Diu Joan Majó al seu article d’ahir a l’Ara: “Cameron va
voler eliminar la tercera via, però l’ha hagut de recuperar i potser ha estat
la millor solució”. Dedueixo doncs que aposta encara per aquesta inexistent
“tercera via” al cas català i també a l’escocès (Cameron ja es fa enrere). Mentre
que ningú no l’ha dotada de contingut (que jo sàpiga ni ell ni el PSC tampoc),
s’embranca en una discussió peregrina, dialèctica, merament retòrica de les
diferències entre independentismes i sobiranismes i, encara més, ens obsequia amb
tres tipus d’independentisme. A vegades la vida ja és prou complicada com
perquè surti una ment major (observi’s la ironia) que ens l’emboliqui encara
més. Està bé discutir sobre matisos acadèmics en el sentit de les paraules,
però els mots són unívocs quan se surt del laboratori i independència vol dir
el què diu el diccionari: “Exempció de dependència. Situació d’una
col·lectivitat, d’un poble, d’un país, etc., no sotmesos a l’autoritat d’altres”.
Clar i net, això ho entén tothom. Per tant, amic Majó, una cosa és la bata
blanca i l’altra la granota. Posi-se-la, sisplau.
I ja per acabar diu l’exministre: “Entre el zero i el
deu, jo triaré el deu. Però segurament em conformaré amb un set o amb un vuit,
si això satisfà més gent, i no crea vencedors i vençuts”. Les enquestes no
li donen ni un ral de raó: més del 80% dels ciutadans acceptarien el resultat
del referèndum, fos quin fos; per tant, de vencedor i vençuts res de res: és la
democràcia Majó. I és que el set o el vuit no existeixen, són la mediocritat,
la por, perquè en aquesta lluita per la nostra independència, sinó traiem
matrícula, aleshores sí que serem vençuts. I no cal que jo, humil ciutadà, li
recordi a la ment major què fa España amb els vençuts.
