Experts?

Què és en realitat un expert? Segons el diccionari de l’IEC (sic): Versat en la coneixença d’una cosa per la pràctica. És a dir que, per molt que un hom hagi estudiat, fet màsters, impartit centenars de cursos i conferències, no serà un expert si no té la pràctica de la matèria que tracta. I al contrari, algú sense estudis ni títols pot ser un expert a través de la pràctica. Avui n’hi ha molts d’experts, però del primer grup. Així, a ran de la famosa carmanyola escolar han sorgit desenes de suposats experts en l’estri i les seves possibilitats, però quants d’ells són realment experts? No crec que cap d’ells hagi fet l’ús suficient, continuat i eficient de la carmanyola com per poder considerar-se’n això: un expert. Experta en seria la meva mare, amb 85 anys, sis fills i deu nets, per alguns dels quals encara en prepara de carmanyoles. 70 anys preparant fiambreres: això sí que és una experta! En tots aquests anys cap dels qui hem menjat les seves preparacions no ens hem intoxicat i hem crescut raonablement bé. El meu fill, que aquest any que ve acabarà enginyeria superior a l’UPC, ha viscut els darrers 4 anys amb la seva àvia i s’ha endut a la universitat centenars de carmanyoles, content de la cuina que ella practica.

Qui dels qui opina de carmanyoles avui pot justificar 70 anys de pràctica constant, aportant resultats immaculats...? Possiblement cap de les patums carmanyolenques que avui es dediquen a donar lliçons a la meva mare. En definitiva: aquests personatges es podrien considerar estudiosos de carmanyologia, però cap d’ells es pot considerar realment un expert. Hi ha experts, expertets i cagabandúrries. Molts dels qui s’atorguen el títol estan a la darrera categoria i alguns arriben a l’honrosa d’expertets i gràcies. Ah! I el què val per la carmanyola val per tot!

Les motos a les Rondes

No sóc un visitant habitual de Barcelona, on solament hi vaig quan és necessari. Avui m’ha tocat anar al metge i a dos quarts de nou era a la Ronda de dalt enmig del tràfic de gent, que suposo que es dirigien majoritàriament a la feina. No hi havia retencions, la circulació era ben fluida i sense aturades. De cop i volta m’apareix una moto que m’avança per la dreta, entre el meu cotxe i el del carril contigu, se’m posa al davant i frena. Ha anat d’un badall de grill que no li claves una bona garrotada, perquè la seva maniobra ha estat tan inesperada, com ràpida i he tingut el temps imprescindible per frenar. Ja amb les orelles ben dretes, he hagut d’estar alerta de totes les motos que efectuaven maniobres semblants o més arriscades encara, com la d’una noia que, calçada amb talons exagerats, ha estat a punt de caure’m davant del cotxe en aturar-se al semàfor de la sortida de Balmes. Ha posat el peu a terra, però la seva sabata, en no ser apropiada, li ha gastat una mala jugada.

Com es diu sempre, hi ha motoristes bons, dolents i nefasts, però avui m’ha fet l’efecte que tots amb els qui m’he topat eren de la darrera categoria. Els qui conduïm cotxes hem de respectar la debilitat del motorista, però tinc la sensació que molts no en són conscients de la seva fragilitat i arrisquen inútilment la seva salut efectuant maniobres que no ens permeten ni tan sols reaccionar: volen ser i són tan ràpids que, ni que circulis amb mil ulls, seràs sempre capaç d’evitar-los. Aleshores, la culpa és meva. Els motoristes haurien de pensar també en els altres conductors i no fer-los responsables de la seva conducció, temerària a voltes.

Sobre nens i nenes, nois i noies, homes i dones

Aquests dies es discuteix vivament als mitjans sobre l’educació segregada per sexes. Tots els arguments que llegeixo a favor fan referència als resultats acadèmics superiors que s’aconsegueixen quan tornem a l’escola de nens i a l’escola de nenes. Sembla que hi ha estudis que demostren que això és cert. No ho discutiré: segur que els “experts” ho han fet molt bé i han sumat i restat correctament. Tampoc posaré en dubte avantatges pedagògics o processos de maduració diferents entre els sexes. Solament voldria reflexionar sobre si a la vida solament compten els resultats numerals, l’eficàcia i l’eficiència dels recursos, els resultats acadèmics finals. No compten també les relacions entre les persones, aprendre que som essencialment diferents i a comprendre i a acceptar aquestes diferències? El coneixement acadèmic no implica necessàriament saviesa. De nena a noia i de noia a dona hi va un pam enorme que cal anar vivint, a poc a poc: també a l’escola. Potser en lloc de competir a córrer més que els altres cal esperar al qui va coix i junts fer el complex i alhora formidable camí de la vida. Potser és una mica menys “eficaç”, però és més bonic, molt més bonic, fer-lo tots plegats.

De Soria a Montoro

En una coincidència còsmica, d’aquelles que es donen solament quan les gallines pixen (perdoneu l’expressió), he fet vacances interiors segons la recomanació del ministre Soria. No és que m’hagi agafat la vena de l’obediència, senzillament és que uns dies a l’estiu solem anar al Baix Aragó i aquest no ha estat una excepció. I també per un altre designi de l’atzar, vaig visitar els anomenats Órganos de Montoro. Aquests són unes formacions rocoses, prop de Villarluengo, que s’eleven uns centenars de metres sobre el riu Guadalope gairebé en vertical. A mi, amb tota sinceritat, mai se m’ha fet fàcil reconèixer en aquell rocam els tubs d’un orgue i per això tinc tendència a buscar-hi altres semblances cada vegada que hi vaig. Havent-hi, com hi ha, al govern espanyol un ministre que es diu Montoro, Cristóbal, i uns órganos del tal sembla inevitable de fer-hi alguna semblança i, francament, m’he deixat portar. Davant d’aquella expressió  pètria de la naturalesa, els deixonses d’en Montoro semblarien fets a mida: xulesc, cara de ratolí, dents de tal, estatura reduïda, veu de flautí, expressió adusta i uns bons dallonses penjant a l’entrecuix. Perquè això és el què es necessita per tirar endavant un retrocés social i econòmic com el que ell mateix ens endinya per supositori.

Però per més que m’esforço en veure-li uns grans atributs, uns órganos bestials, els de Montoro se’m resisteixen, la meva ment va ideant altres visions i al capdavall guanya la del Rubianes: veig en Montoro, el ministre, penjat pels órganos a la punta d’un dels tubs de l’instrument gegantí; mentrestant, el seu company Soria el fa girar a dreta i esquerra, amunt i avall, davant d’una gernació de turistes, nacionals, que aplaudeixen amb ràbia i sinceritat. El Montoro xiscla: “flautas pitos, pitos flautas!”.

El que té l’estiu: miratges tendres.

P.D. Pel gran Soria, a qui mai no agrairem el seu interès pel nostre bé, informar-lo que al Baix Aragó no hem estat ni a 35° ni hem patit mosquits, però hem arribat a 41° i les mosques gairebé se’ns mengen.

La Jonquera, la frontera

No m’havia passejat mai per la Jonquera, però aquest estiu una llarga cua tornant de Perpinyà ens hi va portar gairebé per accident. Després de dubtar una mica ens vam de decidir d’entrar en un dels grans supermercats que son ran de l’avinguda. Només entrar la visió de la nau espanta: un moviment constant i frenètic de persones que van amunt i avall dels passadissos estrets i atapeïts de productes. Molts estan ficats en envasos de mides gegants de marques desconegudes i semblen els preferits dels compradors.

D’estre totes les estibes predominen les d’alcohol: vins, licors i altres líquids dubtosos omplen metres i metres de prestatges, que són reomplerts contínuament per empleats esverats, suats, cansats. Els carros, tots amb sobrecàrrega, empesos per homes i dones amb sobrepès, avancen amatents i agressius empesos pels futurs propietaris de la mercaderia. El noranta nou per cent dels compradors són francesos baladrers i mal educats que han passat la ratlla per a comprar mam més barat. I dic mam perquè el noranta nou per cent del contingut és alcohol de qualitat i marca desconeguts. Enormes ampolles de pastís, grans garrafes de whyskey, barrils de cervesa i botes de ginebra són dirigits a la caixa per ser adquirits. Finalment, seran entaforats a les maletes de cotxes atrotinats que emprendran la tornada a casa.

