diumenge, 21 de març del 2021

La Planas defensa la Gorman

Mònica Planas és una coneguda periodista i crítica de TV que escriu al diari Ara, mentre que Amanda Gorman és l’escriptora que va llegir un poema propi a la presa de possessió del president Biden. La senyora Gorman ha disparat la seva fama perquè no ha permès Víctor Obiols traduir el famós escrit: perquè no era “dona, negra i activista”. La senyora Planas fa una defensa a ultrança, desmesurada, d’aquesta decisió perquè, argumenta, que “la poeta ha volgut exercir el seu dret irrefutable a escollir els traductors” i que una cosa és que un home, blanc i ciutadà normal pugui fer-ho i l’altra que “Gorman vulgui”. Doncs exercir un dret i fer el que es vol té conseqüències que cal entomar.

Tothom té drets (avui en tenen fins les amebes) i tothom els pot exercir. Malgrat totes les justificacions que na Planas hi vol fer valer, Gorman no pot evitar de donar una imatge de racisme, de discriminació per gènere i per ideologia. Aquesta darrera no la discutiré, tot i que hi hauria també a dir. Però les altres dues em semblen molt i molt difícils de justificar digui el que digui la periodista. Com ho són el seu vestit groc de 2.000 $ i la seva diadema de 700 $: no són propis de qui es fa dir activista. Tampoc és una excusa que en doni la culpa als seus editors, cosa que oblida la senyora Planas. La mateixa periodista no oblida d'explicar-nos, en canvi, que és filla de mare soltera, com si això fos un mèrit i butlla i que als 18 anys ja va fundar una ONG (oh, miracle), tot per vendre’ns la idea de que la senyora Gorman és una bona noia, d'arrels humils, que en aquesta vida no en vol d’altra que fer caritat a tort i a dret.

Algú ha argumentat que hi ha autors que han posat condicions a les traduccions de la seva obra. Per exemple la coneguda Donna Leon, que ambienta tots els seu llibres a Venècia, no vol ser traduïda a l’italià. Doncs què voleu que us digui, no em sembla bé, però en qualsevol cas no fa cap discriminació directa a persones. No és el mateix aquesta condició idiomàtica que dir no vull que em tradueixi cap home blanc. Diu na Planas que aquest és un gest de Gorman per afavorir “minories mancades d’oportunitats”. Que no hi ha homes blancs en la mateixa situació? Que no hi ha minories lingüístiques (Obiols pertany a la minoria lingüística catalana) susceptibles de ser ajudades?

Finalment, la periodista aprofita que el Ges passa per Tananarive i ens engalta que la culpa de tot l’enrenou és, evidentment, dels homes perquè “és obvi que encara hi ha molt masclisme per combatre i que es nega a perdre els seus privilegis”. De traca i mocador. O sigui que opinar que la senyora Gorman no ha exercit amb justícia el seu dret a escollir traductor és, directament, ser un masclista privilegiat. Doncs alt i clar: penso que Gorman s’ha comportat com una persona racista que discrimina per gènere i per ideologia. Si per això, per aquesta opinió, sóc masclista doncs benvingut sigui.

Només recordar que la senyora Gorman no necessita, segur, algú que la defensi amb arguments tan pobres i vulgars i que, malgrat tot, la vella dita de que la dona del Cèsar, a més de ser honrada, ha de semblar-ho, continua ben vigent. O si es vol, per acontentar intransigents femellistes, l’home de Cleòpatra, a més de ser honrat ha de semblar-ho. Que pel cas és el mateix.