tag:blogger.com,1999:blog-41436455618922615632024-03-18T17:30:40.391+01:00no és aixòflagel de periodistes i mitjans; tralla de polítics, martell d'hipòcrites i mentiders; fornal d'idees emprenyadores... el poema.jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comBlogger950125tag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-31788949742281266602024-02-12T11:06:00.000+01:002024-02-12T11:06:05.958+01:00Igualtat feminista, amb mirada de gènere (el meu)<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh0vQQmgZ-9ljCcNfq6HhRMjLoEl3TPmuPf27ZBRsks7-wkTD9-5iaPbK2SLE85OVa4FKdXMeJ6f7GFvz8VLqG6ineskPNx9K6X_c5qiW3vWHQkzaGeCjO1FeXT1WxPAtUQpW4ipJFRYjDUDHNm3aNRhpfy36GaJgua1yI-ogeSBB2G3D6DZB7tteac2t8q/s772/Imatge1.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="429" data-original-width="772" height="357" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh0vQQmgZ-9ljCcNfq6HhRMjLoEl3TPmuPf27ZBRsks7-wkTD9-5iaPbK2SLE85OVa4FKdXMeJ6f7GFvz8VLqG6ineskPNx9K6X_c5qiW3vWHQkzaGeCjO1FeXT1WxPAtUQpW4ipJFRYjDUDHNm3aNRhpfy36GaJgua1yI-ogeSBB2G3D6DZB7tteac2t8q/w640-h357/Imatge1.jpg" width="640" /></a></div><span style="font-family: georgia; font-size: large;">En un article a l’Ara, Marta Rodríguez Carrera analitza
acríticament les dades d’una enquesta del CIS sobre “la percepció de les
polítiques d’igualtat i els estereotips de gènere, a partir de 4.500 persones
entrevistades de més de setze anys”. No conté, l’article, cap dada tècnica de
l’estudi ni la periodista es preocupa per tenir-les en compte. En aquest sentit,
és que he escrit “acrítica”, però també en un altre de més profund.</span><p></p><p class="MsoNormal"><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Sostinc que el feminisme no és altra cosa, i no poca, que un
partit polític no inscrit ni declarat que no busca la igualtat entre homes i
dones, sinó el poder polític i social. Aquest article afirma, amb dades de
l’enquesta del CIS que el 44,1% dels homes considera que la igualtat entre
homes i dones “ha anat massa lluny”. La periodista, en lloc de preguntar-se per què els homes “se senten ara discriminats” es dedica a exaltar les dades que
li interessen. Perquè no es pregunta com és que després d’anys de polítiques
feministes, fins a arribar a criminalitzar els homes pel sol fet de ser-ho
—recordem aquell anunci de la Generalitat en què un noi deia “em fa vergonya
ser home”—, no s’ha aconseguit l’objectiu. Potser és que, després de pressionar
tots els estaments del poder públic, per fer lleis de “protecció” per a la dona
ara resulta que deixem els homes desprotegits? I si no, per què té més valor la
paraula d’una dona que la d’un home? Per què davant de la justícia es “creu” la
dona més que a l’home? Aquesta és la igualtat que volien? I, ara bé, i
s’estranyen, les feministes, del rebuig masculí, i encara els cou més que
siguin els joves els qui més s’apunten al carro.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Podrien reflexionar també sobre la responsabilitat de les
dones en les relacions entre gèneres, que elles també interactuen per
interessos, bons i no tan bons, i són perfectament conscients de les
conseqüències dels seus actes. Potser la victimització, la defensa de “LA
víctima” no és la millor manera de resoldre un problema que és elementalment
social. I així criminalitzen accions com les “floretes” —cito textualment: “una
conducta d’assetjament que penalitza expressament la nova llei integral de
garantia de llibertat sexual”— quan no són altra cosa que paraules que poden
ser ofensives, però que no passen d’aquí. I si la “floreta” la llença una dona,
el Codi Penal també serà tan sever? Amb vores d’intolerància tan primes no
anirem enlloc. En aquest sentit, l’excés de protecció infantilitza les dones i
les presenta com éssers innocents en origen. Aquesta tutela quadra amb la
política feminista, que persegueix, entre altres molts objectius, el control
sobre les mateixes dones.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Vull insistir en l’autocrítica, perquè en el feminisme
aquesta pràctica és zero, inexistent. Així, en el mateix article es diu que “en
una escala de feminisme del 0 al 10, els homes se situen en el 5,77 i les dones
en el 6,74”. No arriba a un punt de diferència. No es fan cap pregunta en
aquest sentit? Si més no, és estrany.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Per acabar, i en l’àmbit més polític del feminisme, mirant
les fotografies de les manifestacions d’aquest partit observo la seva
espanyolitat: en aquesta imatge puc llegir 14 cartells i cap en
català. Tot plegat, em porta a preguntar-me si a més de tota aquesta ideologia
de poder no hi ha al darrere un atac subliminal al català i a Catalunya, una
pràctica a la qual els catalans hauríem de ser sensibles.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Instal·lades en la queixa, en la victimització, en el i “tu
més” i en el “i tu menys” no es farà altra cosa que impedir el diàleg entre
gèneres. O potser aquest és un altre dels punts del programa feminista?</span><o:p></o:p></p>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-13184004510610992622023-12-03T11:38:00.000+01:002023-12-03T11:38:03.551+01:00El patrimoni de la violència<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj_SVEY60Zm5P7XgDfL-kjzklLgDUbvBbyb0iMhfrUQw3rcym5LXNv4bk2PrKprkW1NdwNEvoT3aW44bF3cNReFCkBDpu95nWzY4dUSlAF1vsgHDAeDYjSIDQsR4AaGLpc2p5JE76L3E1AyiWhDKFc__O4X0SZISi4D6rHc9QxhybFBouMrmpW2WUoNDQYh/s660/mort.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="330" data-original-width="660" height="275" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj_SVEY60Zm5P7XgDfL-kjzklLgDUbvBbyb0iMhfrUQw3rcym5LXNv4bk2PrKprkW1NdwNEvoT3aW44bF3cNReFCkBDpu95nWzY4dUSlAF1vsgHDAeDYjSIDQsR4AaGLpc2p5JE76L3E1AyiWhDKFc__O4X0SZISi4D6rHc9QxhybFBouMrmpW2WUoNDQYh/w549-h275/mort.jpg" width="549" /></a></div><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Avui, dia 3 de desembre de
2023, al diari ARA la sociòloga Marina Subirats, parla de la “violència de gènere
masculí”. En el seu article ens dona una xifra que no es cita gairebé mai en
articles sobre violència i mai, mai, en aquells escrits per activistes, simpatitzats
i “correctes” defensors del feminisme: el 68% de morts violentes que passen al
país tenen per víctima un home. Tot sigui dit de passada, d’un temps ençà
sembla que només morin violentament dones a mans d’homes, quan no és així.</span><p></p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Com sol passar sempre, quan es
parla de violència d’un gènere vers l’altre, s’oblida indefectiblement la que
exerceixen les dones sobre els homes. Possiblement la causa sigui perquè la
violència femenina no sigui tan evident ni els seus resultats tan espectaculars.
És natural que les dones, amb un físic en general més dèbil que els homes,
hagin desenvolupat sistemes de defensa, control, atac i eliminació de l’”enemic”
alternatius. No per això han de ser oblidats ni menyspreats.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">No recordo haver llegit cap estudi,
ni tan sols un article, que analitzi la violència femenina exercida sobre els
homes –aprofito per dir que si algú dels qui em llegeix en coneix algun, estaré
molt agraït si me’n dona les dades–. Crec que seria interessant que algun dels
nostres sociòlegs, psiquiatres, psicòlegs i demés estudiosos de la conducta
humana, s’hi posés i ens oferís una visió diferent. Potser això ens faria
entendre millor el fenomen de la “violència masclista”, una explicació que no
fos la de donar les culpes al patriarcat, un ens que ningú no sap ben bé qui és
exactament.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Entenc que en el moment que
travessem, en què no estar d’acord amb una dona significa indiscutiblement ser
un “masclista impenitent” –vegeu el cas Madaula– sigui difícil ser valent, o
agosarat, encetar un diàleg des d’aquest punt de vista. Però el crec convenient,
perquè no veig que les mesures punitives, cada vegada més dures, la propaganda
oficial, els atacs gratis contra la masculinitat, facin disminuir la violència
contra les dones. Pensem-hi?<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Aquesta setmana, a la secció “El
comunista” de CatRàdio, Jair Domínguez deia textualment que “<i>darrera d’un
gran home hi ha una gran dona, i darrera d’una gran dona hi ha un subnormal</i>”.
Dit a la inversa, que la subnormal fos la dona, hauria provocat una reacció,
violenta, del club feminista. Dit així,
ni ta sols va merèixer un toc d’atenció per part del presentador del
programa Roger Escapa. On hem arribat que la pressió femenina ha provocat un
efecte autodestructiu del gènere masculí, fins i tot en un personatge tan “trencador”
com el de Domínguez, que aquest cas l’humorista s’alinea totalment amb la cançó
pensant i estètica dominant.<o:p></o:p></span></p>
<span style="font-family: georgia; font-size: large;">Em repeteixo: penso que valdria la pena d’enfocar el
tema de la violència masclista des d’un altre punt de vista que no sigui el de
culpabilitzar indiscriminadament els homes i victimitzar indefectiblement les
dones.</span>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-13326383499696638902023-07-04T12:46:00.000+02:002023-07-04T12:46:18.610+02:00Al molt estimat amic Dídac Faig<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjfCUU4H8k-tlHWiS8Dg5WNk6Yys1F85H7MJpdY3EJfI8_ur_HEpIDFWwlAEr4NXBiZ095gkXwTL6-NCNVyDfNjJUmxbSaw0dMlN_Mfrkq7qmTQpBQ9TiA3oEOp8fbK62ZIzfERZ-MnVFdcUQf4ekMSVG4l-8nSa_B5xQuNZsO_3krlW-OXIR2meK4qyOeK/s3872/DD0015013.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2592" data-original-width="3872" height="390" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjfCUU4H8k-tlHWiS8Dg5WNk6Yys1F85H7MJpdY3EJfI8_ur_HEpIDFWwlAEr4NXBiZ095gkXwTL6-NCNVyDfNjJUmxbSaw0dMlN_Mfrkq7qmTQpBQ9TiA3oEOp8fbK62ZIzfERZ-MnVFdcUQf4ekMSVG4l-8nSa_B5xQuNZsO_3krlW-OXIR2meK4qyOeK/w582-h390/DD0015013.jpg" width="582" /></a></div><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Divendres passat, 30 de juny de
2023, vaig rebre una notícia trista: el vell i bell amic Dídac Faig i Vinyes va
morir a Girona a la residència sacerdotal Bisbe Sivilla. Ahir el vam enterrar
al seu estimat poble natal, Anglès.</span><p></p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">No sé per on començar a parlar
d’en Dídac: hi ha tant per explicar, tantes anècdotes, tantes vetllades, tantes
xerrades... Resumiria la seva personalitat, la que coneixo, amb dues paraules:
en Dídac va ser un HOME BO. Ho escric en majúscules perquè voldria donar als
dos mots els seu significat ple, amb tota la càrrega que comporten.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Primer era un HOME, que
responia a l’<i>Oratio de hominis dignitate</i> de Giovanni Pico della
Mirandola que allà pel s. XV va escriure: <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">“<i>No t’hem creat ni celestial
ni terrenal, ni mortal ni immortal, per tal de que puguis ser lliure segons la
teva voluntat i el teu honor, perquè esdevinguis el teu propi creador i
constructor. Només a tu hem concedit el poder de créixer i desenvolupar-te:
exercir-lo només depèn de tu i de la teva llibertat per fer-ho. Portes en tu
els gèrmens d’una vida universal.</i>”<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Més terrenal que celestial, va
ser un esperit lliure i essencialment feliç, desprès, humil, que es va fer a
ell mateix teixint un entramat de profunda amistat amb tots aquells que el van
conèixer. Optimista, positiu i proactiu en totes les circumstàncies que va
haver de viure.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">I era BO. Perquè estimava tot
el que existia damunt la terra, tot excepte la maldat i la injustícia que el
treien de polleguera i l’indignaven. Però dels actes dels homes, de les seves febleses,
n’evitava fer-ne judicis, concedint sempre el benefici del dubte. Tenia conviccions
fermes i arrelades a la seva fe, però no mai condemnes que ell deixava a la ma
del Creador.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">En els llargs anys que va
passar com a vicari de la Garriga i rector de Bigues, venia sovint per casa i
el rebíem com al bon amic de qui esperem sempre la visita. A vegades només per
xerrar una estona, d’altres amb alguna preocupació que necessitava compartir. La
meva mare li havia sargit més d’una camisa i s’ocupava pel seu aspecte que sempre
era, diguem-ne, despreocupat.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt; mso-pagination: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Sempre
enyorat de la seva terra gironina, mai va perdre el seu accent i va dedicar la
seva obra poètica a la seva terra. En temps del bisbe Camprodon, va demanar de
tornar a les arrels. Veïns de Torelló que som, veiem sovint mossèn Jaume en les
seves visites als seus germans i un bon dia no vam poder evitar d’intercedir
pel Dídac. El bisbe, sempre amb la seva bonhomia, ens va contestar: “digueu-li
que no passi ànsia, que aviat podrà tornar”. I així va ser.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Mil històries explicaria del
vell amic, com la del dia que va perdre el cotxe; o quan, estant amb els escoltes
a la Vall de Boí, es va “oblidar” de la festa major sant Gaietà; i també quan,
amb el meu germà Toni, es van comprar una casa –més aviat un munt de runa– a Guils
del Cantó. I encara recordem el dia que de nit, mirant el far de Sant Sebastià,
va descobrir que l’encenien de nit i l’apagaven de dia. I moltes més que donen
un dibuix de la candidesa d’una ànima neta i sincera.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-size: medium;"><span style="font-family: georgia;">Del llibre <i>No tot encar ho
és tot</i>, que publicà el 1997, un dels seus treballats poemes:</span><o:p></o:p></span></p>
<br /><br /><span style="font-size: medium;"><span style="font-family: times;"><b>I ANIRÉ PER LES VALLS I LES MUNTANYES,</b><br />i ploraré amb el plor d’aquell vellet<br />que al pedrís resta mut, si no fa fred,<br />i amb la mà diu adéu a veus estranyes.<br /><br />I aniré per les valls de les entranyes<br />que engendraven el poble i el seu dret;<br />de la fe i l’esperit aquell esplet<br />que bastia topants sense migranyes.<br /><br />I al cel entonaré un Veni Creator<br />d’albors de verge bruna i Pantocràtor.<br />I tornarà la vida als vells escons.<br /><br />I s’ompliran de fills tots els racons.<br />I abans que aquell vellet s’envoli al cel,<br />veurà rajar la terra llet i mel. <br /></span><br /></span><br />
<p class="MsoNormal"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Fins sempre benvolgut Dídac.</span><o:p></o:p></p>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-27154937416171712432023-05-21T12:10:00.004+02:002024-03-11T11:05:34.212+01:00Desintegrats<p> </p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; mso-pagination: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjzQeRQ860yeosU6XkkKpZoywB5eI6WzBqohfloNJigoESM76o8Ehs-jRhRirMvvQdik47FQ1LoW5Nl0mWSm3p4pdHs4o6BQNAFoaFkFS38YnRWmWyHRFrN7sdnIl-IG3-yDS_USn9X_Wjxd9mUIOLAekkTVLDA5nVr3psW755Y-P3nthheu3VvqKHMBA/s212/Imatge1.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="171" data-original-width="212" height="323" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjzQeRQ860yeosU6XkkKpZoywB5eI6WzBqohfloNJigoESM76o8Ehs-jRhRirMvvQdik47FQ1LoW5Nl0mWSm3p4pdHs4o6BQNAFoaFkFS38YnRWmWyHRFrN7sdnIl-IG3-yDS_USn9X_Wjxd9mUIOLAekkTVLDA5nVr3psW755Y-P3nthheu3VvqKHMBA/w400-h323/Imatge1.jpg" width="400" /></a></span></div><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Rosa Rodon
fa una entrevista a Basha Changue, candidata de la CUP a l’Ajuntament de
Barcelona. Aquesta noia, filla de pare guineà i mare cordovesa,
ha triat un restaurant de cuina senegalesa, que es veu que és el
més barceloní que ha trobat: <i>l’Abarka</i>; ho fa perquè a “<i>Black-celona City vivim
així</i>”. Així mateix avisa a l’entrevistadora que els plats del restaurant són “immensos”,
que “no són racions de blancs”. Malgrat que no sol menjar peix fora de casa
perquè té dubtes sobre la seva frescor, però que “aquí sí, perquè conec la cuina”.