Tot plegat amb va produir una sensació apocalíptica difícil de pair. Aquella gent semblaven personatges estranyament afamats de consum que saquejaven, més que visitaven, aquell nau immensa plena de consumibles. A la sortida de la població, una noia de cames llargues i shorts mínims, ínfims, oferia els seus serveis per si algun client no havia quedat prou satisfet amb la compra al súper. Tot plegat penós.

Duraaaaan

Ja n’estic tip del senyor Duran: sempre aigualint la festa, sempre amb la covardia de la prudència estúpida i estúltica. El senyor Duran s’ha proposat passar al davant, i de llarg, a Jordi Pujol en la permanència al capdavant d’UDC, sense adonar-se que mentrestant el país avança i l’avança a una velocitat considerable. Em sembla que les constants amenaces de la senyora Sánchez-Camacho menyspreant el Govern i el President, reduint la Generalitat en una sucursal del PP, mereixen una resposta contundent i un trencament correctiu. El PP demostra un dia rere l’altre la seva voluntat de convertir Catalunya en conquerida “habiendo conseguido los últimos objetivos”, o sigui: acabar amb la llengua i la cultura del país i absorbint-nos fins convertir-nos en mamella permanent de l’Estat. Crec que ERC és encara un partit prou immadur a qui cal deixar evolucionar, però potser és més patriota que el PP. Potser si donem als republicans una altra oportunitat d’exercir de soci milloraran la seva actuació i tindrem una alternativa prou sòlida pel país que no siguin els altaveus del gran i prepotent Montoro.

I si lo del senyor Duran no és ni covardia ni estultícia, aleshores hauré de pensar que darrera de tot això solament persisteix l’ambició personal de perpetuar-se i esdevenir, un dia o altre, ministre, sinó president, del govern de l’imperi. Bon profit, senyor Duran!

La ploma del Basté

En veure la cara del Basté a la signatura d’articles esportius a La Vanguardia m’ha vingut a la memòria la lectura que va fer d’un text seu en l’època a Catalunya Ràdio. Aleshores em va sorprendre que el protagonista d’aquell text fos “l’home de l’esquena com una taula de surf”. Crec recordar que es tractava d’un jugador de bàsquet. Vaig pensar que era una manera de descriure una persona força desafortunada: em sonava a definir-la com un objecte. Curiosament, els títols dels dos articles que n’he llegit parlen de “Les ulleres de mister Phelps” i de “El valor de la nena de la gorra”; he quedat de nou sorprès. Ni la de la gorra és una nena ni Phelps és unes ulleres, dos objectes a l’entorn dels quals giren ambdós escrits.

Deixant a part que “ell” és el centre real amb un protagonisme exagerat –el “jo” es repeteix contínuament– pretendre que una gorra i unes ulleres s’adhereixin a la persona i les defineixin em sembla una hipèrbole literària injusta. La foto, de fet, ja dóna una idea del personatge: amb un posat pretesament pensatiu, en realitat no deixa de transmetre una agressivitat incerta, potser temorenca. Reconec que des que vaig sentir allò de “l’home de l’esquena com una taula de surf” tinc una opinió possiblement esbiaixada sobre en Basté, però veig que amb els anys no ha canviat. Potser el “locutor amb la boca permanentment oberta” haguera estat un bon títol per aquestes ratlles...

La noia d’Ipanema (i II)

Algú s’ha decidit a escriure a la Vanguardia sobre els 50 anys de Garota de Ipanema: Fernando Garcia, el corresponsal del diari a São Paulo. Fernando mira de desfer, inútilment, el mite de la cançó composada, segons la tradició, quan els seus autors van veure passar Helô Pinheiro camí de la platja. Ell ens transporta a la visió que té un extraterrestre, eixint d’arribar a la terra, de la noia en qüestió, però cap marcià seria capaç d’admirar la bellesa d’Helô i transportar-la a la lletra d’una cançó; per això s’ha de ser un home i ben terrestre. Està bé per la pretesa comèdia, però gens per la realitat que van veure Jobim i Moraes al Veloso.
Em sembla barroer qualificar el cos d’Helô de monument i els seus moviments de remenades, o de menjar-se amb els ulls la bellesa de la noia. Per si queda algun dubte, Fernando posa, entre parèntesi l’edat dels dos músics per deixar-ne clara la visió lasciva. No hi estic d’acord, gens. Són aquelles descripcions típiques de mascle que només tenen una visió genèricament malaltissa de la bellesa femenina i que ens converteix en bàrbars. Una dona no és un monument , ni remena ni ens la mengem com si fos un gelat. És un ésser que, a voltes, és tocat per una perfecció que la mirada masculina, la més lleugera, converteix en bellesa humana digna de contemplació. Com un quadre de Manet o Renoir que, no saps perquè, penses que representa la realitat millor que cap altre pintor, usant solament uns quants pinzells, una tela i una dotzena de colors. En Helô és un cos daurat enfundat en un vestit senzill que camina cap a Ipanema. Res més. Això és més que suficient per desvetllar qualsevol inspiració.

Shorts

Havia de sortir algú a aigualir la festa del short. Carmen Villar sembla haver vist l’ull sàtir del mascle lasciu en dues lleugeres i gentils referències als pantalons curts que aquests estiu llueixen les jovenetes. Em sembla mentida que una dona usi qualificatius com cimbreantes cinturas, sinuoses posaderas i buenas piernas. Reduir la bellesa, masculina o femenina, a la mostra de més o menys quantitat de la pell que es mou cimbreante o sinuosa, em sembla que és no entendre res. La senyora Villar faria bé mirant d’entendre la complexitat de l’apreciació masculina de la bellesa femenina i no reduir-la a un simple objecte de desig. Opinions com les d’ella em fan pensar en que la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes. Bon estiu a totes!

De frases i cartells

Em va caure, pel feisbuc, el cartell que una colla de dones, penso que deuen ser infermeres o metgesses, sosté durant el que sembla una reivindicació laboral. El contingut escrit de la pancarta és brutal, bèstia ofensiu i fóra de lloc. Fins i tot indignant, diria. Si jo fos una víctima, o familiar d’una víctima, dels camps d’extermini nazis, posaria una querella criminal contra aquestes dones per banalitzar el genocidi. Com es pot comparar un fet tan inhumà com salvatge com va ser l’holocaust amb les retallades del govern? No fotem. Hem deixat l’enteniment a la vorera i ens hem llençat a dir incongruències i solemnes bestieses com aquesta? Com es pot acusar algú d’assassí i quedar impune? Ni que sigui en bé dels altres. Perquè sembla que aquestes noies facin tot això per salvar els “seus” malalts. No, no penseu pas que ho fan per egoisme, per salvar el seu lloc de treball: ho fan per nosaltres! I la prova n’és la darrera frase en minúscules: és el “ja t’ho deia” tant prepotent i desagradable, tant humiliant que algunes mares i alguns pares utilitzen per renyar els fills rebecs.

No s’hi val tot, ni que sigui per salvar malalts. I és que ja començo a estar una mica tip de les frases bíbliques, solemnes, messiàniques, que cada vegada apareixen més per internet. Normalment damunt o al costat d’una imatge, que hi fa més o menys referència, salten arreu com volent deixar empremta eterna en les ments pobres d’esperit que busquen redempció desesperadament. Que fàcil que és agafar la foto d’un negret mocós i plantificar-hi al damunt quatre paraules colpidores. D’aquí que la imatge que hi ha sota la pancarta em sembli extremament encertada, malgrat la ironia. Si us plau: abans de reproduir estúltiques imbecilitats a tort i a dret, pensem-ho una mica. Gràcies.

A cagar a la vinya!

Durant anys i panys he escoltat gairebé cada dia, a la cua de les notícies esportives, les gestes americanes d’aquesta baluerna de carn que es diu Pau Gasol. Sempre amb samarreta imperi, amb uns calçons que servirien per un cavall gros (no l’he vist mai vestit de persona) es passeja pel món cregut que és una gladiator del bàsquet. Ara no en té prou amb promocionar el seu ego, que li vessa per tot arreu, sinó que a més es dedica a donar-nos lliçons i declara a la Vanguardia que “España no se arregla de brazos cruzados”. I no solament això sinó que en una el·lipsi ovoide carpeto-esferoide li fot aquesta: “Yo nunca he sido partidario de llevar muchas banderas, pero esto es muy especial”. Sí, sí, especial.

