L’art de vendre
En els anys d'estudiant vaig tenir un company que es va fer ric venent
pedres de rebuig procedents d’una cantera que hi havia prop del poble. Havia
arribat a un acord amb el propietari, que li cedia gratis la pedra a canvi de
deixar l'espai lliure d'aquelles restes inútils. Així, cada vegada que
barrinaven, el meu company llogava una excavadora i un camió i se n’enduia unes
quantes tones, les rentava i les ficava en sacs de vint-i-cinc quilos. La cosa
consistia en vestir el producte amb una capa que li donava l'aire d'excepcional:
original, innovador, natural, guai,
modern, txutxipandi, trencador,
ecològic, sostenible, etc., etc. Calia també ser un bon venedor per tal de què
la capa fos creïble. El meu company era un gran engalipador: sense mentir,
dient la veritat sobre el que venia, sense enredar, amb una habilitat admirable
convencia els seus clients de què aquells rocs tenien milions d'anys d'antiguitat,
que havien estat recollits amb cura i triats especialment per a la funció que
havien de desenvolupar: ornament creatiu per a jardins i peixeres. Aquestes
pedres deixaven anar una energia especial i contenien un fotimer de materials que
beneficiaven directament plantes i peixos. El meu amic es va pagar la carrera,
vivia com un senyor, tenia un empleat i del sis-cents inicial amb què repartia els seus sacs, va
passar a tenir un 1430 –un luxe per l'època– i un Mehari –enveja de tothom–.
La papanateria d'uns fa viure, molt bé!, a d'altres.
Moltes vegades hem vist com
els administradors públics, sempre assedegats de grandesa, es llencen com folls
darrera d'idees tan grandioses com pelegrines. Recordeu els famosos arbres “sostenibles”
de la senyora Imma Maiol que han acabat essent “insostenibles”. Durant la meva
carrera professional sempre m'ha atret el misteri de la gent com aquell company
capaços de vendre merda, amb perdó, i que els compradors pensessin que
compraven qui-sap-què. Avui he vist en un reportatge de TV3 que l'ajuntament de
l'Estartit ha posat un jardí damunt de la teulada d'un bus, per tal de guanyar
zones verdes a la vila i fer pedagogia mediambiental. Immediatament, he
recordat el meu amic espavilat.