Encara que no es digui enlloc de l’entrevista, entenc que ella és nascuda aquí.<o:p></o:p></span><p></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; mso-pagination: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Imaginem que
fan l’entrevista a una altra candidata amb vuit cognoms catalans, que el restaurant
és a <i>Can Culleretes</i> i que el motiu és que a “<i>White-celona som així</i>”, que els
plats són “catalaníssims” i que les racions no són per a negres”; afegiríem “aquí
hi menja peix” perquè són de confiança, son d'aquí.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; mso-pagination: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">La manca d’empatia
amb la ciutat i la seva gent que mostra la senyora Changue són notables. El que
és interessant, però, és que una persona nascuda a casa nostra, que es presenta
com a representant de més d’un milió i mig de barcelonins mostri tan poca consideració
i arrelament amb la terra que vol governar. Tot plegat em fa pensar que el
sentiment de culpa que ens volen inocular per ser poc acollidors, no és només
responsabilitat nostra: també ho és dels qui venen.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; mso-pagination: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Sabeu que
els musulmans del meu poble gairebé no compren al petit comerç d’aquí? Que
llegeixen totes les etiquetes per assegurar-se de que el que compren és <i>halal</i>?
No visiten els nostres restaurants, ni que sigui per menjar-se una bona llagosta,
tampoc compren la roba a botigues del país: ho fan majorment a mercats, a <i>paisanos</i>
i al Decathlon. No van als sopars d’empresa, no assisteixen als actes
culturals, o de qualsevol altra mena que es fan al poble. I és que en un poble
es veuen molt millor certes coses: les dones es relacionen només entre les de
la seva comunitat; rares vegades les veus parlar amb gent d’aquí. Van vestides
amb llargues sotanes i grans mocadors per diferenciar-se clarament. I quan
sento a dir a una nena de 10 anys que “<i>nosaltres</i> això no ho fem” em ve
una tristesa immensa. Aquest “<i>nosaltres</i>” implica un “<i>vosaltres</i>” que
ens foragita del seu món.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; mso-pagination: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">També sóc
observador de primera fila com els pares, a mesura que les seves filles es fan
grans, les van adoctrinant: nenes de 6, 7, 10 anys no van mai amb pantalons
curts pel carrer “perquè al papa no li agrada”. Van amb una mena de <i>leguins</i>
que els arriben més enllà dels genolls i duen samarretes que els tapin el cul.
Com a infants que són, ho assimilen ràpidament i ho fan seu incloent-ho en
aquell “<i>nosaltres</i>”. I així tot...<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; mso-pagination: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">D’això no se
n’ocupa ningú, i fins i tot el feminisme fa els ulls grossos en bé d’una
suposada llibertat cultural de les dones, sobretot. Tampoc ningú s’ocupa dels
homes perquè deuen formar part del patriarcat demoníac i no mereixen cap mena d’atenció:
són el mal. No us enganyeu: sense homes, les dones musulmanes no guanyarien
gran cosa, perquè elles són guardianes del “<i>nosaltres</i>” amb tant o més
fervor que els seus companys masculins.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt; mso-pagination: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Fa uns anys
pensava que tot això ho arreglarien els adolescents, sempre rebels, però a cada
any que passa la fe se’m fa més petita. </span><o:p></o:p></p>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-62385218647847050792023-04-25T12:33:00.002+02:002023-04-26T09:27:34.596+02:00Amb el Virgi a la memòria<p> </p><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left; text-align: left;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEixJGO6izUKxV7O8lYt4IWTBDRxEWBMXomUXMpRm__lHzRjYRtRC9TlUKynH8m_n3kew7E9j0-Xbt_y2MdZ794U8W16Wr3EJM0k_xYkdHjZoA_uR1eW-wx_L9BYVdXB-t8dCVariDiXEc7dpS4awFRuXbnvPBu5Ccw6uTMj3bf0jsg5PI4zB_XQImz2JQ" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img alt="" data-original-height="2835" data-original-width="4252" height="471" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEixJGO6izUKxV7O8lYt4IWTBDRxEWBMXomUXMpRm__lHzRjYRtRC9TlUKynH8m_n3kew7E9j0-Xbt_y2MdZ794U8W16Wr3EJM0k_xYkdHjZoA_uR1eW-wx_L9BYVdXB-t8dCVariDiXEc7dpS4awFRuXbnvPBu5Ccw6uTMj3bf0jsg5PI4zB_XQImz2JQ=w706-h471" width="706" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><i style="font-family: georgia; font-size: small; text-align: left;"><br />La fotografia és de l’any 1993. Està tirada al Cañón del Río Lobos, al peu de l’om, mort, que hi ha davant mateix de l’església de San Bartolomé. D’esquerra a dreta, la Carme, la meva dona; l’Ignasi, el meu fill; la M. Ángeles, cosina de la Carme; i el Virgi.<br /><br /></i></td></tr></tbody></table><p></p><p style="text-align: left;"><span style="font-family: georgia;"><span style="font-size: medium;"><br /></span></span></p><p style="text-align: left;"><span style="font-family: georgia;"><span style="font-size: medium;"><br /></span></span></p><p style="text-align: left;"><span style="font-family: georgia;"><span style="font-size: medium;"><br /></span></span></p><p style="text-align: left;"><span style="font-family: georgia;"><span style="font-size: medium;"><br /></span></span></p><p style="text-align: left;"><span style="font-family: georgia;"><span style="font-size: medium;">Vaig conèixer a Virgilio Carazo
Sánchez el dia del seu casament amb la M. Ángeles Ortí Sorribas, cosina de la
meva dona. Ella de las Parras de Castellote i ell de Sòria, que s’havien
conegut per un d’aquelles casualitats impossibles que la vida ens prepara d’amagat.
Nosaltres ens havíem casat l’octubre del 1978, i tres mesos més tard, pel gener
del 79, vam sortir cap a Sòria: anàvem de casori.</span></span></p><p>
</p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Allò no va començar bé: amb les
presses ens havíem oblidat de l’adreça de casa dels nuvis. No havíem estat mai
a Sòria i la Carme només recordava el nom del carrer, Avenida de Valladolid.
Jo, amb la supèrbia pròpia de qui va a <i>provincias</i>, vaig pensar que amb
aquella dada n’hi hauria prou i que preguntant als veïns ens en sortiríem. A
més, què coi, a Sòria no es casava tanta gent en un dia, algú en sabria alguna
cosa. Cras error: el carrer té més 2 km de llargada i a banda i banda blocs de
pisos amb desenes de veïns. Impossible.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Vam pensar aleshores que bé
podíem anar a la Casa de la Vila i preguntar, però tampoc va ser fàcil. Ningú
semblava saber-ne res d’aquell casament i ja perdíem l’ànim. Llavors un jove, darrere el taulell de recepció, va sentir els nostres darrers
precs i va deixar anar:</span></p><div style="margin-bottom: 12pt; text-align: left;"><span style="font-size: medium;"><span lang="ES" style="font-family: georgia; text-indent: -18pt;"><span style="text-indent: -23.8px;">–</span> ¿Cómo dicen que se llama? ¿Virgilio? Sí, joder,
si es el Virgi, el del <i>Kansas</i>.<br /></span><span lang="ES" style="font-family: georgia; text-indent: -18pt;"><span style="text-indent: -23.8px;">–</span> </span><span style="font-family: georgia; text-indent: -18pt;">Joder, claro el Virgi y la M. Ángeles.
Mira que no caer.</span></span></div>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Tot l’Ajuntament
semblava conèixer aquell Virgi i el <i>Kansas</i>. Sorpresos, i amb l’adreça
ben guardada a la butxaca, vam trobar el pis on vivien. Aleshores ja plovia a
bots i a barrals i vam arribar amarats. Per cert, el <i>Kansas</i> va ser el
bar dels pares del Virgi durant un pilot d’anys.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">L’endemà, el dia seguia plujós
i fred, rúfol i desagradable. L’ermita de San Saturio, al costat del Duero,
penjada sobre un gran roc sobre el riu, se’ns va presentar com un paisatge
espectral molt d’acord amb el clima. Com que sóc curiós de mena, havia buscat
informació sobre aquest sant de nom estrany i de gran veneració a la ciutat. I
va resultar que a Sant Feliu de Codines en veneren una imatge a la parroquial:
al s. XVIII van tenir un rector sorià que va endur-se amb ell la devoció al
sant. Fins es conservava un cant, potser uns goigs, en català i escrits en
vers. Mira tu!<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Tota la cerimònia va ser un
espectacle orquestrat pels amics dels nuvis que va acabar en el convit. Ja cap
al final de la festa, vaig coincidir amb el Virgi en un racó del menjador i la
vam fer petar una estona. La seva veu esquerdada i el seu castellà perfecte i
net m’atreien i l’escoltava amb atenció. M’assenyalava els seus germans i germanes,
els seus pares, els seus amics i em malparlava d’uns tal Marichalar. Vaig xalar
de veres en aquells vint minuts, bo i asseguts en dues grans butaques de castellana
mida. Ja al final de la conversa, amb la sornegueria displicent que duia a la
genètica, em va dir gairebé a cau d’orella:</span></p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span lang="ES" style="font-family: georgia; font-size: large; text-indent: -17.85pt;">–<span style="font-feature-settings: normal; font-kerning: auto; font-optical-sizing: auto; font-stretch: normal; font-variant-alternates: normal; font-variant-east-asian: normal; font-variant-numeric: normal; font-variation-settings: normal; line-height: normal;"> </span></span><span lang="ES" style="text-indent: -17.85pt;"><span style="font-size: medium;"><span style="font-family: georgia;">De
todos estos que ves aquí pocos darían ni cinco por M. Ángeles y por mí. Pero
nos conocen poco o nada. Al final vamos a dar una zurra en el trasero de
muchos.</span></span></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt; mso-pagination: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">De primer
no el vaig entendre massa, però amb els anys, la claredat d’idees del Virgi i
la seva profunda coneixença de l’ànima humana, li van donar la raó i jo el vaig
admirar sempre per la gran qualitat del seu pensament i la seva crítica clara
del temps i la societat on ens havia tocat viure.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt; mso-pagination: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">L’endemà,
enmig d’una gran nevada que ho anava cobrint tot de mica en mica, vam travessar
el Puerto del Madero de tornada a casa.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt; mso-pagination: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">El
coneixement humanista del Virgi no li venia de la ciència infusa, sinó de la
feina que va desenvolupar durant anys a la seva terra. Com a funcionari de l’Estado
es va dedicar a la concentració parcel·lària de la província. Aquesta activitat
vol agrupar finques petites en d’altres de més grans a base de l’intercanvi de
terres entre propietaris per fer-les més rendibles i de cultiu més fàcil. Per
fer aquesta feina cal molta mà esquerra, perquè els pagesos són molt susceptibles
a l’hora de cedir terres, ni que sigui a canvi d’altres. I el Virgi estava fet
per a això, pel tracte humà, per reduir friccions i desconfiances, per facilitar
acords difícils. Ell en va aprendre molt de la naturalesa d’homes rudes, criats
en terres aspres i ronyoses, roïnes. Va conservar l’amistat de molts d’ells per
sempre. En puc donar fe, perquè en una freda Setmana Santa de 1983 vam tornar a
Sòria i el Virgi ens va ensenyar la seva terra. No hi havia poble, vil·la o
ciutat on algú no cridés “<i>¡hombre, si es el Virgi!</i>” i ens convidés a <i>torreznos</i>
i una cervesa. De Tajueco a el Burgo de Osma, de Gormaz, de Calatañazor a
Golmayo, Vinuesa, Abejar, la Cuerda del Pozo, la Laguna Negra... i molts d’altres
sempre hi havia algú cridant “<i>¡Virgi!</i>”. Aquells dies van ser un plaer al
costat d’aquell home de bigoti generós i gestos tranquils.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt; mso-pagination: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">Ens veiem
amb certa freqüència a la Torre de Vilella, a Terol, on vivien els pares de la
M. Àngeles. Eren els estius d’un temps que es va anar fonent pels trasbalsos vitals
de tots. Coincidíem en bodes i batejos i, naturalment, en funerals. Sempre trobàvem
temps per fer la xerrada, a vegades temes banals, d’altres familiars, de
política i, sobretot, de justícia social. Sempre eren converses amables i de to
mesurat.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt; mso-pagination: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: medium;">La malaltia
el va enxampar de repent i ja no el va abandonar. Una setmana abans del seu
traspàs el vam visitar a l’hospital, on vam poder conèixer una mica als seus
germans i germanes, persones que se l’estimen, d’ànima bona i sentida. Tot va
ser massa ràpid, o massa lent segons es miri, i el Virgi ens va dir adéu. Pel
cel net de Numància em van venir a la memòria les seves paraules: “<i>...</i><i><span lang="ES" style="mso-ansi-language: ES;">Al final vamos a dar una zurra en el
trasero de muchos</span></i><span lang="ES" style="mso-ansi-language: ES;">”.</span><o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt; mso-pagination: none;"><span style="font-family: georgia;"><span style="font-size: medium;">Tornaré a
Sòria qualsevol dia, perquè m’agrada aquella terra i la seva gent castellana. I
correré per pobles i llocs entre pedres medievals i escenaris de batalles entre
moros i cristians. Tot serà allà encara, com fa centenars d’anys, tot excepte
la veu trencada del Virgi i sense aquell crit de “<i>¡Virgi, coño, qué haces
por aquí!</i>” Allò no ho sentiré pas. Potser contemplant el <i>Valle de la
Sangre</i> des del castell de Calatañazor, el vent glaçat de Sòria me’n torni
el seu eco que jo, enyorat, agrairé.</span></span></p><p></p>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-28329636049137032832022-10-15T11:04:00.015+02:002022-10-15T11:10:33.520+02:00L'últim gol<p> </p><p class="MsoNormal"><i></i></p><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjrpMVh5fkvRQn7ztp3D6zZp39oqpz_Fd9yzE30tNqT-3JQcOcNhac-XLtiXPPxkUDxfkSgNpiM41pNYiqlQq40UkHBsqyzuxX584fuu9aUA8Oiui3q20uTsXPBuGGPBimNdWeWfzdQuOwqaN-kyQh7I-6ikGeYjhafKRaZjFPyN2cQwc0VVJzA-XC-GA/s7248/0014_0035.jpg" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="4624" data-original-width="7248" height="408" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjrpMVh5fkvRQn7ztp3D6zZp39oqpz_Fd9yzE30tNqT-3JQcOcNhac-XLtiXPPxkUDxfkSgNpiM41pNYiqlQq40UkHBsqyzuxX584fuu9aUA8Oiui3q20uTsXPBuGGPBimNdWeWfzdQuOwqaN-kyQh7I-6ikGeYjhafKRaZjFPyN2cQwc0VVJzA-XC-GA/w640-h408/0014_0035.jpg" width="640" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><p class="MsoCaption" style="margin-bottom: 0cm;"><span style="color: #4472c4; font-size: 8.0pt; mso-no-proof: yes; mso-themecolor: accent1;"><span style="font-family: georgia;"><i>Drets, d’esquerra a
dreta: </i></span></span><span style="color: #4472c4; font-size: 8.0pt; mso-themecolor: accent1;"><span style="font-family: georgia;"><i>Bulbena,
Gotanegra, Ballús, Codina, Molsosa, Muñoz, Santi. Ajupits: Mora, Garcia,
Navarro, Bueno, Babón.</i></span><o:p></o:p></span></p><p class="MsoCaption" style="margin-bottom: 0cm;"><span style="color: #4472c4; font-size: 8.0pt; mso-themecolor: accent1;"><br /></span></p></td></tr></tbody></table><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><i></i></div><i><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Aquesta història està entre l’invent i la realitat,
perquè ha estat escrita a partir d’un record que els anys han anat desgastant.
