sembla més una conseqüència de l’enveja del penis, que explicava
el venerable Sigmund Freud en les reflexions de la seva psicoanàlisi– que no
cap altra cosa. Com pot ser que els homes tinguin penis i nosaltres no? I així
arriben a construir, elles, una sobrellegenda perquè la festa de sant Jordi deu
ser un invent del patriarcat cruel i sanguinari que les margina i les aparta
del món del poder: no és igualitari ni paritari que ells tinguin sant Jordi i nosaltras
no. No en tenint-ne prou amb això, les artistes del reinvent, converteixen el
pobre drac en una bestioleta inofensiva, que en lloc de vomitar foc aboca allò
de la llet i la mel per la seva boqueta de pinyó. I ja no és en Jordi que mata
l’aranya, sinó que és la princesa que l’amanseix amb sex-appeal i una rosa de
color de gos-quan-fuig. I tararit-tararat la papanatada s’ha acabat, amb
en Jordi que s’ho mira amb un pam de nas.
Algú de la confraria femellista
és capaç d’entendre una figura en la representació d’una llegenda? Tornant a la
GEC ens explica, a elles també, que “el tema de sant Jordi matant el drac
pot tenir l’origen en el déu ‘cavaller’ dels perses matant l’esperit del mal,
que, recollit a Egipte pel tema d’Horus matant el cocodril, es confon ja en
l’art copte i en la pintura etiòpica”. Així doncs, amigues i amics, el drac
–que els dracs no existeixen, carai! són un invent, són mitologia– no és un animaló
ni bo ni dolent; és la representació de l’”l’esperit del mal”. Això és: en
Jordi no és un cruel assassí de bèsties inofensives, sinó una representació del
bé vencent el mal! Que s’entén això? Que estic dient que tot plegat és una
llegenda, ben bonica per cert, un conte, una narrativa imaginativa i antiga que
no pretenia altra cosa que dir-nos que la bondat triomfa sobre la maldat.
I ara tenim ajuntaments que s’apunten
alegrament a allò del hippie-happy- guai i s’inventen pamflets com el
que aquest any ens endinya, sense engaltar, l’Ajuntament de Torelló. I aquí ho
tenim “Sant Jordi i Santa Jordina”. Que inclusiu, oi? I ens dibuixen una
rosa de color indefinit damunt la qual hi tenim una noia –perquè només llegeixen
elles– amb les cames peludes i un llibre a les mans. Idò: si hi ha sant Jordi i
na Jordina, perquè no hi ha un lector i una lectora? Ah, és allò de la discriminació
positiva!
Per això ara reivindico que per
la Mercè també s’inclogui un sant Marçot, què carai! Que no ha existit mai? No
hi fa res, santa Jordina tampoc. I totes contentes mentre ens riem de la pobra
Eulàlia relegada a patrona de segona. Us prego que, els qui tingueu màniga, vulgueu
fer-li arribar la meva proposta a na Colau, que ara que ha deixat de piular
potser li caldrà ensenyar la ploma d’alguna altra manera.
Tota aquesta tonteria em sembla
un immens despropòsit, una rebequeria feminista i femellista sense vergonya ni
raó que no ens porta enlloc. Bé, sí, a la destrucció progressiva d’una tradició
bella i heretada. Comptat i debatut només em queda per dir, a totes les
rampoines cobejoses, que no cal fer d’un pet set-mil esquerdes: que en Jordi i
el drac només són una llegenda, collons!