A veure, que carai es pensa que fem aquí, esperar que ell, el gran Gasol ens ho vingui a arreglar? Ell, que viu als USA i paga els seus impostos, o no, allà? Em sembla que de salvadors de despatx ens en sobren i que el Gasol podria estalviar-se alguna estupidesa. Com estupidesa és dir que no li agraden les banderes per, encantat de la vida, acceptar portar l’espanyola tot dient que ell se sent tan espanyol com català. No sé però em sona a buit això, a poc compromís, a fugir d’estudi, quan el que ens cal és gent arrelada al país, capaç de liderar projectes productius. El Gasol està fora de la realitat de Catalunya, viu la seva vida USA, cosa que no critico, però em rebenta que, des de la ignorància i una certa prepotència, vingui a dir-nos que som uns ganduls. “A cagar a la playa!” que diria el gran Rubianes.

Marejar la perdiu

Ara, a  don Alberto Ruiz-Gallardón li han dit des del PP: “Et toca marejar la perdiu. Inventa’t alguna cosa, vinga!”. I s’hi ha posat amb aplicació: ha decidit modificar la llei de l’avortament. D’aquesta manera aconsegueix tres objectius: distreure el personal, tocar de mort una victòria del progressisme polític i del feminisme i acontentar l’església integrista espanyola. Sobretot, però, es tracta d’organitzar força fressa a una banda dels país perquè molts girin la cara cap a aquest moviment pervers. Evidentment, aquest tema entrarà en el debat polític i manllevarà importància a les retallades i al suïcidi econòmic cap al que marxem a pas lleuger sota les ordres de don Mariano Rajoy. Aquesta és una trampa en que ni l’esquerra ni el feminisme poden caure. Cal deixar cridar un noi que ha ajuntat els dos cognoms paterns per no dir-se Alberto Ruiz Jiménez, (curiós que molts espanyols optin per obviar cognoms massa concorreguts), un gest vulgar.

Amb aquest gest, el PP enceta maniobres de distracció perquè la ciutadania s’oblidi de les plantofades que ens han clavat i, sobretot, per les que ens clavaran, perquè encara no s’ha acabat. Per això llençaran iniciatives parlamentàries panfletàries i que toquen el voraviu; però no ens deixem enredar i combatem el què de debò importa. D’aquests cants de sireno ja ens n’ocuparem quan sigui l’hora.

La cultura del diner o el diner de la cultura

El dia 10 d’aquest mes escrivia sobre els cooperants de cap de setmana, com Ana Belén i Víctor Manuel, que una vegada aconseguit el bany popular se’n tornen a casa a banyar-se a la piscina i a prendre’s el whisky amb gel del Perito Moreno. Ara cal tornar al món autodenominat de la cultura, perquè sembla que aquesta és patrimoni solament d’uns quants privilegiats que surten dia si dia també als diaris. I hi tornem perquè han aixecat el crit al cel quan se’ls ha anunciat que apujaran l’IVA, es a dir, quan els han tocat la butxaca a ells. No en tenen prou amb rondinar a decibels exorbitants, sinó que personatges com un tal Ricardo Romanos escriu: “Pero don Mariano y su derecha mamporrera se han empeñado en devolvernos a las cavernas. Dicen que confían en "la mayoría silenciosa" para que no se desborden las calles. ¿Y tú? ¿Te vas a poner un parche en la boca?”. Quan se senten tocats, hem d’anar tots a salvar-los. Mentrestant, a través de subvencions ingents, els contribuents hem estat finançant les seves obres tan si ens agradaven com si no. Potser en lloc de queixar-se tant, caldria que es posessin a pensar si ells no s’haurien d’abaixar els sous també, vist com viuen molts dels culturalistes del país. Posar-se a pensar com abaratir els espectacles, fent-los més modestos, menys pirotècnia inútil, més adaptats a les circumstàncies i al moment que ens toca de viure. Sinó, fa l’efecte que la cridòria va més destinada a mantenir privilegis que no pas a defensar la cultura.

P.D. Per cert, on és el senyor Boadella, no el veig, no el sento...

Experiments estúpids

Cliqueu damunt la fotografia
per ampliar i llegir.

Elaine Fox és una neurocietífica dublinesa que parla, a la Contra de La Vanguardia del dia 20.07.2010, de l’optimisme i el pessimisme. Així, diu que la sensació de control de la pròpia vida és clau per a ser optimista i ens explica que ho demostra un estudi, fet als USA naturalment, que es va fer en una residència d’avis. Consistia en fer dos grups de persones: els uns podien decidir quan i com fer una tasca i als altres se’ls imposava. Doncs bé, després de tres anys de control van veure que els del primer grup eren més feliços.
Bé, d’antuvi diguem que els avis en una residència, sigui als USA o a la lluna, exerceixen més aviat poc control de la seva vida; tenen horaris estrictes, activitats limitades, infermeres que diuen “eh que ara serem bons minyons?” i prohibicions a manta. El fet que puguin tenir cura d’una torratxa o anar al cinema lliurement no em sembla gaire engrescador.
D’altra banda, no m’explico com una persona humana pot tenir putejats un grup de pobres ancians durant tres anys només per satisfer les seves ànsies científiques. I em pregunto què deuen fer els “científics”, com ara la senyora Fox a les residències, amb els avis que hi viuen. Els fan servir de conillets d’índies?, de debò que són capaços de tenir-los tres anys amargats amb una planteta i una peli? Em sembla una pocasoltada que no justifica cap estudi, i si fos un familiar d’aquells avis la portaria als tribunals per conducta impròpia i maltractament continuat. Què carai s’ha cregut la senyora Fox? No té cap més feina? A mi el seu estudi no m’aporta cap mena d’utilitat, tant se me’n donen les conclusions, són diners i temps malgastats. Això no és experimentar amb crueltat amb éssers humans?  Bona fox està feta l’Elaine!

L’art de vendre

En els anys d'estudiant vaig tenir un company que es va fer ric venent pedres de rebuig procedents d’una cantera que hi havia prop del poble. Havia arribat a un acord amb el propietari, que li cedia gratis la pedra a canvi de deixar l'espai lliure d'aquelles restes inútils. Així, cada vegada que barrinaven, el meu company llogava una excavadora i un camió i se n’enduia unes quantes tones, les rentava i les ficava en sacs de vint-i-cinc quilos. La cosa consistia en vestir el producte amb una capa que li donava l'aire d'excepcional: original, innovador, natural, guai, modern, txutxipandi, trencador, ecològic, sostenible, etc., etc. Calia també ser un bon venedor per tal de què la capa fos creïble. El meu company era un gran engalipador: sense mentir, dient la veritat sobre el que venia, sense enredar, amb una habilitat admirable convencia els seus clients de què aquells rocs tenien milions d'anys d'antiguitat, que havien estat recollits amb cura i triats especialment per a la funció que havien de desenvolupar: ornament creatiu per a jardins i peixeres. Aquestes pedres deixaven anar una energia especial i contenien un fotimer de materials que beneficiaven directament plantes i peixos. El meu amic es va pagar la carrera, vivia com un senyor, tenia un empleat i del sis-cents inicial amb què repartia els seus sacs, va passar a tenir un 1430 –un luxe per l'època– i un Mehari –enveja de tothom–. La papanateria d'uns fa viure, molt bé!, a d'altres.
Moltes vegades hem vist com els administradors públics, sempre assedegats de grandesa, es llencen com folls darrera d'idees tan grandioses com pelegrines. Recordeu els famosos arbres “sostenibles” de la senyora Imma Maiol que han acabat essent “insostenibles”. Durant la meva carrera professional sempre m'ha atret el misteri de la gent com aquell company capaços de vendre merda, amb perdó, i que els compradors pensessin que compraven qui-sap-què. Avui he vist en un reportatge de TV3 que l'ajuntament de l'Estartit ha posat un jardí damunt de la teulada d'un bus, per tal de guanyar zones verdes a la vila i fer pedagogia mediambiental. Immediatament, he recordat el meu amic espavilat.