Però l’havia d’escriure, i he posat més pa que formatge en allò que la meva
memòria –que sempre ha estat mandrosa– ha esborrat. Fet aquest aclariment,
demano pietat a tots aquells que la llegiu i que formeu part d’aquella anècdota,
<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>que sigueu clements amb la meva
imaginació. El que no té ficció és la meva deshonra futbolística.<o:p></o:p></span></i><p></p>
<p class="MsoNormal"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">························································································<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Era
un diumenge al matí (o potser un dissabte). Devíem tenir 12 o 14 anys. Potser
alguns vam dormir nerviosos i excitats perquè s’acostava el dia: havíem de
jugar el primer partit de futbol “de debò” de la nostra vida. Molts vam ficar
l’equipament en una d’aquelles bosses de plàstic de color blau amb lletres
blanques que deien “Iberia”, i vam marxar cap al camp de l’Olímpic.</span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt; mso-pagination: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Nerviosos, al vestidor, ens vam canviar amb presses
mentre l’<i>hermanu</i> ens deixava anar la lletania de les darreres
instruccions tàctiques: bàsicament era el “joc ras i <i>patada</i> al ventre”.
Revisió de fitxes, ajustar cordons, col·locar la caixa d’eines al seu lloc i
cap al camp.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt; mso-pagination: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Era el primer partit i ens va tocar la grossa: el
Granollers, l’equip més potent de la categoria. Però sense experiència i amb
més il·lusió i ganes que cap altra cosa vam començar el partit. Colla de
passerells!<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">A
mi, a més de la grossa em va tocar el gros. Jo exercia de lateral esquerre i en
pocs minuts vaig caure de la figuera: vaig veure de seguida que hi patiria. Al
davant hi tenia un paio que, amb un cop de maluc, em deixava assegut a terra i
marxava a tota vela camp enllà. En una de les primeres jugades, aquell
enrevessat extrem va fer-me un túnel, em va avançar per la dreta, o l’esquerra,
i es va clavar a córrer de dret a la porteria, va encarar el porter i li va aixecar
un barret marcant el primer de la sèrie.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">I
així va ser tot el partit jugant al gat i la rata en un embat en el que jo
perdia sempre sense remei. Només el nostre central va aconseguir in extremis,
en un parell d’ocasions, col·locar la burxa i desviar la pilota dels peus
d’aquella màquina de futbol. Crec recordar que a la mitja part la perdíem per 5
o 6 a zero.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">I
va començar la segona, que va ser una <i>déja vu</i> de la primera: jo, davant
del davanter i ell, com si jo no hi fos, clavant un regateig inapel·lable, jo
regirant-me per empaitar-lo i ell, quatre metres enllà, plantant-se una vegada i
una altra davant la porteria. Posem que cap al final ja perdíem per nou a zero
(no exagero).<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Faltava
poc per acabar el partit i per enèsima vegada vaig veure aquella locomotora que
es disposava a encarar-me. I jo que penso: “aquesta no me la fots; ni que
t’hagi de deixar coix, no passaràs” He! Quan el vaig tenir al damunt disposat a
humiliar-me una altra vegada, el vaig deixar passar, em vaig girar i em vaig
llençar a terra estirant la cama com si fos una segadora. Però el malparit em
va endevinar el gest, va fer un saltiró elegant i va evitar l’esterrossada. Ja
només li veia l’esquena a 4 o 5 metres de mi, però em vaig aixecar i vaig poder
veure com, ja davant de la porteria, a uns metres del punt de penal, armava la
cama i colpejava la pilota. Des del seu darrere vaig poder veure, amb la boca
penjant “com una calavera atònita”, que l’esfera de cuiro descrivia una
paràbola de dalt a baix, s’enroscava de dins cap a fora i entrava per l’escaire
de la porteria. Va ser el darrer gol, quin gol!, d’aquell dia de memòria
incerta.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">No
em vaig poder estar de dir-li al meu rival, quan ens dirigíem ja cap al
vestidor: “com t’ho has fet això?” i ell em va respondre “no ho sé, em surt i
prou”.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Aquell
jugador extraordinari era l’Enric Moret, de l’Ametlla. Anys més tard, me’l vaig
trobar a ESADE, a Barcelona, en el mateix curs que jo fent Ciències
Empresarials. Ens vam fer bons amics i fins vam compartir pis. Aleshores ell
jugava amb el Barça Atlètic i era una de les millors promeses de l’equip. Però
va tenir mala sort i dues lesions greus de genoll el van allunyar del futbol.
Encara el recordo amb les crosses baixant a tot drap les escales del bar de
facultat. Em sembla que, fins i tot amb crosses, m’hauria driblat.</span><span style="font-size: 12pt;"><o:p></o:p></span></p>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-54741489943991377452022-09-15T17:02:00.001+02:002023-05-15T10:08:08.664+02:00El sexe fracassat<p> </p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjMpkX46WpznH2EjIhAWjiCtzr0lwTZy9suLKH1yte0zRYWM0j2Ghd3Iz3I_Xt2w4qyDiiu5Qq1aMIb-9v3mSHCP3l8W4M24KXfi-jEIOj4AkSf7Fd1xy2Fa-bLy_vIs3tb4bkrzrx60atJzbOXqsUO9NyqJAMDgWj-ECoKTn6K3YkNOeKhOSHwueCPEQ/s531/mestra.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="360" data-original-width="531" height="217" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjMpkX46WpznH2EjIhAWjiCtzr0lwTZy9suLKH1yte0zRYWM0j2Ghd3Iz3I_Xt2w4qyDiiu5Qq1aMIb-9v3mSHCP3l8W4M24KXfi-jEIOj4AkSf7Fd1xy2Fa-bLy_vIs3tb4bkrzrx60atJzbOXqsUO9NyqJAMDgWj-ECoKTn6K3YkNOeKhOSHwueCPEQ/s320/mestra.jpg" width="320" /></a></div><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Aquests dies estic en la feina
de catalogar la biblioteca de casa, que ahir va arribar als 2.200 llibres
enregistrats (i encara me’n queda un bon pilot). És una feina que m’agrada i
que faig amb molt de plaer. Un altre dia en parlaré del goig de remenar els
llibres, però avui toca un altre tema.</span><p></p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Durant aquest procés de
documentar la matèria escrita visites tots els temes que t’han interessat
al llarg de més de 40 anys de lectures. A casa hi tinc llibres d’economia i
finances, perquè és exercint d’economista com m’he guanyat la vida. La meva
dona se l’ha guanyada fent de mestra molts anys (45) i tenim, per tant,
moltes publicacions de pedagogia. També hi ha una gran quantitat de contes
infantils i de literatura juvenil. Mentre catalogava aquesta matèria, sense
reflexionar-hi massa, pensava que més del 95% d’aquesta classe de publicacions
estaven escrites i il·lustrades per dones. I també he constatat que no és pas un
fenomen dels darrers anys, un impuls del feminisme dominant, sinó que ve de
lluny. Les edicions que tenim a casa arrenquen de l’any 1969. O sigui que ja fa
anys que la base de l’ensenyament és eminentment femenina.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Avui, a la pàgina 15 del diari
ARA, Laia Vicens escriu un article titulat així mateix “Per què el fracàs
escolar s’acarnissa amb els nois?”. Mira tu, un article dedicat a un problema
masculí, m’he dit. Un estudi d’EsadeEcPol ha arribat a la conclusió de que
l’abandonament dels nois es deu a tres factors: [sic] “la poca satisfacció amb l’escola,
la menor dedicació als deures i els pocs referents mestres masculins”. Això quadra doncs amb lo dels llibres i la prèdica que vinc fent sobre
l’excés de dones als col·legis i instituts. Que es veu que és efectivament així
perquè al final de l’article la periodista dona la dada següent: [sic] “Es calcula
que a Espanya gairebé el 100% de mestres d’infantil, el 80% de primària i el
72% d’ESO són dones.”<o:p></o:p></span></p>
<span style="font-family: georgia; font-size: large;">Tot plegat fa pensar en si el model feminitzant i
femení de l’escola no està sent un fracàs, senzillament perquè no
compleix amb les expectatives de, almenys, la meitat de l’alumnat. Mentre hi
anem reflexionant, hi ha cada any molts nois que no han pogut trobar el seu encaix en l’estructura
educativa. Però cal actuar, perquè sinó perdrem una generació darrere l’altra
d’estudiants que podrien haver estat brillants. O potser això és el que pretén
el feminisme: que el coneixement, que és el que ens allibera, sigui exclusiu de
la dona i dominar així la ciutadania sota el que, al meu entendre, és una ideologia
política que pretén el poder. Ei, absolut, si por ser.</span>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-67172141364236476502022-05-15T11:55:00.002+02:002022-05-15T11:55:50.420+02:00A punt de petar<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgnJu4--F6jndl7__tXatXgudlJ3uhSDB2XrVeiPiPzBmYohcAeZ-rEj3umAZWrub3in_gW4QQJOOVidDTO7leLhThFcAafJUxHafQXpFoBjxGBd2RXShwUTS-3LZQ2IGQg7otqLi-ONZsVBAPHatYBh85hjwZGOis353q3mBjhlpXNtF7_zWtljyFNPw/s367/Sense%20t%C3%ADtol.png" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="200" data-original-width="367" height="217" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgnJu4--F6jndl7__tXatXgudlJ3uhSDB2XrVeiPiPzBmYohcAeZ-rEj3umAZWrub3in_gW4QQJOOVidDTO7leLhThFcAafJUxHafQXpFoBjxGBd2RXShwUTS-3LZQ2IGQg7otqLi-ONZsVBAPHatYBh85hjwZGOis353q3mBjhlpXNtF7_zWtljyFNPw/w400-h217/Sense%20t%C3%ADtol.png" width="400" /></a></div><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Deu ser angoixant tenir “molta
gent al voltant” petant. Compadeixo de veres la senyora Sònia Pau Cortada,
periodista. Lo de que poder-ne parlar és “bo per a totes” (i tots, suposo) ja
són figues d’un altre paner. La mirada de gènere, que sempre és femenina, es
dirigeix a les dones, a qui parlar dels seus mals els agrada i les consola. No
ho és tant pels homes, a qui no ens plau tant de fer partícips als altres de
les nostres penes. Moltes vegades preferim passar-ho sense molestar massa. Bo o
no, que cadascú s’ho passi com vulgui o com pugui.</span><p></p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">El que m’indigna santament és
que la senyora Pau digui, amb aparent frivolitat i com a remei universal, que “és
bo saber parar i reposar”. No és una qüestió de saber o no saber, sinó de
poder. Una tenista de primer nivell diu que no pot més i que plega, i al
periodisme femení li falta temps per emprendre la glorificació de l’esportista,
a qui lloen davant dels seus companys masculins. Aquests, empesos per la denigrada
testosterona, som incapaços d’un gest que implica una debilitat mal vista,
evidentment, pel patriarcat. La tenista “pot” plegar perquè el seu nivell d’ingressos
ha estat descomunal, pot fer altres feines no tant estressants i pot tornar
sense massa entrebancs. Ara bé, quan qui “peta” és un pare de família amb tres
fills i la dona que no treballa, aquest pobre, si “para i reposa” deixarà a la
inòpia els seus, serà durament recriminat, i ja pot cridar ous a vendre si vol
tornar a la feina després d’ ”agafar-se
temps”.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Els meus pares van estar més d’una
vegada “a punt de petar”, segur. Però mai se’ls va ocórrer d’agafar-se un
sabàtic, perquè senzillament no podien. La meva mare va tenir sis fills, que
mantenia el meu pare amb jornades de dotze hores. Els meus pares, com tots els
altres, tenien una capacitat de sacrifici i de renúncia que avui la gent com la
senyora Pau i els del seu “voltant” són incapaços d’imaginar, són gent “dèbil i
vulnerable” que s’allunya dels compromisos com el gat de l’aigua tèbia.<o:p></o:p></span></p>
<span style="font-family: georgia; font-size: large;">Sí, seria bo aturar-se quan la vida ens supera, però l’egoisme
que impera no ens permet de mesurar les conseqüències dels nostres actes: sí, “dèbils
i vulnerables”.</span>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-46143904002957885112022-04-10T11:58:00.004+02:002022-04-10T12:00:04.439+02:00Vergonya, de què?<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjYxeKzbNiVp-yN7ffTGzoIC8xbFGBvQK6SCEjB-E-sRAmQZwGHilfTwj8hMbl6oxrGHLp64m7q5Uo10b9qZTqREgtxGzZcWASgdhxgNy_RtjXtPRHWuP3Cb7bP9K86w59Mefqfj41nQolmtc0LxxaKy92u2RQm787z0llHxZTC53L067B6qzwDqGaNzQ/s640/honte.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="400" data-original-width="640" height="250" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjYxeKzbNiVp-yN7ffTGzoIC8xbFGBvQK6SCEjB-E-sRAmQZwGHilfTwj8hMbl6oxrGHLp64m7q5Uo10b9qZTqREgtxGzZcWASgdhxgNy_RtjXtPRHWuP3Cb7bP9K86w59Mefqfj41nQolmtc0LxxaKy92u2RQm787z0llHxZTC53L067B6qzwDqGaNzQ/w400-h250/honte.jpg" width="400" /></a></div><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Gairebé cada diumenge llegeixo
la columna que Lluís Gavaldà escriu al suplement “Criatures”. Gavaldà té el cap
ben moblat i el seu pensament, quan a l’educació dels fills, és sempre ple de
sentit comú, lluny de la tonteria que presideix el pensament políticament
correcte.</span><p></p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Al seu escrit d’ahir ens explica
que la seva dona els recomana, a ell i al seu fill, que mirin un documental
titulat <i>Tóda las mulleres que coñezo</i>. Va sobre “el terror quotidià que
viuen les dones pel simple fet de ser-ho”, en paraules del mateix Gavaldà. En
acabar de veure la peli, el pare li pregunta al fill que què li ha semblat i el
vailet contesta: “Que em fa molta vergonya ser home, papa”.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">He pogut comprovar així que fins
i tot en Gavaldà no ha reeixit en alguna cosa en l’art de ser pare, cosa que m’ha
reconfortat enormement. Que algú s’avergonyeixi de la seva condició humana es
la prova de que alguna cosa no hem fet bé. Potser no li ha ensenyat a
distingir la part del tot? L’anècdota de la categoria?<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Ningú hauria d’avergonyir-se de <i>ser</i>
home, o dona, perquè una colla de desgraciats no tinguin consciència del mal. I
he de dir que és un sentiment, el de la vergonya de <i>ser</i> home, que des de
molts àmbits –el feminista i fins i tot l’institucional– es va introduint entre
els joves. Si per empoderar la dona denigrem l’home, no hi hem guanyat gaire. I
si un jove treu aquesta conclusió després de la visió d’un reportatge, és que
el missatge que volia transmetre la seva autora era aquest.</span></p>
<span style="font-family: georgia; font-size: large;">A totes aquestes només puc dir: gràcies Lluís Gavaldà
per la teva humanitat.</span>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-52847875915801375952022-04-09T17:24:00.002+02:002022-04-09T17:25:53.071+02:00De qui és la merda?<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiMDYko2dve4uJ1RLc-N-uVTHioUJ1H_Yw4Xz_zxcr2Io_L8JxkVp4yYE3bQdY_u9X6xMmg43ULTHmyID2HXskIPe1ygwH3dZNR9p7YE0qxitGWXkkZ4H_rpB9yi4iJA4KY6vv0drQP65Gi7aioOv1jGtdRapWvF4aKL5VRfQlMUi10538sbuQvmJtaZA/s1404/Imatge1.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="936" data-original-width="1404" height="426" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiMDYko2dve4uJ1RLc-N-uVTHioUJ1H_Yw4Xz_zxcr2Io_L8JxkVp4yYE3bQdY_u9X6xMmg43ULTHmyID2HXskIPe1ygwH3dZNR9p7YE0qxitGWXkkZ4H_rpB9yi4iJA4KY6vv0drQP65Gi7aioOv1jGtdRapWvF4aKL5VRfQlMUi10538sbuQvmJtaZA/w640-h426/Imatge1.jpg" width="640" /></a></div>He llegit en diferents mitjans
