Aquest matí he anat a fer benzina. Com que al dial hi tinc
CatRadio per defecte, em tornen a xerricar les orelles amb la veu de la doctora
Cóppulo: patam! Ahir, un terratrèmol va sacsejar el Nepal i va fer més de 2000
morts i la doctora Cóppulo se n’ocupa. Se n’ocupa intentant, si vols si no, fer
un drama de la situació que viuen Núria Picas i el seu company a pocs
quilòmetres de l’Éverest. La pròpia Núria malda per deixar la seva situació en el
què és: la mala sort de dues persones aventureres que voluntàriament se’n van
anar a fer una travessa que els ha sortit, involuntàriament, perillosa. Picas
insisteix una vegada i una altra en què estan bé, acollonits, però bé i que no
necessiten res. Solament una mica de sort, que no els caigui cap roc al cap o
que una allau no els enterri, per tornar a casa. M’ha semblat admirable l’assumpció
sense fissures que ha fet la Núria del què els passa, mentre que m’ha semblat
miserable aquest intent persistent de la doctora per engroguir la situació fins
els límits de la sobreactuació.
Compte, doctora Cóppulo: algun dia “el terra se li pot obrir
sota els peus”. El terra periodístic naturalment, perquè, francament, no la
veig com una Núria Picas qualsevol.