Hi torno

Fa uns dies vaig publicar una fotografia on es veia el cotxe de la Guàrdia Municipal aparcat en una plaça per a persones amb dificultats. Sembla que va fer efecte i per això hi torno. Per això i per altres motius. Si ara les nostres autoritats, de tota mena, es dediquen a assetjar-nos amb multes i prohibicions, penso que nosaltres tampoc no els en podem deixar passar ni una. Si més no així estarem en pau. La deixadesa tampoc no es pot tolerar. A Torelló, el cotxe de la policia municipal encara aparca a la parada dels taxis de la plaça Pujol, quan a 50 metres hi ha l’aparcament del mercat municipal; allà hi ha lloc de sobres. Avui, és al carrer sant Miquel. Com en una persecució d’aquelles de pel·lícula, els guàrdies fan aturar una furgoneta, baixen del cotxe-patrulla, deixen la porta oberta i aparquen de qualsevol manera. Pel que es veia no es tractava de cap servei urgent i tenien temps i manera de deixar el cotxe millor, però no: mig entravessat per fer una bona nosa als que circulen.
Solament demano més cura, més respecte i més exemple... i caminar una mica, que no fa mal. Això em va aconsellar un guàrdia a mi.

Si feu gran la foto clicant damunt, ho veureu millor.

Excepcionals, però amb sort

A vegades es confonen les qualitats de les persones, sobretot en els intents de ressaltar-les. Aquesta confusió la devem, moltes vegades als periodistes, uns professionals als qui suposem –a vegades ells mateixos s’atribueixen– la capacitat d’entendre de tot. L’anàlisi que fan dues periodistes de La Vanguardia –Maite Gutiérrez i Sara Sans– sobre la importància de les notes a l’hora de triomfar laboralment, està prou bé. Però a l’hora de valorar què han aportat personatges com Steve Jobs, que no va acabar la seva carrera, crec que no l’encerten. Possiblement Jobs no va inventar, en el sentit estricte de la paraula, cap dels aparells que li atribueixen: l’iPod, l’iPhone o l’iPad. Si més no, ell sol no. De ben segur que totes aquestes andròmines van tenir un bon nombre de ments creadores que les van fer possibles. Si no, de què necessitaria Jobs equips de tècnics al seu servei? Perquè fitxaria cervells creatius? Els mèrits indiscutibles de Jobs són dos. El primer, saber motivar i dirigir els seus equips creatius. El segon, tenir la intuïció prou aguda com per endevinar a cada moment quina era la decisió encertada. I dic endevinar expressament, perquè les decisions finals encertades també depenen en una bona part de la sort. Tan si agrada com si no, el factor atzar intervé, i molt, a l’hora de llançar un producte o una idea. Sinó resultaria que sí que els estudis són determinants. Cal reconèixer que, manta vegades, tenir molts estudis no és garantia de res i, en canvi, naixent amb la flor al cul es té molt de guanyat.

Abusananos

Durant nou anys vaig ser alumne dels hermanus de La Salle, a la Garriga, i vaig tenir la oportunitat d’assaborir el seu mètode pedagògic, que no era d’altre que fotre’t un clatellot cada vegada que els veia de gust. El cert és que alguns rebien més que els altres i això li passava al meu company Andreu (nom suposat, evidentment). Duia ulleres, gruixudes i cares. L’Andreu era el típic vailet que, quan hi havia un merder, sempre hi era pel mig. No pas perquè hi participés directament, sinó per autèntica mala sort. Un dels hermanus, un tal Víctor, li va agafar una mania especial i les plantofades li queien a l’Andreu cada dos per tres. El cas és que, en un d’aquells atacs de violència que afectaven amb freqüència a l’hermanu Víctor, li va caure un mastegot i les ulleres van sortir disparades trencant-se en mil bocins. Després de dos o tres dies, l’Andreu anava amb les seves ulleres noves i flamants, quan va rebre altra vegada la carícia del religiós i les ulleres van volar de nou estavellant-se contra la pissarra: el tros més gros era de la mida d’un botó de la sotana –“aquella bragueta immensa, de cap a peus”, segons la genial interpretació de la Trinca–. L’endemà, a l’hora del pati, el pare de l’Andreu va aparèixer i es va dirigir de dret i sense engaltar cap l’inefable Víctor. Era un home gran i gros com un armari que feia respecte. En arribar l’alçada del frare, el va agafar per sota les aixelles, el va aixecar un pam de terra i mirant-lo de fit a fit li va engegar: “Si tornes a pegar a l’Andreu et fotré un clatellot que la paret te’n tornarà quatre. M’has sentit bé!?”.  El Víctor, sacsejat com un ninot, vermell com una brasa, va moure el cap amunt i avall i el pare de l’Andreu el va deixar suaument a terra. Les aixelles de la sotana eren totalment descosides. Des d’aquell dia l’hermanu no va tocar mai més l’Andreu.

Explico aquesta història per dir que aquell pobre frare era un pinxo estúpid i violent que solament gosava ventar patacades als més dèbils que ell. A tota aquesta mena de gent els passa, un dia o altre, que en troben un de més fort i acaben estossinats ells mateixos víctimes de la seva agressivitat. D’un personatge cretí com l’hermanu Víctor en dèiem un abusananos: aquell que, recolzat en la seva superioritat física, aprofita per estomacar tothom. Doncs, a partir d’aquest exemple, donaria un humil consell al senyor Montoro, Ministre d’Hisenda del Gobierno de España: un dia o altre es trobarà al pati el pare de l’Andreu i aleshores algú li haurà de recosir les aixelles de la sotana.

Que Déu l’empari, imbècil

Ahir vaig veure el President del Gobierno, don Mariano Rajoy, tancar per sorpresa el congrés del seu partit a Sevilla. Es veu que hi havia un problema de seguretat. Desmillorat, amb el cabell tenyit, un President demacrat defensava, no pas les mesures que havia pres, sinó la imatge del seu partit dient que podien sortir al carrer amb al cap ben alt. De nou, una pluja, gairebé una pedregada, d’aplaudiments de part dels seus animant-lo, de moment, a continuar amb la seva suposada valentia. Recordo que a l’exèrcit es posava allò famós en l’apartat del “valor”: “se le supone”, tota vegada que no ens havien pogut provar. Doncs a don Mariano el mateix, perquè encara no sabem fins a quin punt decideix ell o l’obliga Berlín. De fet, continuant amb la pràctica militar, els comandaments engegaven un tret a aquells, covards, que no volien sortir de la trinxera. Probablement és això el que li passa al Presidente: si no fa el què li diuen, el defenestraran. La veritable valentia la demostraria don Mariano executant, políticament, donya Andrea Fabra, il·lustre diputada on n’hi hagi. El seu “que se jodan” donarà per molt, ja ho veureu. És una d’aquelles frases que encenen revoltes, perquè escupen directament la cara del poble i menystenen la dignitat dels pobres. L’excusa de l’exabrupte: “ha començat ell”. Allò que, de nens, dèiem a l’escola per a treure’ns la culpa de sobre. Molt infantil, massa per una dona adulta, diputada i representant dels seus votants.
El títol d’aquesta opinió l’he manllevat d’un llibre de l’Álvaro de Laiglesia que es diu “Dios le ampare, imbécil”. El va escriure per allà el 1955 i se’n van fer 13 edicions. Ara no ve al cas el seu contingut, solament el títol. És el que jo diria a la senyora Fabra: que Déu l’empari, imbècil!, perquè si no és així li’n faran l’aresta, ni que sigui la política.

“¿Qué jaleaban ustedes?”

La frase la va pronunciar la Pilar Manjón davant de la comissió del Congrés de diputats que investigava els errors de l’11M. Es referia als diputats del PP que havien aconseguit deixar en res la feina d’aquella comissió i s’aplaudien ells mateixos. A la fotografia es poden veure els Diputats del mateix partit aplaudint el Presidente del Gobierno després de pronunciar el seu discurs davant de l’assemblea. Un discurs que contenia l’enèsima garrotada damunt del poble a causa de la crisi. Se’ls podria preguntar el mateix: “Qué jaleaban ustedes?”. Perquè, què aplaudeixen ses senyories? La pujada de l’IVA?, La rebaixa dels sous dels funcionaris? O les reduccions a les prestacions de l’atur? Doncs no fa gràcia, senyories. No en fa gens. Haurien de guardar-se les felicitacions per quan les coses vagin d’una altra manera i, fins aleshores, captenir-se una mica més, mostrar-se més continguts i no tant grollers: sembla que es fotin dels pobres, la veritat. Perquè mentre ells s’”autojaleaban” a fora la policia estossinava els miners.

