Va de
voltors.
El
voltor és un carronyaire que no fa gràcia a ningú: el coll pelat i la seva
funció a la naturalesa, no el situen entre els més admirats. Però l'elegància
del seu vol és indiscutible. Aquesta au té una envergadura de tres metres i
planeja pel cel com si en fos el rei, recorrent grans distàncies. Mentre que
posat a terra és extraordinàriament barroer, a l'aire es mou amb una facilitat
sorprenent.
L’Estat espanyol ha estat durant els darrers dos anys el
voltor, buscant la carcassa i l’ha trobada. Es diu Jordi Pujol i ara, amb el
cap d’estol Montoro al davant, ha començat la deglució. Als partits catalans
els ha faltat temps i pugnen per les engrunes, perquè qui s’endurà els tros
gros seran ells, no en dubteu: divisió, discussió, saturnisme, destrucció i un
país fracassat. Les garses es menjaran les restes, si en queden.
Hem de ser hàbils. Deixem-los atipar-se de carronya pujolesca i anem al què interessa.
Mentre ells es barallen amb la porqueria, nosaltres a la nostra. Deixem-los
distreure’s al canyet. No ens en queda d’altra: d’aquí vuit dies, tots a
Barcelona a recordar que el mandat és la independència. Deixem-los en Pujol,
aprofitem el regal que ens fan: que sigui la carnassa de Madrid, que s’hi rebolquin,
que es disputin el tros més gros. Mentre es distreuen, nosaltres farem via. D’en
Pujol i els seus, ens n’encarregarem després; us ho juro!
