Amb el Virgi a la memòria

 

La fotografia és de l’any 1993. Està tirada al Cañón del Río Lobos, al peu de l’om, mort, que hi ha davant mateix de l’església de San Bartolomé. D’esquerra a dreta, la Carme, la meva dona; l’Ignasi, el meu fill; la M. Ángeles, cosina de la Carme; i el Virgi.

Vaig conèixer a Virgilio Carazo Sánchez el dia del seu casament amb la M. Ángeles Ortí Sorribas, cosina de la meva dona. Ella de las Parras de Castellote i ell de Sòria, que s’havien conegut per un d’aquelles casualitats impossibles que la vida ens prepara d’amagat. Nosaltres ens havíem casat l’octubre del 1978, i tres mesos més tard, pel gener del 79, vam sortir cap a Sòria: anàvem de casori.

Allò no va començar bé: amb les presses ens havíem oblidat de l’adreça de casa dels nuvis. No havíem estat mai a Sòria i la Carme només recordava el nom del carrer, Avenida de Valladolid. Jo, amb la supèrbia pròpia de qui va a provincias, vaig pensar que amb aquella dada n’hi hauria prou i que preguntant als veïns ens en sortiríem. A més, què coi, a Sòria no es casava tanta gent en un dia, algú en sabria alguna cosa. Cras error: el carrer té més 2 km de llargada i a banda i banda blocs de pisos amb desenes de veïns. Impossible.

Vam pensar aleshores que bé podíem anar a la Casa de la Vila i preguntar, però tampoc va ser fàcil. Ningú semblava saber-ne res d’aquell casament i ja perdíem l’ànim. Llavors un jove, darrere el taulell de recepció, va sentir els nostres darrers precs i va deixar anar:

–  ¿Cómo dicen que se llama? ¿Virgilio? Sí, joder, si es el Virgi, el del Kansas.
–  Joder, claro el Virgi y la M. Ángeles. Mira que no caer.

Tot l’Ajuntament semblava conèixer aquell Virgi i el Kansas. Sorpresos, i amb l’adreça ben guardada a la butxaca, vam trobar el pis on vivien. Aleshores ja plovia a bots i a barrals i vam arribar amarats. Per cert, el Kansas va ser el bar dels pares del Virgi durant un pilot d’anys.

L’endemà, el dia seguia plujós i fred, rúfol i desagradable. L’ermita de San Saturio, al costat del Duero, penjada sobre un gran roc sobre el riu, se’ns va presentar com un paisatge espectral molt d’acord amb el clima. Com que sóc curiós de mena, havia buscat informació sobre aquest sant de nom estrany i de gran veneració a la ciutat. I va resultar que a Sant Feliu de Codines en veneren una imatge a la parroquial: al s. XVIII van tenir un rector sorià que va endur-se amb ell la devoció al sant. Fins es conservava un cant, potser uns goigs, en català i escrits en vers. Mira tu!

Tota la cerimònia va ser un espectacle orquestrat pels amics dels nuvis que va acabar en el convit. Ja cap al final de la festa, vaig coincidir amb el Virgi en un racó del menjador i la vam fer petar una estona. La seva veu esquerdada i el seu castellà perfecte i net m’atreien i l’escoltava amb atenció. M’assenyalava els seus germans i germanes, els seus pares, els seus amics i em malparlava d’uns tal Marichalar. Vaig xalar de veres en aquells vint minuts, bo i asseguts en dues grans butaques de castellana mida. Ja al final de la conversa, amb la sornegueria displicent que duia a la genètica, em va dir gairebé a cau d’orella:

–   De todos estos que ves aquí pocos darían ni cinco por M. Ángeles y por mí. Pero nos conocen poco o nada. Al final vamos a dar una zurra en el trasero de muchos.

De primer no el vaig entendre massa, però amb els anys, la claredat d’idees del Virgi i la seva profunda coneixença de l’ànima humana, li van donar la raó i jo el vaig admirar sempre per la gran qualitat del seu pensament i la seva crítica clara del temps i la societat on ens havia tocat viure.

L’endemà, enmig d’una gran nevada que ho anava cobrint tot de mica en mica, vam travessar el Puerto del Madero de tornada a casa.

El coneixement humanista del Virgi no li venia de la ciència infusa, sinó de la feina que va desenvolupar durant anys a la seva terra. Com a funcionari de l’Estado es va dedicar a la concentració parcel·lària de la província. Aquesta activitat vol agrupar finques petites en d’altres de més grans a base de l’intercanvi de terres entre propietaris per fer-les més rendibles i de cultiu més fàcil. Per fer aquesta feina cal molta mà esquerra, perquè els pagesos són molt susceptibles a l’hora de cedir terres, ni que sigui a canvi d’altres. I el Virgi estava fet per a això, pel tracte humà, per reduir friccions i desconfiances, per facilitar acords difícils. Ell en va aprendre molt de la naturalesa d’homes rudes, criats en terres aspres i ronyoses, roïnes. Va conservar l’amistat de molts d’ells per sempre. En puc donar fe, perquè en una freda Setmana Santa de 1983 vam tornar a Sòria i el Virgi ens va ensenyar la seva terra. No hi havia poble, vil·la o ciutat on algú no cridés “¡hombre, si es el Virgi!” i ens convidés a torreznos i una cervesa. De Tajueco a el Burgo de Osma, de Gormaz, de Calatañazor a Golmayo, Vinuesa, Abejar, la Cuerda del Pozo, la Laguna Negra... i molts d’altres sempre hi havia algú cridant “¡Virgi!”. Aquells dies van ser un plaer al costat d’aquell home de bigoti generós i gestos tranquils.

Ens veiem amb certa freqüència a la Torre de Vilella, a Terol, on vivien els pares de la M. Àngeles. Eren els estius d’un temps que es va anar fonent pels trasbalsos vitals de tots. Coincidíem en bodes i batejos i, naturalment, en funerals. Sempre trobàvem temps per fer la xerrada, a vegades temes banals, d’altres familiars, de política i, sobretot, de justícia social. Sempre eren converses amables i de to mesurat.

La malaltia el va enxampar de repent i ja no el va abandonar. Una setmana abans del seu traspàs el vam visitar a l’hospital, on vam poder conèixer una mica als seus germans i germanes, persones que se l’estimen, d’ànima bona i sentida. Tot va ser massa ràpid, o massa lent segons es miri, i el Virgi ens va dir adéu. Pel cel net de Numància em van venir a la memòria les seves paraules: “...Al final vamos a dar una zurra en el trasero de muchos”.

Tornaré a Sòria qualsevol dia, perquè m’agrada aquella terra i la seva gent castellana. I correré per pobles i llocs entre pedres medievals i escenaris de batalles entre moros i cristians. Tot serà allà encara, com fa centenars d’anys, tot excepte la veu trencada del Virgi i sense aquell crit de “¡Virgi, coño, qué haces por aquí!” Allò no ho sentiré pas. Potser contemplant el Valle de la Sangre des del castell de Calatañazor, el vent glaçat de Sòria me’n torni el seu eco que jo, enyorat, agrairé.