Per “una ciutat bonica”?

Carles Ribas (CiU), portaveu de l'equip de govern de l’Ajuntament de Girona, s’expressa amb la frase del títol per justificar la nova ordenança municipal segons la qual es multarà amb 300 € als menors que fumin o beguin pel carrer, i 150 € a tothom qui tiri una burilla a terra. Encomiable mesura que vetlla per la salut dels nostres menors, per la netedat dels carrers i la imatge de la ciutat. Segons Ribas, “la policia hi és per garantir el civisme; el civisme no apareix per generació espontània”. O sigui, que el civisme s’ha d’imposar a cops de multa. Molt bé home. Tornem a suposar que el ciutadà és indolent i pecador per vocació, i per això l’Ajuntament necessita “eines” per a posar-lo a ratlla. No discutiré ara sobre la llibertat, ni que sigui la dels menors, d’emmetzinar-nos amb el què ens doni la gana, sinó l’oportunitat i la lògica de la mesura.

De debò que es multarà al menor? O més aviat serà el pare del menor qui s’endurà la clatellada, almenys l’econòmica. En un moment en què les coses no estan per a bromes, em sembla fora de lloc, extemporània, una mesura que castiga la butxaca de les famílies. L’economia familiar no està com per pagar 300 € perquè l’adolescent rebel ha fumat al carrer. Es dirà que els pares haurien de vetllar pels seus fills, però els pares no són la policia municipal i tampoc van darrera del fill dia i nit procurant que no fumi (res).

Hi ha també una certa redundància diabòlica en aquesta norma. A veure, des de fa molts anys hi ha cartells arreu on es prohibeix vendre tabac als menors. On l’aconsegueixen, doncs? El roben, potser?. L’agafen de casa? Potser en alguns casos sí, però en la majoria el compren als establiments ad hoc, que són els qui haurien de controlar l’edat dels compradors. No hi ha ja aquesta norma? Doncs a vigilar estancs, bars i gasolineres, que sempre serà més fàcil i efectiu que no pas empaitar adolescents pel carrer. Ja coneixem però, l’”eficàcia” de l’Administració, que consisteix a clavar garrotada al cap del més dèbil i a deixar sense càstig al culpable de debò.

Voldria advertir que posar més sancions, constriccions, sancions, en temps de crisi porta a la crispació dels Administrats, sobretot dels qui tenen menys a perdre, i que això pot dur a estats d’ànims pròxims a la rebel·lió. Sí, sí, rebel·lió; amb tota intenció, no he volgut usar aquell eufemisme, que ara els pseudoesquerranistes i pseudopacifistes, d’ICV i altres, usen: insubmissió, que em sembla un mot certament tou, enganyós i happy-hippie-flower.

Els cooperants caragirats

Hi ha dues menes de cooperants: els qui van a fer el paripé i els compromesos. Els primers són aquesta mena de gent que s’apunten a unes vacances solidàries, que consisteixen bàsicament en una visita guiada per un país del tercer món per, en tornar, dir que aquesta experiència “els ha canviat la vida”; l’endemà es desplaçaran al col·legi amb el seu 4x4 enorme. Els segons són mossèn Jordi Mas. Al seu blog, que els amics mantenen viu, hi escriuen: “aquest capellà de la Garriga va dedicar 50 anys al Camerun ajudant al desenvolupament d’una de les regions més pobres de l’Àfrica. Va fer centenars de pous, va fer hospitals, va crear escoles i sales polivalents per als habitants de la zona, majoritàriament musulmana. El treball ingent d’aquest home perseverant li va valer, al 2007, el primer Premi de Cooperació Internacional per al Desenvolupament Humà, que atorga el Consell Comarcal del Vallès Oriental, i, al 2008, el Premi Josep Parera, que atorga Caixa Penedès. Aquest bloc vol compartir amb tothom els escrits, fotografies i vídeos dels amics de 'Baba' Georges, que és tal i com el coneixen al Camerun”. Els garriguencs recorden mossèn Mas perquè, quan tornava al seu poble –sempre per pocs dies, o per necessitat–, en marxava amb unes maletes enormes plenes d’objectes “vitals”. S’havia de discutir, a la facturació de l’aeroport, pel sobrepès ingent: i se’n sortia. Aquest home, ja amb molts anys a l’esquena, agafava el seu cotxe malgirbat, recorria 150 km per anar a buscar una bombona de butà; la hi robaven i tornava enrere per comprar-ne una altra, sense diners i sense gasolina, i arribava a casa amb dues bombones plenes i el dipòsit fins dalt de tot!

A la portada de l’ABC veiem un exemple de dos pàjarus de la primera espècie. El Víctor Manuel i l’Ana Belén només surten a fer el vol per la “causa”. Després, ell defensa a tort i a dret els drets d’autor i ella pontifica sobre la vida per entrevistes i revistes vàries. La recordo a ella declarant que “en ese momento no me apetecia tenir un hijo” com si els fills fossin el resultat d’una apetència i no el fruit d’un sentiment profund. Ara, guitarra a la falda, van a veure els miners que lluiten per la feina. Hi aniran de nit, quan no fa calor, estrenyeran unes quantes mans negres, cantaran alguna cançó emotiva, faran declaracions i se’n tornaran a casa, a la seva vida regalada, mentre els homes de la mina caminen cap a la inutilitat sota el sol de l’estiu: calent i abrusador. Aquest és l’efecte que em fan: genteta que més que donar la cara, la giren.

El preu de les coses

Avui he hagut d’anar al metge i m’ha renovat la recepta electrònica. Normalment es tractava d’un sol paper on s’hi especifica el medicament, o medicaments, que et prens. Però avui m’han donat dues fulles i la sorpresa ha estat en veure com l’Honorable Conseller de Sanitat, Boi Ruiz, m’informa del què li costa anualment la meva recepta al seu departament. La veritat és que un trobo d’un mal gust i una barra que m’ho sé acabar. Segurament i sempre pel nostre bé –perquè l’Administració sempre fa les coses pel nostre bé– és que el Conseller vol que sapiguem el què costa la nostra malaltia al Govern i fer-nos conscients de la càrrega que signifiquem per l’erari públic. Potser ens vol fer veure lo generosos que arriben a ser, que fins i tot ens paguen una part del medicaments. Acceptem, doncs, que les intencions siguin a fi de bé, pedagògiques que diuen ara. Tot i així no puc acceptar que em refreguin pels morros allò que ja he pagat, amb escreix. Per tant, el dia que en el mateix full m’hi posin el què jo pago anualment al sistema, acceptaré que hi imprimeixin el què em paguen. Perquè hem de dir les coses pel seu nom: jo no costo un duro a la sanitat pública; cost no és correcte. Jo rebo visites i medicaments com a contraprestació pel ja he avançat en diners, i que durant molts anys he infrautilitzat. Jo pago, cada mes, el doble del què ells em diuen que gasto cada any. Si publiquen quant els pago estarem tants a tants, i a l’Honorable Ruiz també li servirà per recordar-li, i fer-li pedagogia, dels diners que aportem tots i cada un de nosaltres i que els ha d’administrar amb cura i seny. Perquè si no ho fa així li picaré la cresta i li faré pam-pam al cul. Que a més de perdre qualitat i prestacions ens hagin d’escopir una factura és una barroeria. Que ja està bé, home, que ja està bé!

Publicat a La Vanguardia del dia 12 de juliol de 2012.

La música que no ens toca

Ara, a l’estiu, quan les nits són curtes, obrim les finestres perquè algun bri de vent misericordiós ens refresqui la casa. És l’hora de la calma, d’asseure’t una estona al jardí, de deixar la feina enrere i de parlar. Aleshores comença el festival. Un cotxe s’atura sota la finestra amb el volum de la música pumba-pumba a tot drap i fa tremolar els vidres; el veí jove ha reunit una colla per assajar amb el seu grup, amb els watts a tota castanya: música en directe. Si vas a sopar a fora, el restaurant no es descuida del fil musical anodí a vegades, d’altres anul·lador de converses. Quan compres a la botiga (sobretot si és de roba), el propietari, frisós de vendes, posa CD’s per la tremuja electrònica. I així anar fent: sempre escoltant la música dels altres, tant si en tens ganes com si no. Cal una mica més de respecte per les nostres orelles, pel nostre gust, per la nostra dignitat de pacients oïdors.

