No havia passat un minut que la
noia tornava a sortir amb un altre grapat de papers a la mà. Els pacients s’han
afanyat a ensenyar-li la papereta, però ella n’ha fet cas omís i, amb un gest
evident de desdeny, ha tornat a llegir més noms: potser 20, i hem anat entrant
a l’edifici. Un cop a dins, com un guardiacivil entrenat, ens recordava amb veu
casernària que havíem de mantenir la distància. Val a dir que ningú li ha fet cas,
no pas pel que deia sinó per com ho deia.
Mentre esperàvem, almenys una
dotzena de persones, totes dones menys un home, s’han anat incorporant a la
feina. Ho dic perquè anaven vestides de carrer i tornaven amb l’uniforme i la
imbatible rebequeta al damunt. Semblaven apressades amunt i avall. Cap d’elles
ens ha dit ni un bon dia. A les mans duien papers, alguna caixa i dues o tres
es miraven el mòbil molt concentrades. Jo m’anava fixant en elles, en la gent
que s’esperava i en els objectes que m’envoltaven. El que m’ha cridat més l’atenció
ha estat una cadira de rodes. Li faltava un dels recolza-braços, i de la barra
que el sostenia en sortien uns cargols gens amistosos; les rodes estaven
gastades i d’una d’elles se n’esmicolava la goma per l’ús. El més desagradable
però, és que estava plena de pols i el seient tenia unes taques gens amables.
Mentrestant anava passant personal: ja era un quart de deu, o sigui que feien
tard.
No és la
primera vegada que em topo amb la mala educació i la falta de respecte cap al
pacient, una mena de “què hi fots tu aquí”, que m’inquieta i em produeix desassossec.
Gent amb formació superior i específica per a la cura de persones en moments d’inseguretat
personal, semblen haver oblidat el principi elemental de la medicina: el
pacient. No costa tan un bon dia ni tampoc usar un to i unes maneres polides,
ja no dic exquisides. L’actitud de deixadesa, arrossegant els peus o tractant
el material amb poca cura, necessitarien correcció. L’estat de les parets,
plenes de papers mal enganxats o mig caiguts, i també obsolets o caducats; les
portes escrostonades, bombetes que no van... Tampoc és gens agradable trobar-se
5 o 6 empleades a la recepció xerrant animadament entre elles, quan una dotzena
de persones esperen per ser ateses... mentre, se sent el telèfon sona que
sonaràs.
Bravo i
totes les gràcies per l’esforç dels professionals que ens atenen en temps de pandèmia
jugant-se, en algun període, la pròpia salut i recolzar la seva eterna petició
de més sou i més mitjans. Però totes aquestes coses que he descrit abans no
valen diners ni necessiten cap aparell especial: només la voluntat personal de
cadascú dels que treballen als centres. Un somriure o un bon dia, una postura
correcta i positiva i un to de veu amable, haurien de formar part de la manera
de comportar-se de tots els professionals. Arribats aquí vull manifestar que un
comença a estar cansat de les professionals d’infermeria, totes dones en un
99%, que semblen mames renyadores, d’aquelles que t’engeguen un “oi que
farem pipí, rei”, a tu que els tripliques l’edat i que et mereixes respecte, d’aquelles
noies que, com la d’avui, observen una actitud que ratlla la indecència.
