Quan jo encara era a Olot a fer barretines, l’any 1952, Elia
Kazan dirigia Marlon Brando a “Viva
Zapata”, una pel·lícula que jo vaig estrenar a la meva adolescència i que
em va fer caure de la figuera: vaig deixar de veure el cinema només com una
distracció per passar a considerar-lo, també, un instrument de la història i de
la denúncia. Emiliano Zapata era un camperol mexicà que va lluitar contra els hisendats
del seu país a favor dels sense terra. La pel·lícula de Kazan mostra
descarnadament la historia d’un home tràgicament revolucionari. Al film, hi ha
dues escenes relacionades que em van colpir especialment. Al començament, un
grup de camperols visita al governador de Morelos per a demanar-li justícia. D’entre
tots, un aixeca més la veu que els altres i el governador en pregunta el nom. Amb paraula
ferma, Marlon Brando respon desafiador: “Em
dic Zapata, Emiliano Zapata”. I el governador encercla aquest nom en la
llista dels compareixents per a significar-lo com a perillós i persona a
eliminar. Anys després, quan Zapata ja era cap dels revolucionaris del sud i
adulat per Pancho Villa, un dels seus homes li va recordar, perquè se n’allunyava,
el principi de la revolució zapatista: “La
terra és de qui la treballa”. Emiliano es va enfadar i va preguntar el nom
del qui havia parlat, i quan li va contestar va agafar la llista dels
participants. Quan anava a encerclar el seu nom va recordar el gest d'aquell
governador i la seva mà s’aturà. Va adonar-se que el poder l’estava festejant i
va reaccionar. Quan Madero com a president de la República, li va oferir una
hisenda a l’estat de Morelos “com a pagament pels seus serveis a la Revolució”,
Zapata es va enfurismar: “No, senyor
Madero. Jo no em vaig aixecar en armes per conquistar terres i hisendes. Jo em
vaig aixecar en armes perquè al poble de Morelos li sigui retornat el que li va
ser robat”. Zapata va tenir un final tràgic, propi del revolucionari autèntic. Traït pels seus, va
ser cosit a trets a l’hisenda de Chinameca, a Morelos, el 10 d’abril de 1919.
Disposats a retornar la terra al poble i el poder al
ciutadà, Colau i Iglesias s’aixequen avui com dos idealistes abocats a la
revolució, a l’establiment del “nou ordre” a l’enderrocament de “l’antic règim”.
Doncs que no els passi com a Zapata: primer, el poder ha encerclat els seus
noms a la llista; després, quan ells siguin el poder, encerclaran el nom d’algú
altre. Fa falta que, com Zapata, s’adonin que estan sucumbint a la fera que
combatien i aturar la mà. Per a poder fer això, però, han d’estar, com Zapata,
disposats a morir per la revolució perquè sinó ens estan enredant.
