Es va casar amb Marie-Catherine
Rémy el 1893, després d’haver-li fet una filla i d’acabar el servei militar.
Per seduir-la havia mentit dient-li que tenia el seu propi bufet d’arquitectura.
Entre 1894 i 1900 va tenir encara tres fills més, 2 nois i una noia que de
grans es van canviar el cognom Landru pel de Rémy.
En set anys exerceix 10 oficis
diferents i canvia 15 vegades d’empresa, empès per les dificultats econòmiques
que impliquen quatre fills. Emmerdat en diferents estafes és condemnat a presó
i protagonitza un intent de suïcidi que farà que el declarin en “un estat mental malaltís que, sense ser
una bogeria, ja no és tampoc un estat normal”. Aquest diagnòstic li
valdrà sortir de la presó. Però Landru ja havia entès que, per viure del
delicte i de l’estafa, calia que les dones no el poguessin denunciar i,
possiblement, la por a la presó i una possible deportació a Guyane, van
encendre en ell la necessitat d’eliminar les víctimes.
Canviant d’identitat diverses
vegades i prosseguint amb fraus i enganys diversos, arriba al 1914 i publica
anuncis a la secció de Mariages de diferents diaris, molt comú en les
publicacions de l’època. S’anunciava vidu, en posició econòmica folgada i
disposat a adaptar-se a qui el volgués per marit. Buscava dones amb poques o
nul·les relacions socials i familiars; no pas riques, però amb un cert benestar
i vídues o solteres. El mètode no era gens complicat: prometia matrimoni,
protecció i convencia a les víctimes perquè signessin poders que li permetien
disposar dels seus bens. Després les assassinava, les esquarterava i en
llençava els cossos a rius i llacs o bé els enterrava. Els caps, mans i peus
els cremava. Per justificar les seves absències feia creure a la seva pròpia família
que era antiquari, els visitava amb regularitat amb petites estances i els
mantenia econòmicament amb generositat.
La seva activitat delictiva
durarà fins el 1919 i va significar la mort d’11 dones. Com que eren temps de
guerra, la seva detenció va ser complicada perquè va usar més de 90 identitats,
difícils de verificar i seguir a causa del conflicte. Per a la comissió dels
crims llogava diferents mansions aïllades. A la de Gambais, al departament de
les Yvelines, els veïns van denunciar pudors fortes i nauseabundes provinents
de la casa i es van produir denúncies de desaparició de dues de les víctimes. Després
d’una àrdua investigació detenen Landru a Paris el 12 d’abril de 1919.
Va començar una exhaustiva
investigació que va dur a la policia a determinar que Landru havia contactat
amb 283 dones. A la casa de Gambais hi van trobar restes humanes calcinades de
dents, cranis, mans i peus. També van trobar garatges on emmagatzemava mobles i
pertinences de les víctimes a l’espera de vendre-les. Tot i així no es trobà
cap prova evident i definitiva: cap dels cossos va ser localitzat i no es va
poder identificar cap víctima. Malgrat tot, i basant-se en les evidències
circumstancials, Landru va ser condemnat a la guillotina el 30 de novembre de
1921. El judici va estar ple de declaracions intempestives i ocurrents de l’acusat
enfrontant-se amb eloqüència a jutges i fiscals. Preguntat pel president del tribunal
si els seus fills no preguntaven sobre l’activitat del seu pare, ell va
respondre: “Quan dono una ordre
als meus fills, Sr. Jutge, ells obeeixen. No busquen el perquè ni el com. Em
pregunto com educa vostè els seus!”
Finalment, a les 6 i 10 minuts
del matí del 25 de febrer de 1922, el botxí Anatole Deibler va fer caure la
guillotina a la presó de Versailles i la testa de Landru va rodolar amb un
lleuger somriure als llavis.
