No m’havia passejat mai per la Jonquera, però aquest estiu
una llarga cua tornant de Perpinyà ens hi va portar gairebé per accident.
Després de dubtar una mica ens vam de decidir d’entrar en un dels grans
supermercats que son ran de l’avinguda. Només entrar la visió de la nau
espanta: un moviment constant i frenètic de persones que van amunt i avall dels
passadissos estrets i atapeïts de productes. Molts estan ficats en envasos de
mides gegants de marques desconegudes i semblen els preferits dels compradors.
D’estre totes les estibes predominen les d’alcohol: vins,
licors i altres líquids dubtosos omplen metres i metres de prestatges, que són
reomplerts contínuament per empleats esverats, suats, cansats. Els carros, tots
amb sobrecàrrega, empesos per homes i dones amb sobrepès, avancen amatents i
agressius empesos pels futurs propietaris de la mercaderia. El noranta nou per
cent dels compradors són francesos baladrers i mal educats que han passat la
ratlla per a comprar mam més barat. I dic mam perquè el noranta nou per cent
del contingut és alcohol de qualitat i marca desconeguts. Enormes ampolles de
pastís, grans garrafes de whyskey, barrils de cervesa i botes de ginebra són
dirigits a la caixa per ser adquirits. Finalment, seran entaforats a les
maletes de cotxes atrotinats que emprendran la tornada a casa.
Tot plegat amb va produir una sensació apocalíptica
difícil de pair. Aquella gent semblaven personatges estranyament afamats de
consum que saquejaven, més que visitaven, aquell nau immensa plena de
consumibles. A la sortida de la població, una noia de cames llargues i shorts
mínims, ínfims, oferia els seus serveis per si algun client no havia quedat
prou satisfet amb la compra al súper. Tot plegat penós.
