dimecres, 5 de juny de 2019

Eutanàsia als 17 anys

Noa Pothoven, noamaestro/Instagram

Una noia de 17 anys, Noa Pothoven, ha mort a Arnhem, Holanda, on “se li va aplicar l’eutanàsia”, desafortunada expressió, en paraules textuals de la redacció del diari Ara (edició de 5 de juny de 2019, pàgina 13). Aquesta jove va tenir una vida curta però intensa, plena de patiments com ara violacions, depressió i altres malalties que l’han duta a acabar amb la seva vida. Fins i tot ha tingut temps d’escriure un llibre sobre la seva experiència vital i rebre’n èxit i elogis. La diputada del parlament holandès Lisa Westerveld s’ha afanyat a dir que “agafaria el seu testimoni”. Els diaris, amb més i menys èmfasi, presenten el fet com una victòria de la societat avançada en que vivim i fins alguns elogien “la valentia” de l’adolescent i de fet de ser una dona per prendre aquesta decisió definitiva.
Jo no gosaria discutir el dret a l’eutanàsia, perquè entenc que cadascú és lliure d’acabar la seva vida com vulgui. Però que una nena de 17 anys decideixi morir perquè no pot suportar viure ho veig com un fracàs integral d’aquesta societat tan pagada d’ella mateix, d’una societat on tot són drets morals i poques obligacions ètiques. Que una persona amb molts anys a l’esquena decideixi que ja en té prou té la seva lògica, però que una adolescent de 17 deixi de lluitar, no en té.
A mi, tot plegat, em sembla l’enorme fracàs col·lectiu d’una comunitat incapaç de recuperar un dels seus membres joves, un fracàs dels sistemes d’atenció sanitària i de la mateixa administració. No ens podem permetre perdre vides joves. I no ens podem permetre que inconscients, en nom d’un ideal estrany, en facin bandera de victòria. La mort és el fracàs de la vida.