No demanaré ajut a les autoritats competents, que ja haurien d’haver actuat d’ofici contra aquesta intromissió a les meves vexades orelles. Solament reivindicar el dret al silenci, a la quietud. El silenci, allò que produeix un gran desassossec a molts ciutadans d’avui, que per això, per combatre la seva picor graten l’orella dels altres.






Publicat a la Vanguardia del dia 9 de juliol de 2012

El tango de la carmanyola

Fotografia procedent del web e-bay. Algú la
posa a la venda com a objecte de col·lecionista.

Ja fa dies que balla; vull dir l’afer de la carmanyola a les escoles, una qüestió que ha adquirit el rang de Nacional. Algú va descobrir, fa unes setmanes, que existia aquest estri capaç d’estalviar dinerons a les famílies, que podrien així reduir la seva despesa escolar. Imagino que els experts es van esverar de seguida; els experts i les empreses de càtering que subministren a moltes escoles del país. Aquests experts van afanyar a trobar problemes a l’adminicle, o, més ben dit, al seu possible contingut.
Després de descriure problemes de conservació, de trasllat, d’elaboració, de contribució a l’obesitat, etc., troben els veritables culpables del problema: els pares. Els pares són aquells éssers malèvols que a més de maleducar els fills, consentir-los, assassinar-los al cotxe i altres menudeses, ara resulta que també els alimentem malament, fatal vaja, i aquests experts no poden deixar en mans d’inconscients les generacions futures. Ja fa temps que al voltant de l’educació dels fills van sorgint més i més experts que no responen a cap demanda social, sinó més aviat al push de professionals que s’han hagut de reinventar per trobar feina. Aquesta tendència, lluny de resoldre problemes en crea, al meu entendre. Si hi ha experts és que potser no ho faig bé, reflexionen els pares. I és així que allà on no hi havia dubtes ara n’hi ha i a molts els cal recórrer a uns suposats experts que, al capdavall, no en saben pas més que nosaltres. És més, alguns ens venen la idea de què si no recorrem a ells estem negant possibilitats, fins i tot drets, als nostres fills. Galdosa manera de promocionar-se! Ara toca carmanyola i institucions i experts el llancen damunt de la probabilitat de què els progenitors, que no volen altra cosa que maltractar els fills amb menges indigestes i greixoses, es dediquin a omplir-la de menjar porqueria. Al capdavall, després de tan debatre, estudiar, analitzar i conferenciar, el cost econòmic i social de la fiambrera serà tan elevat que més valdria no haver tret el tema i que seguíssim pagant el dinar de l’escola.
Sí, fiambrera, perquè és així com anomenàvem aquell estri d’alumini, rodó o quadrat, consistent en un recipient amb tapa més o menys hermètica que s’usava per traginar menjar. Era simple i rudimentari, possiblement no massa higiènic, però útil i simple. Dic això perquè ara els pares tindran el problema afegit de triar quin model de fiambrera hauran de proporcionar als seus fills. Per curiositat, he teclejat “carmanyola” al Google. Esperverant: 28.800.000 resultats! N’hi ha de totes menes, materials, colors, sistemes de tancament, mides, formes, dissenys flipants i decoracions majestuoses. Espatarrant. Evidentment, molts hauran de recórrer a l’expert; no fos cas que compressin una “Capsa de llauna, de plàstic, etc., per a portar vianda, ordinàriament cuita” (sic, IEC) inadequada.



P.D. Per cert, un expert és una persona que ha adquirit el coneixement (del què sigui) a través de la pràctica. M’agradaria saber quants dels qui es dediquen a pontificar expertament tenen més pràctica que no pas jo. Apa.

POURQUOI le jus de citron est fait de saveurs artificielles et le liquide à vaisselle est fait de vrais citrons ?

Sempre m’he preguntat on collo... para l’ànima nacional dels socialistes catalans, i ara, el seu secretari general, Pere Navarro, es despenja de la figuera per dir que (sic): “El PSC és un partit amb fort suport popular, que ha presentat el seu projecte però no estem per adhesions ni per espectacles ni per frivolitats”, i que “si algú vol aixecar banderes per distreure a la població, ja s'ho faran”. Ho diu davant les peticions d’ERC perquè s’uneixen al projecte del concert econòmic. Es veu que amb un 51% de catalans a favor de la independència no en tenen prou i no estan per adhesions frívoles. Deduïm doncs d’aquestes paraules que l’opinió de més de la meitat del país és frívola?

A mi els milions d’euros que ens escagoten un any rere l’altre no em semblen cap frivolitat, ben al contrari crec que es tracta d’una munyida que des de Madrid han fet eterna. Mai han trobat els socialistes catalans la seva ànima catalana. Ja ho vaig veure clar en un reportatge de TV3 de fa uns anys. Es veu que els del comitè central feien unes reunions anuals, amb glamour polític, a la casa d’algun d’ells, evidentment a l’Empordà. Bo i asseguts al jardí, amb molta gespa, un got a la mà i paisatge obert, pontificaven Maragall, Obiols, Montilla, Chacón, etc. La veu original dels assistents no se sentia. Solament durant uns segons, la veu en off es va extingir deixant en primer pla la conversa: clarament i diàfana, aquella colla parlaven en castellà! Aquesta és la misèria política del PSC: dir blanc a Catalunya i votar negre al Congrés; defensar l’estat federal i cagar-se a les calces quan el PSOE es gira; oblidar el català per abdicar en la llengua  de les espanyes. Vegeu la senyora Chacón: quan s’ha de presentar a les eleccions ho fa a Catalunya, en català, per anar a Madrid a trair el poble com una vulgar botiflera. És per això que, com un babau, el partit encara es va preguntant com és que la caiguda encara no s’ha aturat. Els adverteixo que a baix no hi ha cap àngel del senyor amb les ales esteses per parar la patacada.

I jo he posat el títol que he posat a aquestes ratlles per veure si distrec el personal del PSC, deixen així de fer el papanates i es posen a treballar d’una punyetera vegada pel país.

En Tomàs i les cabretes

Ahir, el gran Tomàs Molina ens va delectar amb un magnífic reportatge sobre l'elaboració de la girella, un embotit pallarès que, per si no ho sabíeu, està fet amb carn de xai. El trempat del Toni Nadal ens va fer una demostració de la seva habilitat de mocadera. Per acabar d'embrutar el cel pirinenc amb la baluerna voladora (l'helicòpter de l'Espai Terra), no se'ls vaocórrer res més, ai las!, que empaitar un ramat de daines. Collons, vaig dir-me sorprès, al Tomàs li patina la neurona! Ell, gran defensor dels animals i el seu hàbitat encalçant cabres? Ell, a qui li agraden les fotografies d'insectes i granotes follant alegrement, espantant pobres banyuts pels prats? Ell, que sempre ens renya perquè molestem els animalons en plena trempera amb les nostres fotografies (encara que després les publiqui)? Tomàs, el Toni te l'ha jugada!
A partir del minut 12'00" del vídeo podreu veure les imatges espectaculars de com la ferralla sorollosa fa córrer muntanya avall, amb habilitat de pastor, el ramat de daines. Amic Tomàs: una mica de coherència i menys papanateria!

Vídeo del programa.

La solució del "don"

Faré una breu ressenya de qui és don Nacho Carbó Espinosa. Aquest noi viu a Alcañiz, deu tenir uns trenta anys, fa cara de bon noi i té un perfil al Facebook on diu que sap parlar (acollòna’t!) “español, espanglish i Inglés medio”. A més li agrada Tauromaquia, una pel·lícula que es diu “Te creo, pero mi ametralladora no!” i “Gladiator”. Té un blog on hi escriu de tan en tan que es diu “el alcañizano” i , en una estranya el·lipse hiperbòlica adorna els seus articles amb el repicar dels tambors de la Setmana Santa. És del Madrid i per a ell els del barça són “infieles”. No he pogut, o sabut, trobar si té alguna mena d’estudis i actualment és, “concejal de Medio Ambiente del Ayuntamiento de Alcañiz” pel PP. Escriu regularment al diari local La Comarca articles d’opinió. Aquests textos són normalment per a afusellar els altres, al govern quan governen als altres, o bé auto-lloar-se sense embuts. Deu ser un exemple del jove espanyol, de dretes, anticatalà i partidari del “aragonés oriental”.

