Aquest dies de
calorassa, per casualitat, he documentat les fotografies del casament del meus
nebots Oriol i Anna: va ser el dia 30 de juny de 2012; va fer doncs ahir 7
anys, ja. Com que la memòria té aquestes coses, en veure les cares suades de
nuvis i convidats vaig recordar l’elevada temperatura que ens va tocar de viure
aquells dies. No fa pas tant doncs, que ja vam haver de passar un juny d’infern
i ara, com si fos per primera vegada que el termòmetre puja per damunt dels
35ºC, ens anuncien malvestats.
Aficionats com són a la competició, els homes del temps de
TV3 s’han posat les botes en batre rècords, i amb la boca ben grossa han
repartit premis amunt i avall com si es tractés d’un campionat de botifarra.
Ens han esverat, espantat i renyat a desdir, com aquells profetes de l’anno mille que corrien per pobles i
llocs predicant la fi del món a cops de creu. Quantes vegades, des del diluvi
universal o abans, no s’ha anunciat que això s’acabava? La bèstia humana sempre
ha estat molt aficionada a la profecia i ara, sota una aparença més o menys
científica, es continua amb la mateixa mania de voler saber què passarà demà.
Cras error, perquè la naturalesa, que és el medi on nadem, és imprevisible i
amb un tsunami sense avís ni confessió ho arregla
tot en un moment. Molts fan previsions a 10, 20, 30 anys, però jo no em refio
ni un pel de que un temporal de llevant no ens esborri per sempre del mapa.
Passa que estem arrapats a la seguretat i aquest és un
concepte que és més voluble que els índexs borsaris. El senyor Molina és l’exemple
patètic, apocalíptic i paradigmàtic de la persona pusil·lànime incapaç de sortir
de casa quan cauen llamps, i ens transmet, dia sí dia també, la seva covardia.
Els seus companys d’escena, el senyor Mauri sobretot, no hi espatllen res i
repeteixen les consignes de quefe com
a lloros ensinistrats. En definitiva, que del canvi climàtic només en tenim una
versió unívoca i complaent, no tenim cap argumentació que la posi en dubte i
ens hem d’empassar el drama del temps dia sí dia també.
Ja fa dies que vaig perdent la fe en aquest profetes de via
estreta. En primer lloc per l’ús esbiaixat que fan de les dades històriques. En
el calendari sideral, què són 10 anys de temperatures? Una misèria. I ens volen
fer creure que aquestes dades miserables són les que auguren aquell desastre?
Perquè ens parlen d’això: la temperatura més alta a sant Pòlit del Pollastre en
els darrers 10 anys! Suposant que sí, que el canvi climàtic fos cert: és dolent
pel planeta, o només per la vida tal com la coneixem ara? És dolent per a tothom?
O només per a uns quants? I encara preguntaria fins on som responsables els
humans d’aquesta regirada? Qui ens hem cregut que som? Perquè de tanta
propaganda de cotxe elèctric –quin entabanada!– i de recollides selectives m’hi
ensumo interessos econòmics que van més enllà del destil·lat món verd, que hi
ha altres objectius que no són pas els dels conservacionistes.
En arribar a aquest punt em dono compte, miserable homenot
com sóc, que em caldria una enciclopèdia per desenvolupar l’afició a la profecia,
o demagògia, que hem desenvolupat, o bé per satisfer el nostre ego o bé per
reorientar els nostres interessos. I m’aturo aquí. Ara, avui i aquí, diem que
aquells paios de l’anno mille eren
una colla de sonats que, a les ordres de l’església catòlica, volien tenir la
gent collada. Què diran d’aquí mil anys més del Molina i companyia? Chi lo sa? Per això, i fins a la fi del
temps, em prendré el canvi climàtic com una qüestió de fe. I prou.