que l’Ajuntament de Torelló ha optat pels contenidors dotats d’un xip per a la
recollida d’escombraries al poble. Què voleu que us digui: més feina i més cost
pel ciutadà per un benefici directe dubtós. Perquè, quina utilitat real en
traiem els contribuents?</span><div><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><br /></span><p></p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Al meu entendre, la major part
del residu no el generem les persones, sinó la indústria que ens fa arribar els
productes que adquirim. És aquesta indústria qui per motius diversos –màrqueting,
publicitat, prestigi, conservació...– embolcalla molts articles amb plàstics,
cartrons i llaunes que només arribar a casa llencem a les deixalles. És cert
que alguns són necessaris perquè protegeixen la mercaderia per tal de que ens
arribi en òptimes condicions, però d’altres són totalment inútils. Us heu fixat
en tota la “porqueria” amb que ens “obsequien” quan comprem unes sabates? Una
capsa, cartrons de forma a l’interior, paper per separar les dues peces,
etiquetes i encara una bossa per a traginar-les. Tot plegat excessiu, car i
inútil.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Per a les empreses aquests
residus no tenen cap cost; ben al contrari, en estar inclosa la despesa als
seus escandalls, ens ho cobren i encara hi fan benefici. Una vegada venut el
producte ens arriben a nosaltres, que hem d’emmagatzemar-los, n’hem de fer la
tria i llençar-los on correspongui. Però aquest gest de triar no és banal, perquè
hem de dedicar-los temps i un espai on ecabir-los, un temps i un espai que hem
de restar del nostre lleure i del nostre habitatge.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Tampoc és menyspreable l’evidència
de que amb la tria fem la feina a les empreses que tracten les deixalles, no
fos cas que haguessin d’aplanar lo llom . No solament això, sinó que faran
negoci amb el que els triem nosaltres. I, per acabar, després de tot aquest
procés no tenim pas cap prova de que els residus siguin tractats com cal i que
no siguin enterrats en espera de temps millors.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Ara ens <i>xiparan</i>, a nosaltres
i als contenidors, perquè ens puguin identificar quan llencem la brossa,
renyar-nos si ho fem malament i fins i tot multar-nos. Ens limitaran els dies
en que puguem llençar les bosses, obligant-nos a destinar un espai per emmagatzemar-les,
un espai que molts no tenim. I si put, ens aguantem i santespasqües. És així
com el control de l’administració sobre l’administrat es va estrenyent,
munyint-lo fins esgotar-li els bemolls i la paciència. És així com l’administració
és l’ull vigilant que ens grata la butxaca i ens redueix a éssers sospitosos
permanents.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">La responsable original, la
indústria, va fent la seva mentre l’administració mira cap a nosaltres, que sempre
som més fàcils d’obligar i dominar. I, no cal dir-ho, no convé incomodar els
empresaris, que ja tenen prou feina. Si bé es cert que es fan alguns esforços
per a millorar els embolcalls i envasos per fer-los més ecològics, això en no
limita el volum a tractar que és el problema estructural real. Però ja se sap:
al ric no se l’incomoda.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Finalment no cal dir que <i>xipar</i>
no és gratis, com tampoc ho és el control de les dades que s’obtinguin del
sistema, controlar els infractors i, esclar multar-los. Ja se sap: quan es dicta
una obligació cal posar el guardià que la faci complir; i el guardià cobra. La
implantació d’aquests sistemes no és gens barata. Desconec el cost de la
inversió. Sembla que a Torelló la modernor de <i>l’escombriaire intel·ligent</i>
(?) ens costarà 1,6 M€ cada any. No sé si hi ha algun retorn per a el calaix
municipal, però de no ser així a cada torellonenc (no pas cada llar) el
festival li pot costar més de 100 € cada any. Afegits a l’actual cànon de
recollida, ens clavaran cada any 300 € de l’ala. Maria Calaf Forn, ambientòloga
actualment a <i>ENT medi ambient i gestió</i>, diu:<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">“<i>Darrerament, s’està apostant
més fortament per aquests models de tancament de contenidors. És més còmode
políticament no haver de justificar el canvi de model cap a porta a porta;
poder seguir amb el mateix servei de recollida (o molt similar). No obstant, no
s’han de perdre de vista varis aspectes: es tracta d’un model encara força nou,
amb poques experiències al nostre voltant amb suficient rodatge, amb uns costos
d’inversió elevats (entre 350 i 1.400 € per contenidor) i també de manteniment,
unes despeses en personal de gestió de les dades i de gestió del manteniment
més elevades, unes dificultats en trobar la tecnologia que encaixi bé amb el
model de contenidors del municipi, entre d’altres.</i>” <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Ja es pot veure que no és cap
bicoca. La mateixa ambientòloga afirma que aquest sistema “<i>aconsegueix
nivells de recollida selectiva de 10 a 20 punts per sobre dels nivells inicials</i>”.
La inversió no sembla, amb aquests números, gaire justificable.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Ja sabem que quan es collen els
cargols a l’administrat, aquest mira de fer la <i>pirula</i> tant com pot a l’administració.
Així és com, amb uns contenidors controladors, el veí espavilat deixarà la
bossa a terra, o la llençarà per la finestreta del cotxe, o... a la porta de l’alcalde.
Ja vindrà el moment de retorçar el control i posar una càmera al costat dels
contenidors. Més cost, més guardians.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Llegint sobre el tema, trobo que
la majoria d’articles parlen de la generació de residus, i que tots apunten com
a generador al ciutadà. Aquest és l’error: l’únic residu generat directament
per un humà és la merda que caga (disculpeu), la resta són residus que la
indústria ens deixa a casa passant-nos la responsabilitat de la seva gestió i
tractament.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">És així que els ajuntaments,
empesos per una preocupació constant pels seus veïns, s’empesca sistemes que
ens dificulten la vida a desdir, sota uns principis <i>hippie-happy-flowers</i>
que els permetin passar a posteritat com a defensors incansables per un món “sostenible”.
<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">I tot sigui pel nostre bé. Amèn.</span><o:p></o:p></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3.0pt;"><o:p> </o:p></p></div>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-61546691372383734882022-03-28T11:32:00.001+02:002022-03-28T11:40:23.722+02:00“M’he enfadat”<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhabWw7I8Ek8jIi7ZjofSRY6Xz3Jw-fSMHUgSfZk8WHqSlvlsVlQnPxrWJsYI5EVgFHHS5p1g56qvVAsdUyK_D1ZvMsc9TFhp4Wcn3BrcKOn5AsVvKQEdp5DgirBL2yr-M0X-7X0GfHhLo_BvF93asey38BaJ1YVPb2XOIqBeYxmymJ0fhHGBR44y4_Qw/s374/Sin%20t%C3%ADtulo-1.png" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="374" data-original-width="146" height="427" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhabWw7I8Ek8jIi7ZjofSRY6Xz3Jw-fSMHUgSfZk8WHqSlvlsVlQnPxrWJsYI5EVgFHHS5p1g56qvVAsdUyK_D1ZvMsc9TFhp4Wcn3BrcKOn5AsVvKQEdp5DgirBL2yr-M0X-7X0GfHhLo_BvF93asey38BaJ1YVPb2XOIqBeYxmymJ0fhHGBR44y4_Qw/w167-h427/Sin%20t%C3%ADtulo-1.png" width="167" /></a></div><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Així titula Thaïs Gutiérrez una
nota publicada a l’Ara<i>diumenge</i> d’ahir, 27 de març de 2022. I s’enfada
per: “<i>…les crítiques que ha rebut ‘Red’, la nova pel·lícula de Pixar, que aborda
el tema de la pubertat a través d’una noia de 13 anys. Alguns crítics s’han
queixat que ‘només representa l’experiència femenina d’aquesta etapa’. Després
d’anys d’empassar-nos pel·lícules, sèries i llibres on només hi havia experiències
masculines, ¿de debò que hem de suportar això per una pel·lícula sobre una
nena?</i>”.</span><p></p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Jo no he vist aquesta peli, però
sí que rebo, dia sí dia també, missatges, articles i opinions on exclusivament
es parla de problemes femenins, o des de l’òptica femenina, on els homes ja no
solament en són exclosos, sinó que directament se’ls ignora. Ara hi ha guerra a
Ucraïna i molts civils es presenten voluntaris per defensar el país. Entre
ells, també hi ha dones, però són una minoria irrellevant i, malgrat tot, són
les protagonistes que surten a les fotos i reportatges de la TV o els diaris.
Per cada dona que mor a la guerra hi ha cent homes que hi deixen la vida, i em
quedo curt. Tot i així, d’ells gairebé ni se’n parla. Només ens ensenyen
corrues de dones i criatures fugint del país. És injust i un biaix conscient de
la informació que compleix escrupolosament amb la norma del que és políticament
correcte.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Seguint amb la guerra, fa poques
setmanes a TV3 van fer un reportatge sobre les dones ucraïneses que agafen les
armes. En la presentació, es deia textualment que elles “<i>van a la guerra per
defensar allò que més s’estimen</i>”. Es veu que els homes hi van a passar l’estona.
Amb aquest argument podríem fins i tot justificar la guerra; això sí, mentre la
facin les dones.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 3pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">I així passa amb tantes altres
coses: la tan esbombada “mirada de gènere” només és, en exclusiva, femenina.
Cometent un greu error, el feminisme cau en aquesta exclusivitat tal i com van
fer els seus companys masculins durant tant de temps, i han oblidat fàcilment
que uns i altres som la meitat de la humanitat. Jo pensava que el feminisme el
que pretenia era l’equilibri, no pas crear avantatges i posicions de domini. I
jo també em pregunto si hem de suportar-ho, ells i elles, perquè el feminisme,
i menys aquest, no representa pas totes les dones i el moviment no pot
atribuir-se la representativitat absoluta.<o:p></o:p></span></p>
<span style="font-family: georgia; font-size: large;">Si la periodista està enfadada, jo també. I no pas per
una pel·lícula, sinó perquè al darrere de les feministes no hi veig res més que
una lluita pel poder.</span>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-58858766496175635472022-01-24T12:35:00.002+01:002022-01-24T12:35:35.023+01:00No és or tot lo que lluu<p><table cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="float: left;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEgYSe8UCOQALzpBBo8qMg07NcMhaECfiaQip61VjvEHHsBf0ktFN_xMLPqZuqVkqEkJgK6c787eQvYyZVeBqppLlk6JY7bRbxe2qVwkMtdRbOVN1g3B9Hq9Vh5-9NYL3bqkrKOQunRBzQtYYygxQ-LAa9N4oaM7qb0Hu7u1MMy3UbOpZsSFclekhjgZ9w=s3872" imageanchor="1" style="clear: left; margin-bottom: 1em; margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="3872" data-original-width="2592" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEgYSe8UCOQALzpBBo8qMg07NcMhaECfiaQip61VjvEHHsBf0ktFN_xMLPqZuqVkqEkJgK6c787eQvYyZVeBqppLlk6JY7bRbxe2qVwkMtdRbOVN1g3B9Hq9Vh5-9NYL3bqkrKOQunRBzQtYYygxQ-LAa9N4oaM7qb0Hu7u1MMy3UbOpZsSFclekhjgZ9w=w268-h400" title="Bellmunt de Mesquí. Un carrer." width="268" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: left;"><i><span style="color: #3d85c6;">Bellmunt de Mesquí. Un carrer.</span></i></td></tr></tbody></table><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Monforte de Moyuela és un
poblet petit que solament té una setantena d’habitants. Està situat a la
comarca aragonesa del Jiloca, a més de mil metres d’alçada. La seva alcaldessa,
Paula Delmás, va fer una conferència ahir 23 de gener a un altre poble, també
petit, aquest de la comarca del Baix Aragó. Es diu Belmonte de San José (Bellmunt
Mesquí en català) i ara, una empresa “verda” que es diu Forestalia, vol
instal·lar-los una quinzena de molins de 200 m d’alçada per a produir energia “verda”.
No conec Monforte, només hi he estat de passada, però sí que sé coses de
Bellmunt, un llogarret que conserva molt bé el traçat medieval que els seus veïns
s’han afanyat a conservar. Això sí: entre ametllers i oliveres els seus carrers
s’han anat buidant de gent i d’activitat.</span></p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Paula Demás va anar a Bellmunt
a explicar-los què significa dir que sí a projectes de centrals eòliques com el
que ara pertorba el poble del Mesquí, perquè ella, a base de mitges paraules i
promeses incertes ha après amargament el pa que s’hi dóna. A Forestalia li van
assegurar que, si la gent del territori està en contra de les instal·lacions,
desisteixen. Diu Delmás: “<i>Els vaig explicar que no, que vam fer una reunió
veïnal i va sortir la negativa per majoria, però ells van continuar i ara estem
al·legant. Diuen que on la gent estigui en contra no es posen i com veieu, és
fals</i>”. Quan l’empresa els presenta el projecte, ja fa mesos que l’han
elaborat, els terminis d’al·legacions fan via, i quan els veïns volen recórrer ja
no hi ha temps.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Però el més important és quan Paula
Delmás els parla dels diners, sumes enlluernadores que els prometen i, per
descomptat, paguen. En aquest sentit, el discurs de l’alcaldessa és
alliçonador, clar i colpeja ambicions incertes: “<i>Una vegada a dins </i>[del
consistori]<i> sóc conscient que un ajuntament no necessita aquests diners
perquè el que necessita el poble és tenir col·legi, unes carreteres ben
arreglades i metges que vulguin venir. La realitat és que el col·legi el
tancaran perquè no hi ha més nens i que les metgesses deixaran de venir perquè
no hi ha gent. Pel que fa a carreteres, tenim de les pitjors de la província,
però, això sí, tenim diners al compte</i>”. No tothom té la clarividència d’aquesta
dona ni el valor de reconèixer els errors i Forestalia, i d’altres, s’aprofiten
d’aquests petits ajuntaments enlluernant-los amb uns diners que no necessiten i
que seran el seu final. En realitat, aquesta energia “verda” matarà el poble i
acabarà amb els pocs recursos que tenen, com a Monforte on ara als camps “<i>ja
no hi ha guatlles des que hi ha els aerogeneradors, i des de dalt del castell només
es veuen molins per tot arreu. Els diners no ho són tot, si marxem les
persones, què en queda? Només ferralla al voltant</i>”. Aquesta és la trista i
miserable realitat de les energies verdes, renovables, que potser sí que ho
renoven tot; tot excepte la vida humana que es veu expulsada, denigrada i
empobrida en benefici de les grans corporacions. Tot sota la benedicció dels
nostres governants que, agenollats davant l’altar de l’ecologisme, abaixen la
testa davant la potada dels quartos. S’omplen la boca de grans paraules mentre
paguem els mateixos de sempre i omplen les butxaques dels de sempre. Que déu
els agafi confessats.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Joan Timoneda, escriptor i
editor valencià que visqué al s. XVI, escrivia això:<o:p></o:p></span></p><span style="color: #3d85c6; font-family: georgia; font-size: medium;">
Preniu, dama, mon consell,<br />encara que us semble cru: <br />Que tot lo novell és bell <br />i no és or tot lo que llu.