Don Nacho Carbó ens dóna la solució, a La Comarca del dia 22 de juny, als problemes de l'economia espanyola: consumir responsablement. A veure, si després de pagar les despeses impenitents (lloguer, hipoteca, aigua, gas, electricitat ...) que ens deixen el compte corrent en blanc, ens queda alguna cosa, encara hem de menjar, amic. Com anem a consumir? Després de la reducció de salaris, de la pujada dels medicaments, autopistes, transport públic, ara els mags del Govern ens paujaran l'IVA de la sal. I encara don Nacho vol que consumim responsablement. Home, em sembla una solemne presa de pèl. Si a més té la sort de ser català i pagar l'euro per recepta, el cèntim (cèntims) sanitari sobre la benzina, la pujada de la universitat (65%), etc., etc. doncs vés fent comptes. Ah! No ens oblidem dels aturats.

De vegades a un li dóna la sensació que és un pobre imbècil que no s'adona de res: a gastar, ximples, a gastar, que així sortirem de la crisi! La veritat, a vegades més val estar calladet i no dir bestieses.

Amb testes pensants com la de la botiguera (francament, dubto que existeixi) de don Nacho estem arreglats. Per cert, encara no he sentit piular al tal don sobre el problema de la mineria al Baix Aragó. Potser, només potser, si es solucionés els miners podrien "consumir responsablement".

De llardons, alls, cebes i altres impertinències

El Quin Monzó escriu de la coca de llardons, sense llardons, tot reivindicant el nom de les coses. Té més raó que un sant. Els greixons (és així com anomenem els llardons a Osona) eren una menja de pobre, quan jo era jove, i a mi m’agraden amb bogeria; sempre que estiguin ben premsats, al seu punt just. Potser és perquè tenia un veí carnisser, que un cop a la setmana feia greixons i inundava casa meva amb l’olor llaminera que deixen quan es fan. Una olor que avui encara m’exalta la pituïtària sempre que la sento, cada vegada menys. Avui s’han convertit en aliment de rics: he arribat a no comprar-ne perquè el seu preu era tal que em semblava que em m’aixecaven la camisa.

És ben cert que l’anatema que ha sofert el colesterol, abundant en greixos, és la causa principal de la seva expulsió de la coca d’ídem. En canvi però, com és que hi ha sopa d’all sense all? L’all és una hortalissa apreciada fins per la inquisició culinària, i en canvi he trobat sopes d’all insípides on, si hi ha all com diu la carta, hi és en quantitats tant ínfimes que costaria trobar-lo fins amb el sincrotró ALBA, que es veu que ho veu tot i tot. També he menjat harira sense pebre o arrossos al curry sense curry; i flams d’ou sense ou, calamarcets amb ceba sense ceba, xili sense xili, i així anar fent. En treuen el pebre o el xili perquè no piqui, quan la gràcia d’aquests cuinats excel·lents és la coentor que ens deixa i que ens fa veure una mica més de vi. El curry ni pica ni té gust de curry, de tant com l’aigualeixen a base de crema de llet. Finalment, l’all: l’escaliven, el trinxen i li arrenquen el cor perquè el cuinat no empastifi l’alè de turistes, executius i llepafils diversos.

M’apropio de l’ensaïmada que també esmenta el Monzó. Un amic mallorquí sempre corregia els qui pronunciaven ensiamada en lloc d’ensaïmada: “Es diu ensaïmada perquè porta saïm!”, deia. Esclar que molts no sabien, ni saben, què és el saïm.

Si jo sóc un picapits, ella és una escalfabraguetes

Segons el diccionari de l’IEC, escalfabraguetes és: Persona que es complau a excitar-ne sexualment una altra sense consentir, després, a satisfer-la. Doncs això és el què en penso de la carta de la Rosamaria Cendrós a La Vanguardia del dia 27 de juny.

Si creu que el senyor Adelson és un bonifaci, una ong de l’economia o un altruista vocacional s’equivoca. Aquest home ve aquí a fer negoci amb els pobres, aprofitant una situació de necessitat del país per comprar al millor preu. I com que no s’està de res, pretén, a més, modificar les nostres lleis per a adaptar-les a les seves necessitats (no sempre confessades). De debò algú es creu que es crearan quantitats ingents de lloc de treball?

El senyor Adelson és l’exemple de l’escalfabraguetes social, que promet l’”oru i el moru” per, al final, arranar-ho tot i malmetre el país i la seva imatge només pel lucre personal. Rés de “volar alt i molt més alt”: Eurovegas només ens enlairarà a l’alçada del vol d’una gallina per caure com ella vulgarment, en un aterratge tortuós, ruïnós.

Per acabar, el fet de que una patum de la cuina virtual i del minimalisme gasós del menjar, com és  el mateix Ferran Adrià, digui que ell hi col·laborarà no és garantia de res. Fotut favor que ens fa; calladet estaria millor. Un altre escalfabraguetes, vaja.

De nou l’estramoni

Vaig tenir la sort de tenir un avi dels que no en corren. Entre d’altres virtuts, que no venen al cas, l’avi era un bosquetà empedreït, un amant sense límits del bosc on trobava tot el que li feia falta. És per això que, quan a l’estiu passàvem un mes llarg a casa seva, ens duia cada dia al bosc. Amb l’observació simple, apreníem a distingir plantes, arbres, bolets, ocells i tot el que hi niava. Us puc assegurar que en els molts anys que l’aventura va durar, mai, ni el meu germà ni jo, vam patir cap mena d’enverinament, mai vam prendre mal. Una norma bàsica, no toquis el què no coneixes, bastava per evitar la majoria de “perills”.

Ara torna l’estramoni als diaris a través de la carta d’un lector; al mes d’agost de l’any passat jo mateix en vaig parlar. Sembla ara que aquesta maleïda planta ha deixat els prats i s’ha establert als jardins del cap i casal i ha desvetllat l’instint de supervivència urbà. Es demana evidentment que sigui l’Administració, l’Ajuntament, qui es faci càrrec d’eliminar tal perill.

Dues consideracions. El lector demana que es prenguin mesures, la qual cosa significa eliminar la planta dels espais públics. No deixa de ser contradictori que defensem els ossos al Pirineu i exigim l’extinció de l’estramoni a Barcelona! L’estramoni no té dret a viure i els ossos sí? En definitiva: si als jardins barcelonins hi haguessin ossos, en demanaríem l’eradicació? Segona qüestió: necessitem una mainadera darrera nostre perquè en tingui una cura permanent? Quan ens farem prou grans com per no anar per marges i parterres rosegant tot el que ens fa gràcia? Ja està bé. Ens cal una mica més de responsabilitat individual, és així com l’Administració es podrà dedicar a coses serioses, com esdevindrà més eficient i també més barata. Amb més sentit comú, seríem menys papanates.




Publicat a La Vanguardia 28.06.2010

La frustració del Conseller Pelegrí

A la Vanguardia del dissabte 23 de juny, vigília de sant Joan, el  conseller d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural de la Generalitat de Catalunya, Josep Maria Pelegrí i Aixut, diu que (sic): “Investigar les caixes crearà frustració”. Ho diu com si fos una mala experiència, això de la frustració, però no té raó. La frustració és bona per quan ens aboca a la revisió i correcció dels errors, i horrors, comesos. Frustrant és no conèixer què ha passat i qui en són els responsables, veure com un dia rere l’altre sapastres amb barret s’enduen els diners del poble en forma de sous i pensions indecents.

No aclareix per qui serà frustrant, però suposant que ho sigui per la ciutadania, hauria de saber que ja som grandets, que sabem destriar el gra de la palla i que ell no és qui per donar-nos lliçons saberudes. Només cal llegir que, preguntat sobre la posició de Josep M. Vila d’Abadal, aquest tampoc s’escapa de la seva sapiència consellera i li etziba (sic): “...el que ha de fer és treballar pel bé del partit”. S’ensuma, com en d’altres membres d’Unió, un cert tuf paternalista, una tendència a considerar inferiors als ciutadans i la pretensió de “protegir-los” de certs debats. Vosaltres treballeu i calleu que nosaltres governarem, semblen dir-nos.

Què vol dir “treballar pel bé del partit” o que “crearà frustració” segons el Conseller?, doncs això: treballar i callar. No anem bé Pelegrí i Aixut, no anem bé.

