Per aquelles casualitats de la vida vaig saber que la gala
que obre la temporada de teatre a casa nostra es feia enguany al Liceu i que,
com sempre, la retransmetria TV3. Alguna vegada l’havia vist, però com que em
semblava més un autobombo generós, on la cara d’en Pou ocupa tota la pantalla i
més, no em va preocupar que no la pogués veure. Però ah!, quan vaig tornar de
la feina, al televisor d’uns amics, l’espectacle
encara durava i vaig poder sentir una nena –em van informar de seguida que es
deia Nonna Cardoner!– que no devia tenir més de 10 anys, que ens alliçonava amb
veu de mel i actitud sexy sobre el què
calia i què no que anéssim a veure. Al TN de l’endemà, veig que al Club Súper3
faran un espai de cuina presentat per una menor a la qual anomenen xef: té 12 anys i vesteix com a tal. El
programa es dirà Manduka, així, amb K
de kollons. Es veu que, per fer-ho
més digerible, la nena ens ensenyarà a cuinar al costat d’un famós de torn.
M’indignà, ja d’entrada, l’ús desvergonyit que es fa de la
canalla convertint-los en personatges adults que res tenen a veure amb la seva
edat. Diuen i fan coses que els converteixen en allò que la meva mare en diu “homes
(o dones) escurçats”. Se’ls veu en actituds que no els corresponen, amb gestos
impostats en cossos massa tendres com per aguantar tanta decrepitud. Ni tant
sols estèticament s’aguanta. Però pares i mares (sobretot mares) estan amb la
idea de que cal començar quan són petits perquè arribin a ser uns genis, i és
així com els converteixen en el presagi incomplet de la seva edat adulta. Els
responsables de l’espectacle també es deleixen per fer el descobriment de l’estrella
que els converteixi en immortals, i entre els uns i els altres transformen criatures
en adults anticipats.
No és just: tothom té el dret, aquest sí, de viure la seva
edat; ningú hauria d’arrabassar a un nen el goig de ser-ne induint-lo a una carrera fora del seu enteniment. A l’adolescència,
una noia es fa conscient del seu cos i adquireix el coneixement de l’erotisme
que genera. Ho fa d’una manera natural, com un joc de seducció d’ella mateixa i
dels altres, a voltes no del tot agradable ni satisfactori, que du el seu
ritme. Quan a aquesta mateixa nena, amb 9 o 10 anys, li emboteixen les
possibilitats que el seu cos, pintat i vestit, és capaç de generar, li prenem
cruelment la infància. Si fem el mateix amb un noi, les possibilitats de
potenciar el seu paper dominant són reals i poderoses i, amb molta
probabilitat, l’abocaran al masclisme més penós: el de l’adolescent. Després vénen
les femellistes de tota la vida i es queixen de la sexualització de les nenes
–dels nens no, aquests no compten– donant-ne la culpa, esclar, al patriarcat.
M’agradaria que els qui aixequen el teló de Catalunya fossin
gent més assenyada.
