diumenge, 2 de juny de 2019

Culpa i responsabilitat


Al diari ARA d’avui, 2 de juny de 2019, Alba Alfageme, psicòloga especialista en victimologia, publica un article que titula “Empesa al suïcidi” on parla de la  dona que es va llevar la vida a causa de la difusió d’un vídeo de contingut sexual. La periodista reparteix culpes a tort i a dret i penja adjectius a tot el que es mou.
Empènyer algú al suïcidi és més complicat del que Alfageme ens vol fer creure. Al meu entendre, aquesta acció és una resposta personal, íntima diria, a una situació que s’ha fet insuportable. Em guardaré prou de jutjar aquesta tria, perquè cadascú és lliure i víctima de la seva circumstància personal. Ben al contrari, puc entendre que algú la triï. Ara bé, també cal dir que no és la única sortida i que la resposta final dependrà de la resiliència de cadascú en situacions extremes.
Entenc que una persona és víctima quan rep les conseqüències d’una acció que ella no ha provocat. En qualsevol altra situació un és responsable dels seus actes i dels resultats que comportin, i en el cas que ens ocupa aquesta responsabilitat no es pot obviar amb la facilitat amb que ho fa Algeme. Tots hem de ser conscients de que quan hom enregistra imatges d’un mateix obre la possibilitat de perdre’n el control, més quan es fa amb sistemes que permeten compartir-les amb tutti quanti. Quan es prem el botó “enviar” d’una aplicació, queda tot immediatament enregistrat en múltiples servidors i núvols que s’escapen totalment a la nostra supervisió. Una imatge comprometedora pot ser distribuïda directament per un enemic o simplement per algú que, amb mitjans i alertes, pilla i utilitza el que corre per les xarxes de la manera que li dóna la gana. I remarco ara que el perill i la responsabilitat comencen quan s’enregistren les imatges: quin impuls ens mena a gravar-nos mentre, per exemple, follem amb l’amant? Per tant sí, hem de compadir aquesta noia per la seva acció que ha privat de la seva presència a les persones que l’estimaven, però no ens oblidem de la seva pròpia responsabilitat, que existeix i és important.
Passa que el feminisme i la seva mirada de gènere esbiaixa els problemes perquè només usa un prisma, el femení, i oblida deliberadament el masculí. I així no anirem enlloc perquè aquesta mirada hauria de ser l’un al costat de l’altre, i no l’un d’esquena a l’altre. Les dones també són responsables, en la mesura que els pertoqui, de la seva situació actual i en seran del que sembren ara.
Per acabar, us proposo reflexionar sobre aquesta frase que Alba Alfageme escriu: “[···] disposar d’un protocol contra l’assetjament no és garantia de res. Em pregunto quina utilitat té si no s’aplica; si després de suportar el que és insuportable i de fer el pas d’explicar-ho a l’empresa, l’empresa no ens creu i no ens acompanya.” Perquè, d’entrada, m’he de creure algú que em ve acusant a algú altre d’un fet greu? Perquè és una dona?