</span><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Als nostres governants, i als
ecologistes recalcitrants i catastrofistes, els agrada el que és nou, modern,
ecològic i sostenible, que compra vots i voluntats capgirades per <i>gretes</i>
quinzeneres. Però s’haurien de gravar tots plegats a ferro damunt la testa que <i>no
és or tot lo que llu</i>, que els nostres vells ja ho sabien i sembla que ells
ho han ben oblidat.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><o:p><span style="font-family: georgia; font-size: large;"> </span></o:p></p>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-69436808730164699352021-12-14T19:30:00.000+01:002021-12-14T19:30:03.295+01:00Uns minuts al CAP<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEgVNtIQv9L_OO-HW4O-RQemJSEuYKDg7l1aqlk0hNjLmhOjagMtOCoAO4QkF79ZWUUrfU0WSde6oi7ttwhAwG7bqc7maI-8rFkUrLp_HJ93ftC_yBNwJz_Sx0IMkmEHOGbDGH4Xjtmbu4hGV0lMWBw-Q5xvMV8qt_OjAY-oRU6q0zWVzkjwkOD3T7G99Q=s238" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="238" data-original-width="236" height="238" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEgVNtIQv9L_OO-HW4O-RQemJSEuYKDg7l1aqlk0hNjLmhOjagMtOCoAO4QkF79ZWUUrfU0WSde6oi7ttwhAwG7bqc7maI-8rFkUrLp_HJ93ftC_yBNwJz_Sx0IMkmEHOGbDGH4Xjtmbu4hGV0lMWBw-Q5xvMV8qt_OjAY-oRU6q0zWVzkjwkOD3T7G99Q" width="236" /></a></div><span style="font-family: Calibri; font-size: large;">Faltaven 5 minuts per les 8
quan he arribat a la porta del CAP, on s’esperaven una quinzena de persones
que, com jo, anaven a fer-se una extracció per a una anàlisi de sang. Feia
fred. El termòmetre del cotxe marcava -3ºC quan l’he deixat a l’aparcament.
Pacients, esperàvem que s’obressin les portes, mentre a dins, ben calentones,
anaven fent les seves coses un parell d’administratives. Quan passaven 7 minuts
de les 8 ha sortit una noia amb un grapat de papers a la mà i ha començat a
llegir noms. Cinc o sis persones han entrat a l’edifici mentre la noia, amb to
de reny i cadència de mama burxadora, ens ha engegat: “La resta us haureu d’esperar,
perquè heu vingut massa d’hora. Estàveu citats per un quart de nou”. Una mica
entumits pel fred hem trigat uns segons a reaccionar i, mentre la noia, sense
escoltar nostres murmuris –jo li en engegat un “no cal que ens renyis”– tothom ha
començat a treure les paperetes de la cita: a tots deia que havien d’acudir a
les 8, no a ¼ de 9 com havia dit la matrona de torn.</span><p></p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: Calibri; font-size: large;"><o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: Calibri; font-size: large;">No havia passat un minut que la
noia tornava a sortir amb un altre grapat de papers a la mà. Els pacients s’han
afanyat a ensenyar-li la papereta, però ella n’ha fet cas omís i, amb un gest
evident de desdeny, ha tornat a llegir més noms: potser 20, i hem anat entrant
a l’edifici. Un cop a dins, com un guardiacivil entrenat, ens recordava amb veu
casernària que havíem de mantenir la distància. Val a dir que ningú li ha fet cas,
no pas pel que deia sinó per com ho deia.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: Calibri; font-size: large;">Mentre esperàvem, almenys una
dotzena de persones, totes dones menys un home, s’han anat incorporant a la
feina. Ho dic perquè anaven vestides de carrer i tornaven amb l’uniforme i la
imbatible <i>rebequeta</i> al damunt. Semblaven apressades amunt i avall. Cap d’elles
ens ha dit ni un bon dia. A les mans duien papers, alguna caixa i dues o tres
es miraven el mòbil molt concentrades. Jo m’anava fixant en elles, en la gent
que s’esperava i en els objectes que m’envoltaven. El que m’ha cridat més l’atenció
ha estat una cadira de rodes. Li faltava un dels recolza-braços, i de la barra
que el sostenia en sortien uns cargols gens amistosos; les rodes estaven
gastades i d’una d’elles se n’esmicolava la goma per l’ús. El més desagradable
però, és que estava plena de pols i el seient tenia unes taques gens amables.
Mentrestant anava passant personal: ja era un quart de deu, o sigui que feien
tard.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt; mso-pagination: none;"><span style="font-family: Calibri; font-size: large;">No és la
primera vegada que em topo amb la mala educació i la falta de respecte cap al
pacient, una mena de “què hi fots tu aquí”, que m’inquieta i em produeix desassossec.
Gent amb formació superior i específica per a la cura de persones en moments d’inseguretat
personal, semblen haver oblidat el principi elemental de la medicina: el
pacient. No costa tan un bon dia ni tampoc usar un to i unes maneres polides,
ja no dic exquisides. L’actitud de deixadesa, arrossegant els peus o tractant
el material amb poca cura, necessitarien correcció. L’estat de les parets,
plenes de papers mal enganxats o mig caiguts, i també obsolets o caducats; les
portes escrostonades, bombetes que no van... Tampoc és gens agradable trobar-se
5 o 6 empleades a la recepció xerrant animadament entre elles, quan una dotzena
de persones esperen per ser ateses... mentre, se sent el telèfon sona que
sonaràs.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt; mso-pagination: none;"><span style="font-family: Calibri; font-size: large;">Bravo i
totes les gràcies per l’esforç dels professionals que ens atenen en temps de pandèmia
jugant-se, en algun període, la pròpia salut i recolzar la seva eterna petició
de més sou i més mitjans. Però totes aquestes coses que he descrit abans no
valen diners ni necessiten cap aparell especial: només la voluntat personal de
cadascú dels que treballen als centres. Un somriure o un bon dia, una postura
correcta i positiva i un to de veu amable, haurien de formar part de la manera
de comportar-se de tots els professionals. Arribats aquí vull manifestar que un
comença a estar cansat de les professionals d’infermeria, totes dones en un
99%, que semblen <i>mames renyadores</i>, d’aquelles que t’engeguen un “oi que
farem pipí, rei”, a tu que els tripliques l’edat i que et mereixes respecte, d’aquelles
noies que, com la d’avui, observen una actitud que ratlla la indecència.<o:p></o:p></span></p>
<span style="font-family: Calibri; font-size: large;">Repeteixo, és molt d’agrair l’esforç ingent que fan
metges, infermeres i infermers, personal de neteja, els administratius, del
sistema sanitari. Però aquesta dedicació no dona butlla per relaxar el tracte
que ens mereixem el pacients.</span>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-21009995815229875502021-12-05T11:49:00.001+01:002023-12-03T11:46:16.913+01:00La mala consciència d’algunes<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://1.bp.blogspot.com/-kuF_3eTLLRE/YayYfFKs5SI/AAAAAAAARsM/0hGEpZwPC1QPVStAhn1KLbSRsHnrEA_dgCNcBGAsYHQ/s674/Imatge1.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="391" data-original-width="674" height="373" src="https://1.bp.blogspot.com/-kuF_3eTLLRE/YayYfFKs5SI/AAAAAAAARsM/0hGEpZwPC1QPVStAhn1KLbSRsHnrEA_dgCNcBGAsYHQ/w640-h373/Imatge1.jpg" width="640" /></a></div><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Llegeixo a la portada de l’ara
el titular “Vides trencades per la soja”, amb el subtítol “...que alimenta els
nostres porcs”. M’ha fet pensar. Es tracta d’un article on dues periodistes
viatgen a Brasil per a investigar, en origen, d’on ve la soja que s’usa per a
la fabricació de pinsos al nostre país i les conseqüències que ha tingut el seu
cultiu en una zona d’aquell país. La seva mala consciència (per fer la seva
feina!) les ha dut a dir que “l’ARA <i>compensarà totes les emissions derivades
del viatge d’una periodista i una fotògrafa a la sabana brasilera d’El Cerrado:
les 5 tones de CO</i><i>₂
emeses es compensaran a trav</i><i>és
del programa voluntari de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic, que destinarà
els diners a projectes de reducció d’emissions fets per entitats socials del
territori</i>.” O sigui, que pagaran per fer-se redimir. Però aquest és un
altre tema.</span><p></p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">El que m’ha fet rumiar –com les
vaques– és això que aquesta soja alimenti “els <i>nostres</i> porcs”. Tot l’article
és ple de xifres d’aquelles que no saps mai qui les elabora, que no saps ben bé
com n’obtenen les dades: en fi, que la cuina és més aviat obscura. Es desprèn,
però, d’aquest subtítol un aire culpabilitzant de que tota la soja que es
planta al Brasil és per les nostres granges, de que som culpables del mal que
aquelles plantacions fan per aquelles terres. L’article sencer és un retret i
un nou intent de CONSCIENCIAR-NOS de que els catalans som els culpables
absoluts dels mals del món, que allà només hi ha bona gent que planten soja perquè
no en tenen d’altra i que tot plegat només els genera perjudici. Aquest és un
altre punt que mereix un tractament llarg i a part.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Això va del verb CONSCIENCIAR.
No sé fins a quin punt, persones com Sònia Sánchez i Ruth Marigot no malden per
traspassar el seu sentiment personal de culpa a la resta del món per fer-lo més
suportable i pensar: com que ja he viatjat a l’origen, com que ja he “conviscut”
amb el problema, m’atribueixo el dret a escriure amb autoritat moral una
acusació <i>urbi et orbe</i>. Com que d’una manera o altra em sento culpable de
menjar porc engreixat amb soja brasilera, tota vegada que aquesta culpa m’aclapara,
en reparteixo el pes entre tots els meus compatriotes i així me n’allibero.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">També és una manera de desviar
l’atenció de l’arrel veritable de la qüestió: un poder polític i econòmic
especulatius. Sí, a l’article s’esmenten empreses, es senyalen fets verídics i comprovables,
però en el conjunt del text aquesta no és la diana. L’objectiu veritable som
nosaltres, els pobres ciutadans que hem de ser, si vols si no, CONSCIENCIATS
com si fóssim babaus.<o:p></o:p></span></p>
<span style="font-family: georgia; font-size: large;">Sobren <i>conscienciadores</i> al món, i fa falta
molta gent que actuï. Hi ha un munt d’ONG, d’oficines, d’observatoris, d’institucions
d’origen i recursos incerts que no fan altra cosa que informes, llargs relats
plens de xifres que acaben només en recomanacions i acusacions. A l’hora d’arremangar-se,
agafar l’aixada i anar al tros, que ho facin els governs i, sobretot els
ciutadans, que són una colla d’irresponsables que no sabem fer altra cosa que
menjar-nos el fetge dels pobres. Per acabar: pagar per emmerdar és la solució
del ric. Si no volíeu generar cap residu, haver fet el viatge nedant i sense
excretar res, que el mar s’embruta.</span>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-74352868811066882092021-11-26T10:40:00.004+01:002022-03-14T09:33:15.590+01:00Sobre lleis i la seva aplicació a Torelló<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><a href="https://1.bp.blogspot.com/-otLHZJpjX-4/YaCq-IcGItI/AAAAAAAARr8/hOvfFgCuscwGkx11jr1xlO7aK-jVX9NggCLcBGAsYHQ/s1200/1200_1612970352Cameres_9.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="850" data-original-width="1200" height="227" src="https://1.bp.blogspot.com/-otLHZJpjX-4/YaCq-IcGItI/AAAAAAAARr8/hOvfFgCuscwGkx11jr1xlO7aK-jVX9NggCLcBGAsYHQ/w320-h227/1200_1612970352Cameres_9.jpg" width="320" /></a></div><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Fa ja mesos que al carrer de
sant Bartomeu de Torelló es va instal·lar un semàfor per “pacificar” aquesta
via, que és molt transitada. Quan entres al carrer, que és estret i sense
voreres, un radar t’indica la velocitat a la que circules, que està limitada a
20 km/h. Si no ajustes la velocitat, un semàfor es posa en vermell i t’obliga a
aturar-te. Si no t’atures, una càmera enregistra la infracció i l’ajuntament et
multa amb 200 € i la retirada de 4 punts del carnet. Recentment s’ha encetat la
polèmica pel funcionament del sistema, perquè no està clar que multi a qui s’ho
mereix. L’ajuntament va respondre a les queixes, i és per això que tinc alguna
observació a fer com a usuari freqüent d’aquesta via i com a veí del carrer.</span><p></p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Quan entres al carrer i vas a
la velocitat que et marquen, el semàfor està en ambre intermitent. Si algú,
darrera teu, excedeix el límit el semàfor es torna vermell i et castiga a tu
juntament amb l’infractor. A mi m’ha passat més d’una vegada. També pot passar
que no siguis a temps de frenar, que et retratin i que paguis la multa per un
altre.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">El límit de 20 km/h no sé a què
obeeix. La majoria d’àrees “pacificades” estan limitades a 30 km/h i el carrer
no sembla especialment sensible a aquesta diferència. No cal dir que es fa
difícil de mantenir aquesta velocitat tan baixa.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">La sanció que suposa saltar-se
el senyal, i que l’Ajuntament justifica amb un “així és la llei”, és exagerada.
És cert que saltar-se un semàfor és una falta greu pel perill que representa,
per un mateix i pels altres, en les cruïlles. Però no és així en el cas que ens
ocupa. El carrer és de direcció única i no hi ha cap encreuament que posi en
perill altres conductors. Malgrat l’estretor de la via<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>i la manca de voreres, el pas és mes que
suficient per no posar en perill els vianants. La sanció de 200 € i 4 punts és
excessiva. Afegir només que per aquest carrer hi circulen molts repartidors que
depenen del carnet de conduir per poder treballar i alimentar les seves
famílies.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">L’Ajuntament, l’administració
més propera al ciutadà, hauria de ser molt conscient de qui són els
administrats i els seus recursos. Però no sembla que sigui així en aquest cas.