El respecte per la llei

Fa uns dies vaig publicar aquesta fotografia al facebook: va ser un èxit i ha tingut un munt de comparticions. Voldria aclarir, si puc, el motiu que em va impulsar a penjar-la.

Cada dia tot passejant, des de fa uns anys, vaig a buscar el diari a can Xicoy pels volts de les 12 del migdia. Sempre faig un trajecte semblant, amb poques variants perquè no tinc prou temps per fer-lo més llarg. És així com m’he anat fixant, ni que no vulgui, en els usos i costums d’alguns veïns a l’hora d’aparcar. Entre aquests veïns hi ha la Guàrdia Municipal. Dilluns passat tornava amb cotxe de visitar un client i vaig aturar-me a la zona de càrrega i descàrrega que hi ha davant del supermercat Dia, al carrer Enric Prat de la Riba. Vaig trigar molt poc a tornar de la llibreria, minuts, i ja tenia una agent municipal preparant el seu aparell de produir tiquets de multa. Em vaig dirigir a ella amb una “bon dia” un xic agre comentant-li que hi havia estat molt poc. No vull pas reproduir ara tota la conversa que, ho reconec, vaig conduir amb poca habilitat i malhumorat. El que em va irritar, però, va ser la contesta final de la senyora guàrdia: “no em repliqui!”.

Com que sempre vaig amb un estri prou útil a la butxaca, un mòbil, vaig fer tres fotos en dos dies (en podria haver fet una dotzena més) tot anant a buscar el diari. Sempre als mateixos llocs, l’autoritat aparca, recalco “aparca”, amb total impunitat. Accepto l’explicació suada de què són un servei d’urgències i que si han de sortir pitant necessiten el cotxe a prop. Tan a prop que no s’ha de respectar una zona per a persones amb mobilitat reduïda, o dificultar l’ús de contenidors de deixalles? No ho sé, la veritat. Voldria però fer una reflexió: acceptant totes les justificacions que vulguin per deixar el cotxe-patrulla allà on els sembla, potser fóra bo pensar que per a fer complir la llei s’ha de donar exemple. Potser cal buscar una solució que no predisposi als ciutadans a pensar que llei solament és per la majoria, mentre que una minoria s’aprofita del seu càrrec per a passar-se-la per l’arc de triomf. Dos dies després vaig fer una altra fotografia, on es pot veure la connivència entre mossos i municipals fent petar la xerrada al carrer sant Miquel amb la furgoneta a la zona de càrrega i descàrrega.

Vivim temps revoltats per una situació que crispa i desanima. Només ens fa falta que l’autoritat ens cusi a multes per aparcar malament mentre ella fa el que li sembla. Diria que cal aplicar el sentit comú, que cal ser més comprensiu, escoltar, i, sobretot, els “no em repliqui!”. Els ciutadans no som criatures permanentment disposades a prendre el pèl a la llei.

Aprofito per a recomanar a la agent municipal que no em va permetre “replicar” que es rellegeixi el codi de circulació pel què fa als concepte de “parar” i “aparcar”. Si cal m’ofereixo a aclarir-li-ho.

Exhibicionisme immoral

Avui he vist al facebook la fotografia d’un nen africà que no reproduiré pas aquí. Es tracta d’una criatura desnodrida, amb les costelles ben visibles, el cap gros i deformat i amb un braçalet numerat al canell. A la part superior una d’aquestes frases que tenen pretensions de celebritat. M’indigna l’exhibició impúdica i gratuïta de la misèria humana, em revolta la facilitat que tenim els occidentals per mostrar les desgràcies africanes  amb fotos que atempten contra la dignitat de les persones. O és que per ser africans i pobres no tenen el mateix dret que nosaltres a salvaguardar la seva intimitat? El fi justifica el mitjà? Hem de desvetllar consciències a base de mostrar infants esquelètics? Aquesta mena de bonisme, de caritat malalta, que busca l’impacte en l’emoció immediata en lloc del sentiment sincer, m’enerva i em fa sentir vergonya de la pretesa superioritat occidental. Ja fa massa temps que a les mostres fotogràfiques només es premien les imatges descarnades i horroroses de la guerra, de la guerra dels altres; que si fos la nostra seriem molt més mesurats i pudorosos.

Nosaltres no ensenyem pas nens mocosos, malalts de càncer, esguerrats, sinó els que són bonics, rossos i ben alimentats; i tot i així encara els pixelem la cara. Pensem una mica, fotre, que no costa tant. No ens deixem endur per preteses bones intencions.

Amor de mare...?

A través del facebook m’ha arribat aquest pamflet virtual. De primer m’ha semblat un de tants intents de dir frases, d’ajuntar paraules i obvietats a veure si surt alguna cosa més o menys genial. Però llegint-ho amb atenció hi endevino una quantitat d’egoisme que espanta. Si l’amor d’una mare consisteix en cansar-me, cridar-me, seguir-me (això sí, quan sigui necessari), tot en nom d’un suposat amor incondicional, pel meu bé!, pretenent que seré gran quan comprengui tot això em sembla d’un egocentrisme fenomenal. I no trobaré mai ningú que m’estimi sense condicions? Bé, jo no sóc mare i estimo la meva dona sense cap condició, per exemple. A més, aquesta “mare” s’apropia del triomf del fill...?

Mai no he entès el sentit possessiu de “l’amor de mare”, ben al contrari, trobo malaltís aquesta mena d’amor que no pretén altra cosa que mantenir els fills dins de l’úter. L’acte del part és impressionant i provoca un sentiment molt difícil de descriure, un moment que no s’oblida mai: ho dic per experiència. El moment en què, amb una darrera contracció, el nadó surt com disparat va representar per mi l’assumpció del paper real de pare, i així em vaig sentir, em sento i em sentiré. Patiré, m’angoixaré, m’enfadaré pel meu fill, però mai se m’acudirà seguir-lo i molt menys ser un malson. Tot el patiment i l’angoixa que tingui, me l’empassaré, callaré i m’ho quedaré per mi: mai ho abocaré sobre el meu fill. Seguir-lo (ni que sigui necessari) és inacceptable i pertorbar el seu són una bestiesa.

No dubto de què l’amor de mare sigui diferent, però quan es converteix en un xantatge emocional aleshores deixa de ser amor per esdevenir possessiu i insuportable. Una actitud que es podria qualificar d'assetjament.

A totes aquelles i aquells que es volen fer famosos escrivint frases solemnes, que s’ho pensin bé perquè a voltes solament pinten beneiteries.

Ipanema

Aquesta noia de la fotografia és Heloisa Eneida Menezes Paes Pinto, la noia d’Ipanema, que es va convertir en cançó per obra i gràcia d’Antonio Carlos Jobim i Vinicius de Morâes, que per allà un ja llunyà 1962 la van cantar per primera vegada a Copacabana, al club Au Bon Gourmet. Aleshores jo tenia 8 anys, però encara recordo com aquesta bossa nova sonava per la ràdio; aleshores ja em va semblar un corrent formidable de color enmig del franquisme gris.

Hi ha moltes llegendes entorn d’aquesta cançó, que ha estat versionada a pler per multitud de músics. Cantada sempre a mitja veu, el ritme i l’estructura són extraordinàriament suggerents. Un s’imagina assegut a l’ombra d’un dia d’estiu, d’aquells que inciten a la mandra, quan alguna cosa desvetlla l’instint mig adormit: és el cos ondulant, en el moviment natural de la noia que travessa el sol impenitent d’una avinguda davant d’uns ulls clucs. Un ulls que, en un homenatge sincer al cos d’una dona, s’obren lentament i miren i miren la bellesa que desfila al seu davant. Uns ulls que es tanquen de nou i que imaginen paraules...

Olha que coisa mais linda, mais cheia de graça

É ela a menina que vem e que passa

Num doce balanço caminho do mar.

Moça do corpo dourado, do sol de Ipanema

O seu balançado é mais que um poema

é a coisa mais linda que eu já vi passar.

Paraules, notes i mirades que solament el sentir masculí del món femení sap valorar en la seva justa mesura, gestos que solament un home pot apreciar en una dona: “El seu moviment és més que un poema: és la cosa més bella que he vist passar mai!”.  La noia d’Ipanema, després de cinquanta anys, encara camina, bella i suggerent, cap a la platja i jo respiro alleujat. Visca la vida!