Quan agafava aquell autobús era al matí, abans de les 8,
aquella hora en que tothom va una mica adormit i amb l’automàtic posat. Aquell dia
–no en recordo la data, però era a l’hivern perquè em pelava de fred– quan vaig
pujar a la baluerna hi havia, cosa estranya, seients buits i em vaig asseure. L’autobús
va anar fent el seu trajecte, i jo, amb els ulls mig clucs, ficat en la meva bombolla,
estava absent del meu voltant. De cop, més desvetllat, vaig veure’m davant del
nas, a tocar, la panxa d’una noia embarassada. Amb la meva mentalitat “poblesca”
em vaig aixecar de cop i li vaig dir si volia seure. Aquella noia, que era molt
jove, em va enviar una mirada assassina i cridant molt em va dir que què m’havia
pensat, que si em pensava que estava malalta, que si m’havia cregut que una
dona embarassada era un objecte dèbil, que allò seu era natural, normal, etc. I
així anar fent fins que em va avergonyir i em vaig tornar a asseure, incapaç de
dir ni fava. Eren els temps hippies, les primeres grans passes de l’alliberament
femení i jo no estava al lloro. Em vaig sentir humiliat i ningú no va tenir
pietat de mi.
Ara, aquell feminisme ha “evolucionat” i l’embaràs –millor
dir maternitat– reclama protecció, atenció i remuneració. No m’hi he trobat –fa
anys que no agafo un autobús– però avui, si em quedés assegut davant d’una
embarassada m’emportaria una bona estirada d’orelles. La diferència seria que
ara, amb els anys i l’experiència, us puc ben assegurar no m’avergonyiria cap
noieta panxuda. En fi, que es recuperen estats femenins perquè representen un
avantatge comparatiu i permeten situacions de superioritat o de simple
comoditat. Ara, les dones menstruants, podran quedar-se un dia al mes a casa
quan els baixi la regla, tant si tenen dolor com no –qui ho posarà en dubte?–.
De moment, hauran de recuperar aquest dia, però una intersindical de “noséquè”
ja demana que aquest dia sigui no recuperable i retribuït. Allò que era una
funció natural del cos femení i que no interferia per a res en la vida habitual
d’una femella, ara és una dolència que cal reconèixer i l’haurem de pagar
socialment i econòmica.
Sobre aquesta protecció, a les menstruants només els vull fer
una reflexió. Que pensin que aquell dia en que no aniran a treballar, els seus
companys, i companyes!, hauran de fer la seva feina, tan si volen com si no. Ja
veureu que contentes que estaran.