No sé si els senyors Regidors saben el que cobren els seus veïns, però haurien
de pensar que n’hi ha un percentatge elevat que no arriben a mileuristes, que
tenen família i que han de fer l’arbre forc per arribar a final de mes. Per
tota aquesta gent, una multa d’aquest import pot significar més del 20% del sou
d’un mes. Per pagar-la, un membre de la família no podria menjar durant 30 dies, o no pagar el lloguer del pis. Tot pel que pot haver estat una simple
distracció que no ha fet perillar la integritat ni de bens ni de persones. Com
sol passar, sempre és el pobre el qui en surt perjudicat més que el ric, molt
més, i això no sembla el més conseqüent per a un govern “progressista i d’esquerres”, com pretén ERC. Escudar-se en la llei no és excusa per no buscar una solució
que sigui més justa, menys agressiva i que no es limiti a dir que “el sistema funciona”.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Ens diuen que només l’1% dels
conductors que hi circulen són sancionats, però com succeeix sempre les xifres
no ens indiquen quin nivell de renda ni quin comportament cívic té aquest
percentatge. Només cal pensar que, ben probablement són treballadors que van i
venen de la feina o que estan treballant. Vaja, que no estan de vacances.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">El comunicat de l’Ajuntament
diu ben clar que no et multen “per excés de velocitat”, “que seria més
perjudicial” (??), sinó per saltar-te un semàfor. Això es contradiu amb la
finalitat de la mesura, que és precisament que no es superi el límit dels 20
km/h que es considera segur, i no pas detenir els cotxes. <o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">200 € són molts diners, i la
voracitat recaptatòria treu sospitosament el cap. Segons les dades del propi
Ajuntament, cada dia es sancionen 25 vehicles, o sigui que es fa un calaix de
5.000 €/dia. Amb aquesta mitjana, al cap de l’any, fan una xifra de 1.825.000
€. No es pot dir que sigui la xocolata del lloro.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">I per acabar: si per saltar-te
un semàfor que no representa cap perill específic per aquest fet objectiu, t’han
de posar una sanció d’aquesta envergadura “perquè ho diu la llei”, aleshores la
llei és injusta o està mal reglamentada i no és excusa per un governant no
mirar de suavitzar-la, interpretar-la o, si cal, promoure accions per a canviar-la
en bé dels administrats (i sancionats).</span><o:p></o:p></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><o:p> </o:p></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><o:p> </o:p></p>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-25337813319935133042021-11-03T00:30:00.003+01:002023-04-16T12:51:06.453+02:00Sobre amor i pertinença<p> </p><blockquote style="border: none; margin: 0 0 0 40px; padding: 0px;"><p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhmpi1gCRhUFr6DI5w79H8zBcnv2qMcWAk09ZtqyxcYbcyP-GGhSjIAzECO6IYkRH6lwRFVvHNdzkphAS3JJihXjw1AYvKmvTd8B2WlLrJvna_q5bpvhhE-IyynZgEBrjpNiWTU6TeRZ8V45KevmESZMUaW6vNEInMxVVQyU-qXaPpwfH1p2YEU9aibkA" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="785" data-original-width="541" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEhmpi1gCRhUFr6DI5w79H8zBcnv2qMcWAk09ZtqyxcYbcyP-GGhSjIAzECO6IYkRH6lwRFVvHNdzkphAS3JJihXjw1AYvKmvTd8B2WlLrJvna_q5bpvhhE-IyynZgEBrjpNiWTU6TeRZ8V45KevmESZMUaW6vNEInMxVVQyU-qXaPpwfH1p2YEU9aibkA" width="165" /></a><span style="font-family: georgia; font-size: large;">El meu amor per la Carme, la meva dona, és incondicional,
com ho és pel meu fill, dels qui en seré company i pare fins que em mori (si és que em
moro). Us recomano que llegiu "L'art d'estimar", d'Erich Fromm. I
també "La por a llibertat", del mateix autor. Entre altres moltes
coses fonamentals, Fromm explica com la por a ser lliures ens fa esclavitzar
els qui tenim a prop, entre ells els fills. És una etapa que, en el camí cap a
la maduresa, les mares han d'enfrontar: cal tallar d'una vegada el cordó
umbilical i deixar que els fills volin. La por a ser lliures fa que tinguem por
de la llibertat dels altres, i tendim a confondre amor amb pertinença, amb
possessió. A la frase a què fem referència es diu textualment que "un
hombre es tuyo hoy y mañana es de otra". En ella es manifesta aquest
sentit de possessió ("es tuyo") i també el supòsit d'infidelitat com
a mancança de l'altre. A més, s'estableix una societat exclusiva de la mare amb
els fills que exclou el pare.</span></div><p></p></blockquote><blockquote style="border: none; margin: 0 0 0 40px; padding: 0px;"><p class="MsoNormal"><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><o:p></o:p></span></p><p>
</p><p class="MsoNormal"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Bé, disculpeu el rotllo <i>mandanguero</i>, però és de veres que
trobo aquesta frase terriblement inhumana i fora dels principis del que és
l'amor, l'amor madur, l'amor adult. I on també es dona per segur l'amor dels
fills vers la mare. I en aquesta vida, perdoneu, no hi ha res segur. Un amic
savi diu que "acostuma a ser un càncer per als fills plantejar l'amor
matern en aquests termes".<o:p></o:p></span></p></blockquote><p><br /></p>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-72774433546851834792021-10-17T11:24:00.002+02:002023-12-04T20:39:19.883+01:00A la Natza se li veu la natja<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><br /></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://1.bp.blogspot.com/-9EO_xzEOS48/YWvrZRjtljI/AAAAAAAARro/61-argCejU89jpqhak5Br7ioUbUMQ9KeACLcBGAsYHQ/s368/Imatge1.png" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="140" data-original-width="368" height="153" src="https://1.bp.blogspot.com/-9EO_xzEOS48/YWvrZRjtljI/AAAAAAAARro/61-argCejU89jpqhak5Br7ioUbUMQ9KeACLcBGAsYHQ/w400-h153/Imatge1.png" width="400" /></a></div><span style="font-family: georgia; font-size: large;">El premi Planeta, el més ben
dotat del món, poca broma, a caigut damunt de tres autors: Jorge Díaz, Antonio Mercero
i Agustín Martínez, que escriuen, oh
sacrilegi!, sota el pseudònim de Carmen Mola. Tot i que ells consideren
que “<i>Les novel·les s’han de defensar soles. Què hi fa si l’autor és home o
dona</i>?”, la periodista Laura Serra considera a l’Ara que “<i>La polèmica,
però, ha vingut del fet que avui en dia tres homes s’amaguessin rere un nom de
dona</i>”. Amagar-se? Doncs ells, ben somrients, expliquen sense embuts i amb
naturalitat que la decisió va ser tan senzilla i sense “polèmica” com dir
durant una conversa “<i>Carmen mola? Carmen Mola!</i>”. I afegeixen que també
podien haver triat Daniel Cervera, mira. Enmig d’una orgia de guanyadores de premis
de tota mena, el fet de que tres homes, tres, hagin guanyat un guardó de tant
de prestigi irrita el feminisme més femellista. </span><p></p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">I això arriba a oïdes de la
periodista i guionista Natza Ferré, ben coneguda per la seva animadversió a tot
al que s’ensumi, ni de lluny, als homes. Muntant el seu cavall –perdó, que deu
ser una euga– engrapa el Twitter amb la boca i mentre esperona la bèstia escriu
que “<i>tres homes no fan una dona</i>”. Ella es creu, posseïdora de les
veritats absolutes de gènere, que pot dir el que li doni la gana impunement. I
deu ser així, perquè cap dels seus companys de professió diu ni <i>mu</i>, i
deixen que una estultícia d’aquest calibre circuli sense resposta.<o:p></o:p></span></p>
<span style="font-family: georgia; font-size: large;">Sí, a la senyora Natza se li veu la natja, la natja de
l’enveja, la <i>pataleta</i>, el cruixir de dents, la frustració, perquè el
patriarcat, que té la culpa fins dels peus plans, ha gosat donar el Planeta a
tres homes, tres! I amb nom de dona! Fa vergonya, i ràbia també, que la
bel·ligerància extrema de dones com na Farré contribueixin tan poc al diàleg i
a l’entesa. Sembla mentida que no siguin conscients de la seva pròpia
violència, que no va de mastegots, no, però sí de la tralla de les paraules que
fereixen i menystenen. Una pena, sí. Potser és que na Natza s’havia presentat al
premi, segura de que, pel sol fet de ser dona, li donarien a ella i no. Com bé
diuen el guanyadors “<i>les novel·les s’han de defensar soles</i>”. La bona
literatura, Natza Ferré, no té quotes. Tres dones tampoc valen un home.</span><br />jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-72061628303436911642021-10-03T11:24:00.003+02:002021-10-03T11:24:35.946+02:00La lleugeresa de les paraules<p></p><div class="separator" style="clear: both;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><a href="https://lh3.googleusercontent.com/-jn-g3c8prdE/YVl2C8Sk8pI/AAAAAAAARrQ/AWPBq8y9F6g7vEbK_N5Imi2MxanRV_VvgCLcBGAsYHQ/image.png" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="403" data-original-width="285" height="320" src="https://lh3.googleusercontent.com/-jn-g3c8prdE/YVl2C8Sk8pI/AAAAAAAARrQ/AWPBq8y9F6g7vEbK_N5Imi2MxanRV_VvgCLcBGAsYHQ/w227-h320/image.png" width="227" /></a><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><div style="text-align: justify;">A l’Ara d’avui, 3 d’octubre de 2021, na Mònica Planas Callol escriu un article sobre violència masclista, un dels pocs problemes que pateix avui la humanitat. En un moment del seu escrit diu així referint-se a la protagonista: “L’única manera que trobarà de sobreviure serà netejant cases”. La periodista dóna a entendre que aquest ofici, el de “netejar cases” és el darrer que algú pot fer en aquesta terra, el més baix: una feina que només volen fer els qui només aspiren a sobreviure. Una manera com una altra de menysprear una feina honorable.</div></span></div><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Fa més de 40 anys que tenim una persona que ens fa la feina de la casa, perquè fa més de 40 anys que treballem tots dos durament. En tot aquest temps només hem tingut dues persones en qui hem confiat. Ens hem trobat bé amb elles i elles s’han trobat bé a casa perquè hem observat un principi elemental: el respecte. Així, hem valorat la seva feina, els hem mostrat confiança, els hem obert la casa i la nostra vida; quan han tingut algun problema personal els hem facilitat temps per a la seva resolució i, si ha calgut, les hem acompanyat. Sempre hem pagat amb dignitat. Si la persona que treballa a casa ho fes durant 8 hores cada dia –com fa qualsevol treballador– 5 dies la setmana cobraria més de 2.000 € (bruts) al mes. Crec que hi ha molta gent que voldria “sobreviure” en aquestes condicions. Són, i han estat, persones que estimen la seva feina, que estan contentes de fer-la, que mostren interès en fer-la i en fer-la bé. Que ens demanen mitjans per millorar els resultats, i nosaltres procurem donar-los-hi. Ha estat i són, persones lleials a qui hem correspost en la mateixa mesura.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Amb tot això voldria traslladar a la senyora Planas dues coses. Primer, l’ofici de “senyor-a de fer feines” no és per “sobreviure”, sinó per viure dignament, si qui l’exerceix fa bé el treball que se li encomana, el fa amb ganes i n’està orgullós. Segon: cal posar atenció en l’ús de les paraules i expressions, que cap no és innòcua ni gratuïta. Qualificant la feina d’empleada de la llar com una manera menystenible de sobreviure no fa altra cosa que degradar una feina tan necessària i digna com totes.</div></span></div><p></p>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-15023992582950198832021-09-23T09:51:00.004+02:002021-09-23T09:51:45.910+02:00Sentir campanes... i no saber d’on vénen<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: left;"><a href="https://lh3.googleusercontent.com/-ymexRpbv1yk/YUwxhrQ-Z5I/AAAAAAAARq4/kvXAxB_JLIsr27nOigPL-yh7mrSPTRK4QCLcBGAsYHQ/image.png" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="153" data-original-width="230" height="315" src="https://lh3.googleusercontent.com/-ymexRpbv1yk/YUwxhrQ-Z5I/AAAAAAAARq4/kvXAxB_JLIsr27nOigPL-yh7mrSPTRK4QCLcBGAsYHQ/w473-h315/image.png" width="473" /></a></div><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Ahir, al TN de TV3 ens van
oferir un d’aquells reportatges memorables: la senyora Cori Calero ens parlava
des de l’illa de la Palma per informar-nos de l’erupció del volcà Cumbre Vieja.
En una intervenció que no va durar 2 minuts, la reportera feia prediccions que
desmentia immediatament, donava dades no confirmades i posava cara de
desgràcia, amb el posat seriós de qui parla d’una tragèdia mundial. No havíem
acabat de digerir el magma de na Calero, que Tomàs Molina ens va advertir que
es formava un núvol àcid que afectaria de ple Catalunya, mentre ens mostrava un
mapa ple de coloraines que no sabies ben bé que cony volia representar. Al
final va deixar anar que l’aital núvol “no suposaria cap perill per a la salut”.</span><p></p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Sense donar més mèrit als uns
que a l’altre, avui mateix, al diari <i>Ara</i>, Xavier Pujol Gebellí escriu
que “<i>No és el Krakatoa. Ni tan sols és el Teide, ni l’Etna ni tampoc el
Vesuvi. A Cumbre Vieja, a l’illa de La Palma, el que hi ha és un edifici
volcànic en formació del qual encara hi ha més incertesa que no pas certeses.
