 |
Drets, d’esquerra a
dreta: Bulbena,
Gotanegra, Ballús, Codina, Molsosa, Muñoz, Santi. Ajupits: Mora, Garcia,
Navarro, Bueno, Babón. |
························································································
Era un diumenge al matí (o potser un dissabte). Devíem tenir 12 o 14 anys. Potser alguns vam dormir nerviosos i excitats perquè s’acostava el dia: havíem de jugar el primer partit de futbol “de debò” de la nostra vida. Molts vam ficar l’equipament en una d’aquelles bosses de plàstic de color blau amb lletres blanques que deien “Iberia”, i vam marxar cap al camp de l’Olímpic.
Nerviosos, al vestidor, ens vam canviar amb presses
mentre l’hermanu ens deixava anar la lletania de les darreres
instruccions tàctiques: bàsicament era el “joc ras i patada al ventre”.
Revisió de fitxes, ajustar cordons, col·locar la caixa d’eines al seu lloc i
cap al camp.
Era el primer partit i ens va tocar la grossa: el
Granollers, l’equip més potent de la categoria. Però sense experiència i amb
més il·lusió i ganes que cap altra cosa vam començar el partit. Colla de
passerells!
A
mi, a més de la grossa em va tocar el gros. Jo exercia de lateral esquerre i en
pocs minuts vaig caure de la figuera: vaig veure de seguida que hi patiria. Al
davant hi tenia un paio que, amb un cop de maluc, em deixava assegut a terra i
marxava a tota vela camp enllà. En una de les primeres jugades, aquell
enrevessat extrem va fer-me un túnel, em va avançar per la dreta, o l’esquerra,
i es va clavar a córrer de dret a la porteria, va encarar el porter i li va aixecar
un barret marcant el primer de la sèrie.
I
així va ser tot el partit jugant al gat i la rata en un embat en el que jo
perdia sempre sense remei. Només el nostre central va aconseguir in extremis,
en un parell d’ocasions, col·locar la burxa i desviar la pilota dels peus
d’aquella màquina de futbol. Crec recordar que a la mitja part la perdíem per 5
o 6 a zero.
I
va començar la segona, que va ser una déja vu de la primera: jo, davant
del davanter i ell, com si jo no hi fos, clavant un regateig inapel·lable, jo
regirant-me per empaitar-lo i ell, quatre metres enllà, plantant-se una vegada i
una altra davant la porteria. Posem que cap al final ja perdíem per nou a zero
(no exagero).
Faltava
poc per acabar el partit i per enèsima vegada vaig veure aquella locomotora que
es disposava a encarar-me. I jo que penso: “aquesta no me la fots; ni que
t’hagi de deixar coix, no passaràs” He! Quan el vaig tenir al damunt disposat a
humiliar-me una altra vegada, el vaig deixar passar, em vaig girar i em vaig
llençar a terra estirant la cama com si fos una segadora. Però el malparit em
va endevinar el gest, va fer un saltiró elegant i va evitar l’esterrossada. Ja
només li veia l’esquena a 4 o 5 metres de mi, però em vaig aixecar i vaig poder
veure com, ja davant de la porteria, a uns metres del punt de penal, armava la
cama i colpejava la pilota. Des del seu darrere vaig poder veure, amb la boca
penjant “com una calavera atònita”, que l’esfera de cuiro descrivia una
paràbola de dalt a baix, s’enroscava de dins cap a fora i entrava per l’escaire
de la porteria. Va ser el darrer gol, quin gol!, d’aquell dia de memòria
incerta.
No
em vaig poder estar de dir-li al meu rival, quan ens dirigíem ja cap al
vestidor: “com t’ho has fet això?” i ell em va respondre “no ho sé, em surt i
prou”.
Aquell
jugador extraordinari era l’Enric Moret, de l’Ametlla. Anys més tard, me’l vaig
trobar a ESADE, a Barcelona, en el mateix curs que jo fent Ciències
Empresarials. Ens vam fer bons amics i fins vam compartir pis. Aleshores ell
jugava amb el Barça Atlètic i era una de les millors promeses de l’equip. Però
va tenir mala sort i dues lesions greus de genoll el van allunyar del futbol.
Encara el recordo amb les crosses baixant a tot drap les escales del bar de
facultat. Em sembla que, fins i tot amb crosses, m’hauria driblat.
