A punt de petar

Deu ser angoixant tenir “molta gent al voltant” petant. Compadeixo de veres la senyora Sònia Pau Cortada, periodista. Lo de que poder-ne parlar és “bo per a totes” (i tots, suposo) ja són figues d’un altre paner. La mirada de gènere, que sempre és femenina, es dirigeix a les dones, a qui parlar dels seus mals els agrada i les consola. No ho és tant pels homes, a qui no ens plau tant de fer partícips als altres de les nostres penes. Moltes vegades preferim passar-ho sense molestar massa. Bo o no, que cadascú s’ho passi com vulgui o com pugui.

El que m’indigna santament és que la senyora Pau digui, amb aparent frivolitat i com a remei universal, que “és bo saber parar i reposar”. No és una qüestió de saber o no saber, sinó de poder. Una tenista de primer nivell diu que no pot més i que plega, i al periodisme femení li falta temps per emprendre la glorificació de l’esportista, a qui lloen davant dels seus companys masculins. Aquests, empesos per la denigrada testosterona, som incapaços d’un gest que implica una debilitat mal vista, evidentment, pel patriarcat. La tenista “pot” plegar perquè el seu nivell d’ingressos ha estat descomunal, pot fer altres feines no tant estressants i pot tornar sense massa entrebancs. Ara bé, quan qui “peta” és un pare de família amb tres fills i la dona que no treballa, aquest pobre, si “para i reposa” deixarà a la inòpia els seus, serà durament recriminat, i ja pot cridar ous a vendre si vol tornar a la feina  després d’ ”agafar-se temps”.

Els meus pares van estar més d’una vegada “a punt de petar”, segur. Però mai se’ls va ocórrer d’agafar-se un sabàtic, perquè senzillament no podien. La meva mare va tenir sis fills, que mantenia el meu pare amb jornades de dotze hores. Els meus pares, com tots els altres, tenien una capacitat de sacrifici i de renúncia que avui la gent com la senyora Pau i els del seu “voltant” són incapaços d’imaginar, són gent “dèbil i vulnerable” que s’allunya dels compromisos com el gat de l’aigua tèbia.

Sí, seria bo aturar-se quan la vida ens supera, però l’egoisme que impera no ens permet de mesurar les conseqüències dels nostres actes: sí, “dèbils i vulnerables”.