El preu de les coses

Avui he hagut d’anar al metge i m’ha renovat la recepta electrònica. Normalment es tractava d’un sol paper on s’hi especifica el medicament, o medicaments, que et prens. Però avui m’han donat dues fulles i la sorpresa ha estat en veure com l’Honorable Conseller de Sanitat, Boi Ruiz, m’informa del què li costa anualment la meva recepta al seu departament. La veritat és que un trobo d’un mal gust i una barra que m’ho sé acabar. Segurament i sempre pel nostre bé –perquè l’Administració sempre fa les coses pel nostre bé– és que el Conseller vol que sapiguem el què costa la nostra malaltia al Govern i fer-nos conscients de la càrrega que signifiquem per l’erari públic. Potser ens vol fer veure lo generosos que arriben a ser, que fins i tot ens paguen una part del medicaments. Acceptem, doncs, que les intencions siguin a fi de bé, pedagògiques que diuen ara. Tot i així no puc acceptar que em refreguin pels morros allò que ja he pagat, amb escreix. Per tant, el dia que en el mateix full m’hi posin el què jo pago anualment al sistema, acceptaré que hi imprimeixin el què em paguen. Perquè hem de dir les coses pel seu nom: jo no costo un duro a la sanitat pública; cost no és correcte. Jo rebo visites i medicaments com a contraprestació pel ja he avançat en diners, i que durant molts anys he infrautilitzat. Jo pago, cada mes, el doble del què ells em diuen que gasto cada any. Si publiquen quant els pago estarem tants a tants, i a l’Honorable Ruiz també li servirà per recordar-li, i fer-li pedagogia, dels diners que aportem tots i cada un de nosaltres i que els ha d’administrar amb cura i seny. Perquè si no ho fa així li picaré la cresta i li faré pam-pam al cul. Que a més de perdre qualitat i prestacions ens hagin d’escopir una factura és una barroeria. Que ja està bé, home, que ja està bé!

Publicat a La Vanguardia del dia 12 de juliol de 2012.