Amb la crisi, els polítics ens han retallat per tot arreu.
També en la sanitat. Han usat un discurs que, al meu entendre, està farcit de
fal·làcies i mitges veritats destinades a culpabilitzar pacient i família per
la gosadia d’estar malalt. El principal argument és que la malaltia val diners
i que no pot ser tot gratis. Gratis? I què més! És que no paguem religiosament
cada mes la seguretat social? Però anem al gra. Per si això fos poc, quan un
familiar ingressa a l’hospital es genera un trasbals familiar considerable i ens
carreguem amb despeses extraordinàries que ningú sembla tenir en compte. Si un
hom viu allunyat dels grans centres mèdics, aleshores aquestes despeses es
multipliquen: viatges, dietes, hores de feina perdudes. D’entre totes, n’hi ha
una que em cou especialment: els preus de l’aparcament als hospitals. Tota
vegada que aquestes institucions solen estar en llocs on deixar el cotxe és
difícil, on hi has de passar moltes hores sinó dies, el seu cost és
extraordinàriament desmesurat i abusiu i els pàrquings que hi ha a prop fan els
diners a cabassos a càrrec de les costelles, i les butxaques, de pacients i
familiars. A vegades penso si tenen vergonya...
Em pregunto si l’Administració hi pot fer res, perquè fer
negoci amb les desgràcies dels demés no sembla massa ètic ni just. Si més no,
que deixi’ns de dir-nos que la sanitat no ens costa un ral. Ja fa anys que
penso que regalar, el què es diu regalar, ningú no regala res.