No obstant això, si hem de fer cas a la història geològica de l’illa, al que
diu la ciència i al que preveuen els models, difícilment es pot parlar d’un desenllaç
tan catastròfic com els que han circulat aquests últims dies per les xarxes
socials, la majoria sense cap base científica. No hi haurà un tsunami gegant
que creuarà l’oceà i arribarà fins a Nova York. Els catastrofistes hauran
d’esperar un altre esdeveniment</i>”. I, el final de l’article diu així: “<i>la
possibilitat que es formin nuvolades tòxiques i precipitacions de pluja àcida,
tot i que factibles, en cap cas afectaran la salut humana o ambiental més enllà
de l’illa de La Palma</i>”.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Aleshores un es pregunta perquè
aquest alarmisme? Sense menysprear en absolut la gent afectada, no estem davant
d’un fenomen d’abast planetari: “<i>La devastació a La Palma no és gens
menyspreable. La colada de lava en direcció al mar des del vessant de Cumbre
Vieja és un desastre en tots els sentits, però a escala local</i>”. I ho
remata: “<i>I, per més vistoses que siguin les imatges, de moment els efectes
dels gasos tòxics es poden evitar amb relativa facilitat. Si no fos així, ja
s’hauria activat l’evacuació de l’illa sencera</i>”.<o:p></o:p></span></p>
<span style="font-family: georgia; font-size: large;">Ja he escrit altres vegades sobre la manca de rigor de
Tomàs Molina, que, amb una dosi d’infantilisme que el fan simpàtic, ens cola
notícies sense cap mena de contrast. El mateix val per a la senyora Calero, que
enduta per la seva dèria de salvar el planeta ella sola des del reny, moltes
vegades es perd pels mateixos rials incerts.</span><br /><p></p>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-48623736373985115392021-08-08T11:40:00.008+02:002023-12-04T20:40:12.369+01:00Aprofitant que el Ganges passa per Radhakantapur<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://1.bp.blogspot.com/-yra0ODxqMG4/YQ-mblphE5I/AAAAAAAARqs/AahcmXz2LkI_jHzas2IQuiJrIea_vttjgCLcBGAsYHQ/s1200/CIWUfWaUEAIva1s.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1200" data-original-width="799" height="400" src="https://1.bp.blogspot.com/-yra0ODxqMG4/YQ-mblphE5I/AAAAAAAARqs/AahcmXz2LkI_jHzas2IQuiJrIea_vttjgCLcBGAsYHQ/w266-h400/CIWUfWaUEAIva1s.jpg" width="266" /></a></div><span style="font-family: georgia; font-size: large;">La senyora Mònica Planas Callol
ens explica avui a l’<i>Ara diumenge</i> la història i vida de Margarete Steiff
(<i>ho podeu llegir aquí</i> <a href="https://diumenge.ara.cat/diumenge/sexe-dels-peluixos_129_4076982.html">El
sexe dels peluixos</a>). La senyora Steiff, nascuda el 1847, va ser una
emprenedora alemanya que va tenir la sort de trobar en una revista
nord-americana un patró per cosir un elefant de roba. El va fer, el va regalar
als seus nebots i com que va veure l’èxit que tenia entre ells, es va posar a
fer-ne en sèrie, sempre copiats de patrons de revistes. La senyora Steiff no va
inventar res de res, sinó que va copiar un disseny de bestioles que farcia amb “pèl
de xai”, o sigui llana (no havia sentit mai l’expressió “pèl de xai”). Per molt
que s’esforci na Planas a presentar-nos frau Steiff com una persona digna de la
història, jo no hi veig res més que una empresària disposada a fer diners amb
la il·lusió de les criatures. De fet, va tenir èxit en això: Planas ens indica
que “<i>Steiff continua sent una de les més selectes del món en fabricació de
joguines, fins i tot amb una selecció especial per a col·leccionistes</i>”.</span><p></p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Està bé que ens expliquin una
història d’èxit, ni que aquest èxit s’hagi obtingut copiant el que altres
havien concebut abans. És producte de l’estiu, sens dubte, que algunes
periodistes no sàpiguen què escriure i aprofitin qualsevol història que els cau
sota els ulls. Aquesta, la de la senyora Steiff és prou curiosa, si més no. Ara
bé, si un hom vol escriure sobre el sexe dels peluixos estaria bé que ho fes
directament, sense recórrer a subterfugis espuris, aprofitant un èxit
industrial que no té res a veure amb el fons de l’article. Si anem a filar prim,
la senyora Steiff, que en pau descansi, es podria enfadar amb l’articulista per
fer un ús indegut i esbiaixat del seu nom. Jo ho faria: a veure si en trec
algun duro.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">La pregunta és: si s’atribuís “tradicionalment”
als peluixos el sexe femení, la senyora Planas Callol hauria escrit el que ha
escrit? No. Ara està de moda, per part dels periodistes, introduir el gènere de
qualsevol cosa en qualsevol article, perquè els fa <i>guais</i> i <i>à la mode</i>,
<i>fashions</i>. Però el seu raonament es buit. Quin mal és que s’atribueixi el
gènere masculí a una joguina? Si l’atribució fos al femení seria bo? Perquè ja se
sap: el que és bo, positiu, natural, ecològic i sà és del gènere femení; i el
que és dolent, negatiu, artificial i destructiu és masculí.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 6pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">La mandra estiuenca fa que alguns
membres del col·lectiu articulista es dediquin a redactar tonteries, com la que
ens delecta avui amb aquest article na Planas. És així com es vulgaritza i es
degrada el feminisme, amb excuses agafades amb pinces, amb contes de rius incògnits
passant per contrades tan llunyanes que no ens sentim identificats amb el
paisatge, aprofitant estultícies per escriure inutilitats.</span><o:p></o:p></p>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-87106197876253693172021-07-25T11:45:00.003+02:002021-07-25T11:45:33.300+02:00Les rates del carrer Puigdassalit de Torelló<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://1.bp.blogspot.com/-oYLduKals3A/YP0yElDe9_I/AAAAAAAARqg/iu5sTWBwA6oILnqvpq302aANzvQxrU7EACLcBGAsYHQ/s2048/EY0001072.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1152" data-original-width="2048" height="304" src="https://1.bp.blogspot.com/-oYLduKals3A/YP0yElDe9_I/AAAAAAAARqg/iu5sTWBwA6oILnqvpq302aANzvQxrU7EACLcBGAsYHQ/w540-h304/EY0001072.jpg" width="540" /></a></div><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Ja he indicat més d’una vegada
a aquest Ajuntament de Torelló de la falta de neteja que experimentem els veïns del carrer
Puigdassalit a la parada del bus. És cert que ha millorat en les darreres
setmanes, però s’obliden sistemàticament netejar sota les trapes metàl·liques practicables
que faciliten l’accés a la plataforma. He de recordar que a sota hi ha un embornal de
claveguera que hauria d’engolir l’aigua quan plou, però hi ha tanta porqueria
que aquesta fa de tap i forma un bassal considerable.</span><p></p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Ahir, 24 de juliol, tornàvem a
casa a les 11 de la nit, i en obrir la porta ens vam topar cara a cara amb una
ratota d’uns 30 cm de llarg i una cara de mala llet que corprenia. Naturalment,
es va escapar cap al garatge. Un amic que ens acompanyava, sense mandra ni
respecte, va agafar un bastó d’avellaner i no va parar fins que la va enxampar.
Li va clavar un sol cop de pal que la va deixar estassada a terra. Morta i tot,
aquell animalot feia respecte. Fa dies que fem obres a casa i les portes són
obertes moltes hores per facilitar la feina dels paletes. Per tant, és fàcil
que la bestiota es colés.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">No hi ha dubtes d’on veia la
rata: de sota les trapes de la parada del bus. Els veïns estem tips de veure
aquests animalots sortir d’aquell lloc ple de merda damunt de la claveguera.
Les veiem rondar, sobretot de nit quan el carrer està més tranquil. Però als
responsables de la salut municipal sembla que se’ls en foti: mentre posen
menjadores pels gats, que haurien d’empaitar les rates, elles se’ns menjaran a
nosaltres.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Per les obres que he esmentat
hem pagat una pasterada de diners a la caixa pública: permisos, llicències,
ocupació de la via pública, gual. Un dineral. Però no obtenim cap mena de
compensació, ni per aquest diners ni per haver de suportar una parada de bus. A
part de la molèstia de gent mal educada, hem de patir que ens empastifin la
paret, s’hi pixin, ens omplin els ampits de les finestres amb tota mena de
merda, ens despertin a les 5 del matí a crits, que el bus ens ompli el carrer d’oli
de motor i que encara haguem de demanar permís per entrar a casa.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Mentre no se solucioni el
problema i no es tingui consideració pels veïns, haurem de matar rates a
deshora, i si convé algun gat, perquè a més de no menjar-se els rosegadors, se’ns
fiquen pel jardí i ens l’omplen de pixum i merda. Això sí, amb els diners dels
nostres impostos se’ls fan menjadores, pobrets.<o:p></o:p></span></p>
<span style="font-family: georgia; font-size: large;">Demano per enèsima vegada i amb tota la vehemència
que, si us plau, vulgueu netejar la claveguera d’una puta vegada i tingueu una
mica de consideració pels veïns que han de suportar incomoditats, collons!</span>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-62606830298063522462021-06-02T11:08:00.005+02:002021-06-02T11:08:58.604+02:00Henri Désiré Landru (I)<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://1.bp.blogspot.com/-pYN95Yju9U0/YLdKPXG4MTI/AAAAAAAARl4/vIkD7QclHAI6LWbFsEhl4v4CCTzXh2BtQCLcBGAsYHQ/s674/Imatge1.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="481" data-original-width="674" height="456" src="https://1.bp.blogspot.com/-pYN95Yju9U0/YLdKPXG4MTI/AAAAAAAARl4/vIkD7QclHAI6LWbFsEhl4v4CCTzXh2BtQCLcBGAsYHQ/w640-h456/Imatge1.jpg" width="640" /></a></div><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Per qüestions que no vénen al
cas, ha caigut a les meves mans una biografia curta d’Henri-Désiré Landru
(París 1869-Versailles 1922). Va ser un bon estudiant, que cantava al cor de l’església
parroquial de Église Saint-Louis-en-l'Île, on va arribar a ser sots-diaca. No
va arribar a estudiar arquitectura, però va ser empleat del despatx d’arquitectes
Bisson-Alleaume-Lecoeur des de 1889.</span><p></p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Es va casar amb Marie-Catherine
Rémy el 1893, després d’haver-li fet una filla i d’acabar el servei militar.
Per seduir-la havia mentit dient-li que tenia el seu propi bufet d’arquitectura.
Entre 1894 i 1900 va tenir encara tres fills més, 2 nois i una noia que de
grans es van canviar el cognom Landru pel de Rémy.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">En set anys exerceix 10 oficis
diferents i canvia 15 vegades d’empresa, empès per les dificultats econòmiques
que impliquen quatre fills. Emmerdat en diferents estafes és condemnat a presó
i protagonitza un intent de suïcidi que farà que el declarin en “<i><span lang="ca">un estat mental malaltís que, sense ser
una bogeria, ja no és tampoc un estat normal</span></i>”. Aquest diagnòstic li
valdrà sortir de la presó. Però Landru ja havia entès que, per viure del
delicte i de l’estafa, calia que les dones no el poguessin denunciar i,
possiblement, la por a la presó i una possible deportació a Guyane, van
encendre en ell la necessitat d’eliminar les víctimes.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Canviant d’identitat diverses
vegades i prosseguint amb fraus i enganys diversos, arriba al 1914 i publica
anuncis a la secció de <i>Mariages </i>de diferents diaris, molt comú en les
publicacions de l’època. S’anunciava vidu, en posició econòmica folgada i
disposat a adaptar-se a qui el volgués per marit. Buscava dones amb poques o
nul·les relacions socials i familiars; no pas riques, però amb un cert benestar
i vídues o solteres. El mètode no era gens complicat: prometia matrimoni,
protecció i convencia a les víctimes perquè signessin poders que li permetien
disposar dels seus bens. Després les assassinava, les esquarterava i en
llençava els cossos a rius i llacs o bé els enterrava. Els caps, mans i peus
els cremava. Per justificar les seves absències feia creure a la seva pròpia família
que era antiquari, els visitava amb regularitat amb petites estances i els
mantenia econòmicament amb generositat.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">La seva activitat delictiva
durarà fins el 1919 i va significar la mort d’11 dones. Com que eren temps de
guerra, la seva detenció va ser complicada perquè va usar més de 90 identitats,
difícils de verificar i seguir a causa del conflicte. Per a la comissió dels
crims llogava diferents mansions aïllades. A la de Gambais, al departament de
les Yvelines, els veïns van denunciar pudors fortes i nauseabundes provinents
de la casa i es van produir denúncies de desaparició de dues de les víctimes. Després
d’una àrdua investigació detenen Landru a Paris el 12 d’abril de 1919.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Va començar una exhaustiva
investigació que va dur a la policia a determinar que Landru havia contactat
amb 283 dones. A la casa de Gambais hi van trobar restes humanes calcinades de
dents, cranis, mans i peus. També van trobar garatges on emmagatzemava mobles i
pertinences de les víctimes a l’espera de vendre-les. Tot i així no es trobà
cap prova evident i definitiva: cap dels cossos va ser localitzat i no es va
poder identificar cap víctima. Malgrat tot, i basant-se en les evidències
circumstancials, Landru va ser condemnat a la guillotina el 30 de novembre de
1921. El judici va estar ple de declaracions intempestives i ocurrents de l’acusat
enfrontant-se amb eloqüència a jutges i fiscals. Preguntat pel president del tribunal
si els seus fills no preguntaven sobre l’activitat del seu pare, ell va
respondre: “<span lang="ca">Quan dono una ordre
als meus fills, Sr. Jutge, ells obeeixen. No busquen el perquè ni el com. Em
pregunto com educa vostè els seus</span>!”<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Finalment, a les 6 i 10 minuts
del matí del 25 de febrer de 1922, el botxí Anatole Deibler va fer caure la
guillotina a la presó de Versailles i la testa de Landru va rodolar amb un
lleuger somriure als llavis.<o:p></o:p></span></p>
<span style="font-family: georgia; font-size: large;">La vida d’aquest assassí en sèrie ha produït una
quantitat ingent d’articles, llibres i pel·lícules. El forn on cremava les víctimes
va ser venut a un col·leccionista i la casa de Gambais va ser un restaurant.
També van ser venuts diversos dibuixos i notes del condemnat. S’han composat
multitud de cançons i s’han editat còmics. Obres de teatre, espais de
televisió, emissions radiofòniques i fins i tot algun joc electrònic. Potser el
més curiós de tot, però, són les més de 4.000 cartes d’admiració, la gran
majoria de dones, que va rebre Landru a la presó, de les quals almenys 800 eren
peticions de matrimoni.</span>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-17724465634227845742021-05-18T16:16:00.001+02:002021-05-18T16:16:45.477+02:00D’embarassos i menstruacions<p></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://1.bp.blogspot.com/-zOS-Ho828X8/YKPKy5KfKvI/AAAAAAAARjk/0_ZH0G8Tv0g3iVb-lUC-BWNrUeAgSm76ACLcBGAsYHQ/s855/pregnancy-months-e1451914321538.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="704" data-original-width="855" height="329" src="https://1.bp.blogspot.com/-zOS-Ho828X8/YKPKy5KfKvI/AAAAAAAARjk/0_ZH0G8Tv0g3iVb-lUC-BWNrUeAgSm76ACLcBGAsYHQ/w400-h329/pregnancy-months-e1451914321538.jpg" width="400" /></a></div><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Ja fa anys, uns quants, estudiava a Barcelona i per anar a
la facultat havia d’agafar l’autobús 33. Com que jo era de “poble”, els primer
dies no sabia massa de què anava tot allò, i la gent m’empenyia quan comprava el
bitllet perquè anava lent, o s’emprenyava a l’hora de baixar perquè no coneixia
les parades i feia nosa. Jo venia amb aquella mentalitat de que a Barcelona
tothom era “un senyor”, o “una senyora”, i per això em mirava a tothom amb
contenció.</span><p></p><p class="MsoNormal"><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Quan agafava aquell autobús era al matí, abans de les 8,
aquella hora en que tothom va una mica adormit i amb l’automàtic posat. Aquell dia
–no en recordo la data, però era a l’hivern perquè em pelava de fred– quan vaig
pujar a la baluerna hi havia, cosa estranya, seients buits i em vaig asseure. L’autobús
va anar fent el seu trajecte, i jo, amb els ulls mig clucs, ficat en la meva bombolla,
estava absent del meu voltant. De cop, més desvetllat, vaig veure’m davant del
nas, a tocar, la panxa d’una noia embarassada. Amb la meva mentalitat “poblesca”
em vaig aixecar de cop i li vaig dir si volia seure. Aquella noia, que era molt
jove, em va enviar una mirada assassina i cridant molt em va dir que què m’havia
pensat, que si em pensava que estava malalta, que si m’havia cregut que una
dona embarassada era un objecte dèbil, que allò seu era natural, normal, etc. I
així anar fent fins que em va avergonyir i em vaig tornar a asseure, incapaç de
dir ni fava. Eren els temps hippies, les primeres grans passes de l’alliberament
femení i jo no estava al lloro. Em vaig sentir humiliat i ningú no va tenir
pietat de mi.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Ara, aquell feminisme ha “evolucionat” i l’embaràs –millor
dir maternitat– reclama protecció, atenció i remuneració. No m’hi he trobat –fa
anys que no agafo un autobús– però avui, si em quedés assegut davant d’una
embarassada m’emportaria una bona estirada d’orelles. La diferència seria que
ara, amb els anys i l’experiència, us puc ben assegurar no m’avergonyiria cap
noieta panxuda. En fi, que es recuperen estats femenins perquè representen un
avantatge comparatiu i permeten situacions de superioritat o de simple
comoditat. Ara, les dones menstruants, podran quedar-se un dia al mes a casa
quan els baixi la regla, tant si tenen dolor com no –qui ho posarà en dubte?–.
