Ara llegeixo a
VilaWeb que Ciutadans-9 barris ha publicat es twit següent: “¿Sabias que
las Becas comedor estan condicionadas por saber o no catalán?” Poc després,
minuts, la mateixa formació política emet un altre twit dient que “la informació anterior era una denúncia no
contrastada i que havia estat una precipitació haver-la publicat”. Però l’ofensa
ja ha estat llançada, un fet consumat que un dia i un altre pateix Catalunya i
els catalans amb acusacions que van des de nazisme fins a estultícies com
aquesta de Ciutadans (ho fan sovint, aquests).
Des que el rei abdicat va dir allò de “lo siento, me he
equivocado, no volverá a suceder”, la moda de dir-la ben grossa per demanar
perdó gairebé immediatament s’ha tornat trending-topic,
per tot arreu i per a qualsevol situació. Fa poc Rajoy es picava el pit per la
corrupció, el dimissionari Gallardon, demanava disculpes per si, durant el seu
mandat, havia ofès algú. L'arquebisbe de Granada, pels cassos flagrants de
perversions sexuals capellanesques. I així anar fent. Ja vaig escriure sobre el
nul respecte que em mereix el perdó demanat per aquest darrer: poques vegades
veus la falsedat tan clara a la cara d’algú com en el gest de l’arquebisbe Francisco
Javier Martínez.
Doncs no n’hi ha prou amb demanar perdó. El mateix Rajoy, al
Senat, semblava que havent pronunciat la frase ja estava tot resolt, i no. El
perdó no es pot concedir si no hi ha propòsit ferm d’esmenar el dany causat;
que sàpiguen Gallardon, Martínez o Rajoy que el perdó és una prerrogativa
personal, que atorguem les persones als qui ens han ofès o causat mal, i que
només es concedeix si hom percep en l’ofensor una contrició evident. És a dir,
el perdó, senyors, no es demana: es guanya.
