diumenge, 9 d’abril de 2017

La perfídia de l’Om, Albert

Al diari Ara d’ahir (08.04.2017), a la contraportada, l’Albert Om escriu sobre Gabriel Rufián. En fa una lloança mesurada, asèptica, mel·líflua, fins inquietant, diria jo. Més que una lloança, diria que es tracta d’una “llepada per si de cas”. A l’Om no li agrada en Rufián, li produeix urticària perquè li sacseja la seva visió tova i poc compromesa amb la societat que li ha tocat de viure. Om és escàpol com un cuc, se te'n va de les mans i mai fa cap afirmació rotunda i sense lloc a dubtes. És l’àlter ego de Rufián. Ell és l’antítesi de l’Om: és l’home clar, sense pèls a la llengua, brutal en la seva prosa, dur en els atacs contra tot allò que ell creu que cal combatre, contundent en els arguments. Per contra Om és el rei de l’ambigüitat, del no compromís (no fos cas...), de les mitges paraules, de la crítica empallegosa, estèril, fútil. Una mena dhome estàtic de Pau Riba, al cap del qual hi fan niu les garses.
És per això que en el seu article escriu dues frases que el defineixen molt bé a ell mateix, quan la seva pretensió era definir els altres. Diu que Daniel de Alfonso i Sandro Rosell  es van deixar barba (s’ha deixat la de Rodrigo Rato) quan van perdre el poder i l’Albert es pregunta si ho fan “com una eina de protecció o com un senyal de protesta”. La segona part de la frase no es refereix pas als estafadors presumptes, sinó al pèl facial de Rufián. És a dir que, sense que ens n’adonem fica al mateix sac l’un i els altres, i ens ho endinya a la seva manera: amb traïdoria i pel darrera, supositori pur. La segona frase que augmenta els meus dubtes sobre l’ètica opinatòria de l’Om és, referint-se al polític d’ERC: “el que encara no se sabia, en aquell moment, és si això voldria dir més vots el dia de demà”. És a dir: l’Albert Om mesura la qualitat d’un polític, no per l’empenta de sacsejar una comissió enverinada i pactada, no per la seva valentia a l’hora d’acusar bandits i conspiradors, sinó per la capacitat d’obtenir vots. Allò que tant critiquem, procurar per la victòria del partit, menyspreant el desig i la voluntat dels ciutadans, és elevat a la categoria de pedra de toc. Bravo Om!

Amb personatges així, que la marededéudel’empentaladesldolorsisantarita ens agafin confessats. Amén.