De moment, hauran de recuperar aquest dia, però una intersindical de “noséquè”
ja demana que aquest dia sigui no recuperable i retribuït. Allò que era una
funció natural del cos femení i que no interferia per a res en la vida habitual
d’una femella, ara és una dolència que cal reconèixer i l’haurem de pagar
socialment i econòmica.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Sobre aquesta protecció, a les menstruants només els vull fer
una reflexió. Que pensin que aquell dia en que no aniran a treballar, els seus
companys, i companyes!, hauran de fer la seva feina, tan si volen com si no. Ja
veureu que contentes que estaran.</span><o:p></o:p></p>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-63059793517204495762021-05-13T12:35:00.001+02:002021-05-13T12:35:10.201+02:00Microfemellisme 1<p></p><div class="separator" style="clear: both; font-family: "Bookman Old Style", serif; font-size: 11pt; text-align: center;"><a href="https://lh3.googleusercontent.com/-82PMAXCx1Us/YJz_8TIMncI/AAAAAAAARjE/WmN0gDVxI3A6pQbLdrXOeHXLrQmLtAIMQCLcBGAsYHQ/image.png" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="205" data-original-width="254" height="240" src="https://lh3.googleusercontent.com/-82PMAXCx1Us/YJz_8TIMncI/AAAAAAAARjE/WmN0gDVxI3A6pQbLdrXOeHXLrQmLtAIMQCLcBGAsYHQ/image.png" width="297" /></a></div><br /><span style="font-family: georgia;"><i>2 de maig de 2021</i></span><p></p><p><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Avui, al dominical de
l'AraDiumenge, la Mònica Planas Callol ens parla dels aduladors, així, en
masculí. Com si només existissin homes practicants, com si no hi haguessin
llepaculs femenins. Un podria suposar que ella utilitza l'expressió <i>Homo
aduladoris</i> com a genèric, però no: en tot l'article no hi ha cap
referència a dones que posseeixin aquest defecte tan llustrós.</span></p><br /><p></p>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-4143645561892261563.post-53450209730122035132021-05-01T16:26:00.004+02:002021-05-01T16:26:39.548+02:00L’home de la fonda<p><span style="font-size: large;"></span></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-size: large;"><a href="https://1.bp.blogspot.com/-JUdDPT1ATRU/YI1kWP6AQ0I/AAAAAAAARis/UiDEQr6sUIAQaZAjrlWIXK_Ux9-KuJgwwCLcBGAsYHQ/s653/Imatge1.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="653" data-original-width="571" height="582" src="https://1.bp.blogspot.com/-JUdDPT1ATRU/YI1kWP6AQ0I/AAAAAAAARis/UiDEQr6sUIAQaZAjrlWIXK_Ux9-KuJgwwCLcBGAsYHQ/w509-h582/Imatge1.jpg" width="509" /></a></span></div><span style="font-size: large;"><span style="font-family: georgia;">Ja fa uns quants anys, potser
30, vam caure a Calaceit. Malgrat que ja feia anys que corríem pel Matarranya i
el Baix Aragó, no coneixíem el poble. Era un dijous Sant fred i plujós, es feia
l’hora de dinar i teníem gana. Com que veníem de Gandesa, només entrar al poble
ens vam topar amb la gasolinera, on hi vam veure un restaurant. Quan ja ens
vèiem salvats vam adonar-nos de que el
local era tancat i vam haver de pujar de nou al cotxe i continuar la ruta. Unes
desenes de metres més enllà, a mà dreta de la carretera, vam llegir un rètol
que deia: FONDA ALCALÀ. Com que anàvem amb el nostre fill, encara menut, vam
decidir que mullant-me jo n’hi havia prou i vaig arribar a la porta de la fonda
mig amarat, vaig empènyer, vaig comprovar que estava obert i va ser així com
ens vam asseure al menjador.</span></span><p></p><p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">El senyor Enrique Alcalà era un
home baixet i rodó, de cara afable i riallera, amb unes ulleres de pasta, més
que posades penjades damunt del nas. Duia (encara el veig) pantalons negres,
una camisa blanca amb ratlles grises, i al damunt una jaqueta oberta d’aquelles
de cambrer <i>d’antes</i>. Uns elàstics li subjectaven els pantalons més amunt
de la cintura. Amb caminar pausat ens va dur la carta i ens va preguntar:<o:p></o:p></span></p><p class="MsoListParagraphCxSpFirst" style="margin-bottom: 12.0pt; margin-left: 53.25pt; margin-right: 0cm; margin-top: 0cm; mso-add-space: auto; mso-list: l0 level1 lfo1; text-indent: -18.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><span style="mso-bidi-font-family: "Bookman Old Style"; mso-fareast-font-family: "Bookman Old Style";"><span style="mso-list: Ignore;">–<span style="font-stretch: normal; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; line-height: normal;">
</span></span></span><!--[endif]-->Que d’on són vostès?<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="margin-bottom: 12.0pt; margin-left: 53.25pt; margin-right: 0cm; margin-top: 0cm; mso-add-space: auto; mso-list: l0 level1 lfo1; text-indent: -18.0pt;"><!--[if !supportLists]--><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><span style="mso-bidi-font-family: "Bookman Old Style"; mso-fareast-font-family: "Bookman Old Style";"><span style="mso-list: Ignore;">–<span style="font-stretch: normal; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; line-height: normal;">
</span></span></span><!--[endif]-->De Torelló, prop de Vic, a Barcelona...<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoListParagraphCxSpLast" style="margin-bottom: 12.0pt; margin-left: 53.25pt; margin-right: 0cm; margin-top: 0cm; mso-add-space: auto; mso-list: l0 level1 lfo1; text-indent: -18.0pt;"><!--[if !supportLists]--><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><span style="mso-bidi-font-family: "Bookman Old Style"; mso-fareast-font-family: "Bookman Old Style";"><span style="mso-list: Ignore;">–<span style="font-stretch: normal; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; line-height: normal;">
</span></span></span><!--[endif]-->Ah!<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">I ens va deixar que ens
rumiéssim el menú. El local, ben buit quan hi vam entrar, s’havia anat omplint
de gent sorollosa i xerrameca, camioners i passants que es coneixien la fonda.
Vam decidir i l’Enrique no va trigar a tornar.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoListParagraphCxSpFirst" style="margin-bottom: 12.0pt; margin-left: 53.25pt; margin-right: 0cm; margin-top: 0cm; mso-add-space: auto; mso-list: l0 level1 lfo1; text-indent: -18.0pt;"><!--[if !supportLists]--><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><span style="mso-bidi-font-family: "Bookman Old Style"; mso-fareast-font-family: "Bookman Old Style";"><span style="mso-list: Ignore;">–<span style="font-stretch: normal; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; line-height: normal;">
</span></span></span><!--[endif]-->Que què voldran vostès?<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoListParagraphCxSpLast" style="margin-bottom: 12.0pt; margin-left: 53.25pt; margin-right: 0cm; margin-top: 0cm; mso-add-space: auto; mso-list: l0 level1 lfo1; text-indent: -18.0pt;"><!--[if !supportLists]--><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><span style="mso-bidi-font-family: "Bookman Old Style"; mso-fareast-font-family: "Bookman Old Style";"><span style="mso-list: Ignore;">–<span style="font-stretch: normal; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; line-height: normal;">
</span></span></span><!--[endif]-->Doncs això, i allò i el de més enllà...<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Quan li va arribar el torn a la
Carme va demanar si li podia fer un plat de mongetes amb botifarra negra i
blanca. El senyor Alcalà se la va mirar amb un mig somriure als llavis i amb cara
de commiseració li va dir:<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoListParagraph" style="margin-bottom: 12.0pt; margin-left: 53.25pt; margin-right: 0cm; margin-top: 0cm; mso-add-space: auto; mso-list: l0 level1 lfo1; text-indent: -18.0pt;"><!--[if !supportLists]--><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><span style="mso-bidi-font-family: "Bookman Old Style"; mso-fareast-font-family: "Bookman Old Style";"><span style="mso-list: Ignore;">–<span style="font-stretch: normal; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; line-height: normal;"> </span></span></span><!--[endif]-->Botifarra
en <i>monchetes</i> vol? No dona, no, que ja es veu que vostè és de Barcelona.
Si me <i>dixa</i> a mi li portaré un <i>minchar</i> que no oblidarà en la vida.
Vostè <i>hui</i> <i>mincharà monchetes</i> en arengada!<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">I sense fer cas de les
protestes, tímides, de la meva dona va marxar amb el seu pas d’ànec cap a la
cuina.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Vam dinar enmig del brogit del
local, amb aquella escalfor que només donen els espais humanitzats, amb les
orelles parades per no perdre res dels accents que es barrejaven entre aquelles
parets i els vidres entelats. Al defora la pluja persistia i augmentava. En
acabar, l’Enrique, sense demanar-nos permís, ens va deixar damunt la taula un
generós plat d’<i>ameles</i> <i>torraes</i> amb closca i dues copes de vi
ranci. Després del cafè, quan el local ja s’anava buidant de gent frisosa per
tornar a engegar, el Sr. Alcalà se’ns va asseure a la taula.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoListParagraphCxSpFirst" style="margin-bottom: 12.0pt; margin-left: 53.25pt; margin-right: 0cm; margin-top: 0cm; mso-add-space: auto; mso-list: l0 level1 lfo1; text-indent: -18.0pt;"><!--[if !supportLists]--><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><span style="mso-bidi-font-family: "Bookman Old Style"; mso-fareast-font-family: "Bookman Old Style";"><span style="mso-list: Ignore;">–<span style="font-stretch: normal; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; line-height: normal;">
</span></span></span><!--[endif]-->Que com ha anat açò?<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoListParagraphCxSpMiddle" style="margin-bottom: 12.0pt; margin-left: 53.25pt; margin-right: 0cm; margin-top: 0cm; mso-add-space: auto; mso-list: l0 level1 lfo1; text-indent: -18.0pt;"><!--[if !supportLists]--><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><span style="mso-bidi-font-family: "Bookman Old Style"; mso-fareast-font-family: "Bookman Old Style";"><span style="mso-list: Ignore;">–<span style="font-stretch: normal; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; line-height: normal;">
</span></span></span><!--[endif]-->Fantàstic, escolti! Tot excel·lent, i les
mongetes amb arengada és un plat que no coneixíem i que té tots els gustos.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoListParagraphCxSpLast" style="margin-bottom: 12.0pt; margin-left: 53.25pt; margin-right: 0cm; margin-top: 0cm; mso-add-space: auto; mso-list: l0 level1 lfo1; text-indent: -18.0pt;"><!--[if !supportLists]--><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><span style="mso-bidi-font-family: "Bookman Old Style"; mso-fareast-font-family: "Bookman Old Style";"><span style="mso-list: Ignore;">–<span style="font-stretch: normal; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; line-height: normal;">
</span></span></span><!--[endif]-->Dons repetiran -va contestar ell-. Perquè això de
l’arengada amb <i>monchetes</i> és com la cocaïna: quan les has tastat ja no
pots parar!<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">I vam encetar una conversa que
va durar una bona estona en que ens va explicar la seva vida. Va marxar a
Barcelona molt jove i va trobar feina en una perruqueria... de gossos: “<i>sí,
jo pelae gossos</i>!”. Allà es va aficionar a la fotografia. En aquells anys de
postguerra ja podeu pensar qui duia el gos a fer-se les metxes: les senyorasses
de la burgesia i de la classes benestants, les que compraven a l’estraperlo i
menjaven arreglat. “<i>Chent en duros</i>”, vaja. L’Enrique, observador, es va
oferir de fer-los una fotografia amb l’animaló i elles, cofoies, es deixaven
retratar “<i>per un bon pessic de perres</i>”.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">I va heretar la fonda dels
pares, Gregorio i Carmen, just després de casar-se amb l’Adoración. Els primers
temps van ser desoladors: “<i>tenia 10 taules i me’n sobraen 9</i>”. En canvi,
el restaurant de la gasolinera feia el ple. Va veure que s’hi aturaven molts
transportistes i un bon dia, a l’hora de dinar, sense pensar-s’hi gaire, se’n
va anar a l’esplanada on s’aturaven els camions. Quan el camioner baixava de la
cabina li deia:<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoListParagraph" style="margin-bottom: 12.0pt; margin-left: 53.25pt; margin-right: 0cm; margin-top: 0cm; mso-add-space: auto; mso-list: l0 level1 lfo1; text-indent: -18.0pt;"><!--[if !supportLists]--><span style="font-family: georgia; font-size: large;"><span style="mso-bidi-font-family: "Bookman Old Style"; mso-fareast-font-family: "Bookman Old Style";"><span style="mso-list: Ignore;">–<span style="font-stretch: normal; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: normal; line-height: normal;"> </span></span></span><!--[endif]-->Què,
cap a dinar? Aquí, al restaurant? <i>Pués</i> mire, que potser no ho sap, allà
davant n’hi ha una fonda on <i>heu</i> fan de <i>rechupete</i>. Que tenen una
cuinera, <i>escolte</i>, que val tot lo món!<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">I així, avui un demà dos, va
anar pispant clientela a la competència. Arribat a aquest punt ens va dir: “<i>Perquè,
saben vostès, la sort de la meva vida va ser casar-me en la meua dona. Sense
ella ja haguera tancat</i>”. I així vam passar a parlar de fotografia –jo també
pateixo d’aquest vici–, dels anys, de les <i>monchetes de l’aument</i> i de la
vida...<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Des d’aquell dia dels anys 90
hem tornat i retornat a ca l’Alcalà, a menjar i a <i>charrar</i> de la vida i
de <i>monchetes</i> i de tot el que calia. Van passar els anys i, primer
l’Enrique i després l’Adoración, se’n van anar a cuinar per altres llocs més
amables. A ella l’havíem vista a la fonda, dinant amb el mossèn, ja lluny dels
fogons que <i>manechae</i> el seu fill Enrique. A la sala, sense elàstics, amb
cinturó i sempre atrafegat, en Miguel ha continuat, per sort de tots, la
tercera generació de fondistes. Amb ell vam anar heretant l’amistat que havíem mantingut
amb el seu pare, i des de fa anys és al nostre univers de les persones amigues
a qui ens estimem i apreciem.<o:p></o:p></span></p>
<p class="MsoNormal" style="margin-bottom: 12.0pt; mso-pagination: none;"><span style="font-family: georgia; font-size: large;">Ara fa
temps que no podem anar per Calaceit: la vida et treu unes responsabilitats i
te’n carrega de noves que no ens permeten de moure’ns gaire. I trobem a faltar
la Fonda Alcalà i el Miguel i la seva cuina, que enyorem. Però hi tornarem,
perquè hi ha llocs en la vida de cadascú que sempre tornen, perquè hi ha
amistats que són permanents malgrat la distància, el temps i la circumstància.</span><o:p></o:p></p>jaume molsosahttp://www.blogger.com/profile/11672600196646720597noreply@blogger.com